Sembla clar que enguany el protagonisme internacional dels Estats Units pot ser més rellevant del que és habitual, ja per si mateix notori. Un mica paradoxalment, pot ser-ho a partir de reduir cert intervencionisme, però incrementant-ne un altre. Economia-comerç i defensa-seguretat seran probablement els dos àmbits clau. Cosa que no és cap sorpresa, ja que es tracta d’un tàndem que recorre la història de les institucions polítiques i les relacions internacionals des del neolític.
Un dels somnis d’alguns polítics i intel·lectuals de l’època moderna —a partir dels segles XVII i XVIII—, era que el "progrés" científic i econòmic-comercial posaria fi a les guerres entre Estats que mantinguessin relacions mercantils de manera lliure. Això ho defensaven, per exemple, James Madison quan els Estats Units encara no s’havien constituït, com Thomas Paine, un anglès partidari clar de la independència americana. Defensa, economia-comerç i independència van anar sovint de bracet en el debat dels revolucionaris de les colònies. Posteriorment, com se sap, no és que aquell somni es revelés poc fonamentat, sinó que les guerres contemporànies sovint han estat motivades per raons comercials.
Observem que les coses han variat d’escala, les disputes de les principals potències són avui mundials, però el tàndem explicatiu defensa–seguretat i economia-comerç es manté a dalt de tot dels interessos polítics en l’àmbit internacional.
L’antiga Roma està al darrere del sistema polític dels Estats Units des dels temps de la seva fundació. El president és la institució que suposa l’element monàrquic de la "república representativa" americana, juntament amb un Senat aristocràtic i una Cambra de Representants de caràcter més popular. Alguns analistes alerten que l’impuls inicial, de moment retòric, de Donald Trump pot portar a una deriva monàrquica com la que en els temps antics va portar de la república a l’imperi. No ho crec. El sistema institucional americà, de caràcter liberal-democràtic i federal, és molt més estable i arquitravat que el de l’antiga Roma. Començant pel seu sistema judicial, una de les seves peces amb més prestigi (a diferència d’altres democràcies que tenim més properes). Tanmateix, al darrere de les fatxenderies de Trump sobre Groenlàndia, Canadà, l'OTAN, etc. no hi ha un posicionament "boig", sinó que estan basades en una lògica de defensa i comerç vistos gairebé exclusivament des de l’òrbita dels interessos de l’Estat americà.
Groenlàndia resulta clau per al control de les noves rutes comercials i té clares potencialitats en l’àmbit de la nova mineria tecnològica
En termes globals, els interessos econòmics tenen avui al mapa del planeta dos focus principals: les rutes comercials marítimes i l’accés a matèries primeres relacionades amb l’energia i els elements útils per a les noves tecnologies ("terres rares"). Així com la Xina està mirant de no tenir cap rival en els mars asiàtics més propers, inclosa la zona de Taiwan, per als Estats Units té tot el sentit estratègic voler controlar les rutes de l’oceà Àrtic, especialment si es confirmen les previsions de desgel propiciades pel canvi climàtic i l’obertura d’unes noves rutes comercials que, a la llarga, poden ser permanents. D’aquí el doble interès americà mostrat per Groenlàndia (resulta clau per al control d’aquestes noves rutes comercials i té clares potencialitats en l’àmbit de la nova mineria tecnològica). Un interès que, per cert, podria propiciar la independència política d’aquesta part de l’Estat danès, una repetida reivindicació de la majoria dels groenlandesos a les darreres dècades (cal no oblidar que Groenlàndia és una illa i els processos secessionistes de les illes solen desenvolupar-se de manera diferent als secessionismes continentals, casos d’Irlanda, Islàndia, etc.).
Però es tracta d’un cas que també representaria avantatges estratègics en termes de defensa i seguretat, sobretot amb relació a Rússia, ja que els sistemes militars d’amenaça entre aquestes dues potències passen a través de l’Àrtic. Naturalment, avui la reivindicació nord-americana sobre un territori que forma part d’un Estat soci de l'OTAN resulta fàcilment ridiculitzable. Així com la pretensió de comprar-lo, com si fóssim en els temps en què un Napoleó mancat de diners va vendre als americans la Louisiana francesa (1803; 15 milions de dòlars), venda que va augmentar al doble el territori dels Estats Units d'aleshores. O com si fóssim en els temps en què Rússia va vendre Alaska (1867; 7,2 milions de dòlars), després d’haver perdut la guerra de Crimea (1853-1856).
Som lluny de la Roma clàssica i del colonialisme decimonònic, però les lògiques de fons de defensa-seguretat i d’economia-comerç romanen en l’àmbit de la política internacional.
Dins de la lògica dels Estats occidentals i dels seus ciutadans, resulta clau comptar amb unes institucions sòlides capaces de resistir tant els embats autoritaris interns com les derivades potencialment bel·licistes d’uns dirigents que es creuen imbuïts, contra tota evidència, d’una intel·ligent visió de futur. Això afecta no només dirigents com Trump o Musk, sinó també responsables d’institucions decisives com l'OTAN. En aquest sentit, em semblen preocupants les actituds del secretari general actual, Mark Rutte, amb relació al cas d’Ucraïna, que resulten fins i tot més retòricament agressives que les del seu predecessor. En el cas de la Unió Europea, disposar de bons líders polítics, en el doble sentit del terme (estratègic i moral), és tan necessari com un dèficit empíric des de fa més de tres dècades.
2025 és un any amb més incògnites que les habituals. Esperem que no es resolguin de manera precipitada, insolvent o impulsades per una emotivitat més pròpia de fatxendes de taverna que de dirigents de democràcies que són referents del món.
Parafrasejant Chesterton, podríem dir: "Per què els polítics diuen aquestes bajanades? És gairebé segur que els que les diuen no són tan ximples com semblen". I recordem Camus: "Els tirans monologuen per damunt de milions de solituds" (Escrits llibertaris).