Saber passejar-se per la història és poder disposar de mapes de futur. Especialment en èpoques de canvi. Encara és aviat per decidir la profunditat dels canvis que avui s’entreveuen. Tanmateix, hi ha elements que apunten que els futurs llibres d’història esmentaran l’any 2025 com un moment de crisi, de gir de tendències en el sistema internacional que s’ha anat construint en els darrers vuitanta anys (1945-2025).

Amb quasi cent anys de diferència, Trump i Stalin (Putin és una altra cosa) presenten almenys dos punts en comú: en les seves decisions, tots dos anteposen la ideologia al coneixement, i ambdós semblen convençuts que la seva ideologia és més racional i més justa que les ideologies rivals i que, per tant, s’imposarà a mitjà termini. Un “per tant” que també resulta una previsió de futur basada més en les seves ideologies respectives que en el coneixement d’experiències empíriques anteriors.

Naturalment, no és la primera vegada que el context econòmic, polític i cultural internacional està globalitzat. La primera referència històrica que coneixem de societats globalitzades és la del Mediterrani oriental i l’Orient Mitjà de finals de l’edat del bronze. El període comprès entre els segles XV i XII aC va anar consolidant tota una xarxa de diplomàcia i d’interrelacions econòmiques i culturals entre diverses unitats polítiques que després hem anomenat minoics, micènics-aqueus, egipcis, hitites, mitannis, assiris, cananeus, babilonis, xipriotes, etc. Es conserven tractats, cartes i productes que donen testimoni de les actives xarxes comercials entre aquelles societats, majoritàriament escrites en llengua accàdia, l’anglès de l’època (l’accadi va ser el primer imperi del món, desenvolupat a finals del tercer mil·lenni aC).

Aquest sistema internacional va entrar en crisi per diverses causes a principis del segle XII (Eric Cline l’exemplifica en l’any 1177 aC, quan els exèrcits egipcis de Ramsès III s’enfronten a una invasió dels “pobles del mar”), donant lloc a un panorama que ens ofereix remors del moment que vivim actualment: territoris molt més empobrits, canvis climàtics (sequeres), fams, guerres locals que es generalitzen, migracions internacionals, rebel·lions internes, destrucció de ciutats i un clar afebliment de potències imperials (egipcis, assiris) que no es recuperarien fins a segles més tard, mentre altres potències van simplement desaparèixer (micènics-aqueus, hitites, mitannis). Un panorama que va permetre l’aparició d’entitats polítiques menors (filisteus, israelites) en el període que els historiadors han anomenat “l’edat fosca” (segles XII-IX aC).

Si no hi ha canvis importants en els àmbits econòmic i militar que facilitin una unió política efectiva, la UE serà un actor encara més secundari en la segona meitat del segle XXI

Les conseqüències de la crisi del segle XII aC van ser diferents en els diferents contexts concrets del Mediterrani oriental i de l’Orient Mitjà. Hi va haver diversos gradients de resiliència en diverses societats, i algunes van aprofitar l’oportunitat de l’afebliment dels imperis. Tampoc es va tractar d’una època sense avenços tecnològics, ja que ràpidament es va consolidar l’edat del ferro (en la qual ens trobem encara), que va substituir la del bronze, així com les escriptures alfabètiques en substitució de les cuneïformes i sil·làbiques. Tanmateix, resulta clar l’esfondrament de les cultures centralitzades i aristocràtiques de palau, que, en el cas de Grècia, van donar pas al món més empobrit i aïllat de les polis, desenvolupades en els períodes arcaic i clàssic.

En l’actualitat el panorama global s’ha complicat, tant per als estats com per a les relacions internacionals. Sembla que d’entrada també es produirà un empobriment general a causa de la incertesa de futur i les conseqüències inflacionàries immediates del proteccionisme americà. I mentre Israel fa el que li ve de gust a Gaza i Cisjordània —una vergonya per als Estats Units i la UE— en no haver-hi cap actor estatal o internacional efectiu que li pari els peus (les impotències de Nacions Unides i del TPI han quedat retratades de nou), en la guerra d’Ucraïna sembla que, a la pràctica, ni Rússia, ni els EUA, ni la UE estan gaire interessats en la pau. Només hi estan interessats els ucraïnesos, per raons òbvies.

Què hauria de fer la UE? De moment està en terra de ningú. Li canta un bolero a Trump: “Ni contigo ni sin ti”. Així no es va gaire lluny. Idealment, això que es repeteix retòricament de “veure les crisis com una oportunitat” voldria dir que es dirigís a constituir-se en una unió econòmica i militar independent. En l’àmbit econòmic, avançar, més enllà dels subàmbits financer i comercial, però sobretot en fiscalitat, innovació, IA, inversions compartides i estratègies productives globals. Això és possible, però sembla difícil amb 27 estats. En l’àmbit militar, on també impera una retòrica —“sobirania responsable”— allunyada d’una praxi efectiva, voldria dir establir un exèrcit europeu, amb una organització, armament, escenaris estratègics i comandament únic. Reforçar els exèrcits dels estats europeus no és reforçar la defensa europea. Això també seria possible fer-ho, però no sembla que hi hagi voluntat. Més difícil encara.

Francament, crec que la UE s’està equivocant en dues coses: no volent esdevenir un actor global independent i tractant Rússia com un enemic irreconciliable. Els europeistes fa trenta anys que vivim en un cec exili de dol en relació amb el model, projecte i, sobretot, els lideratges de la UE. Manquen idees, objectius, voluntat i coratge. La UE té condicions per ser un actor global de primer ordre mantenint el benestar intern. Tanmateix, si no hi ha canvis importants en els àmbits econòmic i militar que facilitin una unió política efectiva, la UE serà un actor encara més secundari en la segona meitat del segle XXI.

Iniciem un nou període d’imperis nacionalistes amb les seves zones d’influència respectives. I de nacionalismes d’estat, populistes o no, d’aquells que no poden ser imperis. La Xina sempre al rerefons, amb la seva ancestral modernitat pacient. Saben esperar. Els occidentals, no.

Tot i que l’anunciada crisi actual és un nan respecte al que va passar en el Mediterrani de l’època antiga, avui els ecos de nous tambors de guerra, així com les ràpides i contundents mesures adoptades per Trump, sembla que sacsejaran el globalitzat panorama internacional. Ningú sap fins a quin punt ho faran ni quines seran les conseqüències quantitatives de la pujada dels aranzels i d’altres mesures proteccionistes (seguretat, migracions, capitals, mercaderies). Per exemple, quin serà el resultat concret de fer cas omís dels compromisos climàtics (interrelació entre energia-aigua-aliments)? O si assistirem a una major erosió dels estats de benestar europeus que pot aprofundir unes creixents “societats del malestar”, amb el reforçament dels moviments d’extrema dreta i de les emocions bàsiques que propicien en molts ciutadans: por, ira, angoixa, vergonya, fàstic (és interessant el recull de paral·lelismes de l’actualitat amb l’Alemanya dels anys trenta fet per Siegmund Ginzberg a Síndrome 1933).

Al final, sembla que es podrien concretar alguns dels vectors de futur que De Gaulle entreveia sobre els riscos d’una Europa amb una dependència umbilical econòmica i militar nord-americana. Manquen lideratges que mostrin tenir alhora intel·ligència i coratge. És temps de dibuixar els mapes de futur atenent als interessos i valors europeus, però també a la història. Per a la UE, és temps de rectificar en termes institucionals i de projecte. I no només fer-ho veure.