Xoc gairebé mortal a l'autopista del 28-M i contraofensiva. El triomf del PP té mal precedent i el titular de consens va ser el canvi de cicle i la irrupció de la ultradreta com a força de govern. Pedro Sánchez ha trigat hores a prémer el botó nuclear de la legislatura. Era l'única opció. I continua així la inèrcia d'una personalitat amb tendència al cop de volant en sec. Ho va fer quan va abandonar l'escó al Congrés per no abstenir-se en la investidura de Mariano Rajoy. Quan el comitè federal del PSOE va forçar el seu cessament com a secretari general i va tornar a la càrrega per guanyar les primàries. Ho va fer en la moció de censura i en anunciar un govern de coalició amb Podemos 24 hores després de la repetició electoral del 2019. Va lluitar dues vegades el lideratge del PSOE i tres el govern.

Queden dos mesos per al 23-J i la campanya és absolutament plebiscitària sota el "Si tu no hi vas, ells tornen". El Sánchez-Feijóo final en una pròrroga que accelera el final del partit. Des del govern espanyol, veuen diverses raons per a l'avançament. Confien a neutralitzar així la victòria del PP recuperant la iniciativa, entenen que la gestió està feta, la coalició no dona més de si, evita que Sumar-Podemos es consumeixi en batalles internes, frena les guerres orgàniques del PSOE per la successió i confien que el bloc PP/Vox no suma els 176 escons.

El 23-J sabrem si el PSOE està en disposició de concentrar el vot o la dreta manté l'aparent hegemonia. Serà el colofó de Sánchez o l'epíleg

Dos mesos i una campanya cap a les generals on l'esquerra caminarà sobre la runa d'una demolició electoral. I darrere d'aquesta derrota n'hi ha diverses. Un error de campanya, en recollir el guant de la derogació del sanchisme d'Alberto Núñez Feijóo. De la coalició i les marques d'esquerres, amb un profund desgast de materials, fracturada i incapaç de sostenir governs d'esquerres. I de diagnòstic. El problema no és l'abstenció del votant, són les causes. Passi el que passi el 23-J, el futur del PSOE en l'àmbit nacional i territorial és més difícil de reconstruir que el 2011, perquè almenys en aquest cicle van reconèixer què estava passant: la crisi econòmica i la incapacitat de buscar una sortida socialdemòcrata. Ara, el més trist de la derrota és no detectar els perquès. No els reconeix el PSOE, ni Podemos. La desmobilització no és el problema, és l'efecte.

El 23-J també és l'última bala de Podemos, les confluències i les marques del canvi que van irrompre en política des del 2014. Amb la ferida profunda del 28-M, durant aquest període electoral hauran de respondre a per a què serveixen. Sumar i Podemos tenen nou dies (des d'avui) per registrar la candidatura conjunta i deu dies més per tenir la llista tancada. Si en 48 hores no està pràcticament resolt, tornarà el bucle de la confrontació per les llistes. La lluita pel poder tan marca de la casa.

Sobre els guanyadors. El PP s'ha beneficiat del fort impacte del fet nacional amb una agenda emocional que perjudica el PSOE als territoris. Moncloa va confiar la campanya a l'habitatge, la sanitat, l'educació. I Génova va apostar per mobilitzar el fer fora Sánchez, els pactes amb Bildu, l'independentisme. Els resultats confirmen que l'antisanchisme és al carrer. I que el vot de dretes supera el d'esquerres, per més que hi hagi excepcions com la de Ximo Puig o la llista més votada de Guillermo Fernández Vara. Ara, el futur immediat del PP passa per evitar que les eleccions es creuin amb les negociacions per formar nombrosos governs amb Vox.

El 23-J sabrem si el PSOE està en disposició de concentrar el vot o la dreta manté l'aparent hegemonia, aquest canvi de marea a què es referia el ja expresident càntabre Miguel Ángel Revilla o l'exalcalde valencià Joan Ribó. I sabrem també si es consoliden dos canvis de cicle: el sanchisme i la nova política. Serà el colofó de Sánchez o l'epíleg. I veurem si el PP aconsegueix una fórmula per governar en solitari o si la governança passa per Vox, una cosa semblant a ser Itàlia 2.