Des que Pedro Sánchez va arribar a la secretaria general del PSOE, la socialdemocràcia espanyola ha viscut ja tants Dies D amb l'objectiu de fer enrere l'actual llogater de Ferraz, que costa recordar-los. El 21-D i el 27-J van ser els dos últims, però n'hi va haver d'altres. Tants com històriques derrotes electorals, sanedrins secrets o convocatòries públiques del màxim òrgan entre congressos.
Llavors com ara, en els dies previs a les eleccions basques i gallegues, tot estava llest: operacions combinades per al combat i exèrcits preparats per a l'atac. Igual que la nit que va precedir el 6 de juny del 1944, però en aquests casos sense aconseguir el desembarcament. Si el retrocés de les tropes nazis hagués depès de Susana Díaz i d'alguns que la secunden en les seves pretensions, ni l'èxit de l'"operació Ovelord" ho hauria estat ni Normandia hauria estat recordada per la batalla que va donar nom a l'operació militar dels Aliats que va acabar amb l'alliberament dels territoris ocupats per l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Esclar que ni la de Triana no té gaire en comú amb Eisenhower ni els que la segueixen comparteixen massa amb el general Montgomery.
Encara així hi tornen. I diuen estar preparats per a l'assalt si es confirma que els socialistes queden relegats a tercera i quarta posició del tauler després de les eleccions gallegues i basques de diumenge vinent.
Caldrà estar atents per si els tancs arriben a Ferraz la mateixa nit de diumenge o si, com altres vegades, tot queda en un foc d'encenalls
El 25-S, un altre Dia D, doncs, per a la recent història del PSOE. Caldrà estar atents per si els tancs arriben a Ferraz la mateixa nit de diumenge o si, com altres vegades, tot queda en un foc d'encenalls. Perquè entre els que, com l'expresident Zapatero, anuncien una nova ofensiva capitanejada per la presidenta d'Andalusia per tombar Sánchez i els que, com els més pròxims al secretari general flirtegen amb un govern de canvi/transversal/regeneracionista, n'hi ha que s'oloren de nou el no-res. Això és que el PSdG i el PSE passin a la irrellevància a Galícia i Euskadi; que no hi hagi investidura de Rajoy ni de ningú del PP; que es convoquin noves eleccions; que Sánchez es cargoli a la butaca de Ferraz i que Susana Díaz no mogui ni un dit ni per enfrontar-se a unes primàries pel cartell electoral ni per exigir la renúncia de qui ha dut la socialdemocràcia espanyola al pitjor dels naufragis.
L'opció que els barons forcin una abstenció negociada que tregui Espanya de l'embús institucional seria neutralitzada, segur, amb una nova convocatòria de Sánchez entre la militància, on el "no" sense matisos s'ha encès com la pólvora. I la possibilitat d'un govern en minoria amb suport dels independentistes sembla una quimera, per més que la vella Convergència estigui disposada a sacrificar el full de ruta secessionista -com ha dit Francesc Homs-. Ni ERC està per la feina ni a Podemos sembla que s'hi imposin els més possibilistes. Així que al PSOE no li queda res més que decidir si anirà amb Sánchez o no a les més que probables terceres eleccions. I, més enllà de la indecisió acreditada de Díaz, el calendari tampoc no acompanya la presidenta d'Andalusia. Un altre d'interposat? Si el que busca la de Triana és un nou tutelatge, potser que qui s'hi presti corri idèntic destí que el de Sánchez.