Una de les constatacions més científiques de la teoria del canvi invisible i de la política de pluja fina instaurada per Salvador Illa d’ençà que presideix la Generalitat és la dinàmica de TV3. En èpoques anteriors, hom podia comprovar com la televisió pública catalana, i fins i tot alguns mitjans concertats del país com ara La Vanguardia, patien certes mutacions sobtades a causa d’un nou color polític al comandament, traduïdes en canvis en la línia editorial o en la misteriosa desaparició de certs tertulians de partit. Diria que, al president 133, TV3 li preocupa més aviat poc o, dit d’altra forma, que ha sigut prou sagaç per esperar a controlar la cúpula de la Corpo —encara obra del sobiranisme— i deixar “la nostra” en guaret. De fet, el PSC se sent prou còmode amb una televisió progressivament castellanitzada i on els continguts estrictament polítics només els toca Toni Soler.
En aquest sentit, al Govern ja li està prou bé que les direccions de la tele i la ràdio pública continuïn regides per l’independentisme soft, que els periodistes de la cosa pública facin allò tan apolític —és a dir, del PSC— d’ocupar-se de temes socials (la forma pedant de referir-se als “problemes reals de la gent” i etcètera), i també que els opinadors del Més 324 siguin fotocòpies del cunyat nadalenc. En aquest sentit, i mal que em pesi, he d’admetre que els socialistes tenen certa cintura, car contemplar l’estultícia dels intel·lectuals processistes ben entrada la nit és una fórmula òptima perquè ens passem al federalisme, com quan érem jovenets i llegíem El País. Per tot això i en resum, el PSC no ha volgut enfangar-se amb TV3 i entrar al microclima de Sant Joan Despí, punyal en boca; contràriament, Illa i el seu intel·ligent mà dreta, Albert Dalmau, han preferit ressuscitar la tele estatal en català.
Continuem al terreny de la ironia socialista, perquè l’invent en qüestió —anunciat per Dalmau al programa Cafè d’idees de Gemma Nierga— es dirà 2CAT, un nom que guarda certa relació amb la plataforma audiovisual pública catalana. La jugada té certa gràcia, perquè la televisió començarà a emetre el pròxim 11 de setembre, com la seva germana gran, i comptarà amb un 100% de continguts en català (en això, mira tu quines coses, es diferenciarà un pèl de TV3!). Amb aquest moviment, el Govern ressuscitarà les instal·lacions de Televisió Espanyola a Sant Cugat, un macroedifici d’aquells que haurien agradat molt a Nicolae Ceaușescu, fins ara absolutament infraemprat per conservar-hi només la redacció d’esports de l’ens públic i el rostre impertorbable del gran Jordi Hurtado. Però la cosa va més enllà, puix que la nova televisió serà un pol d’atracció per a moltes de les productores audiovisuals del país.
Molts dels que suquen pa a “la nostra” ja estan regalant xocolatines als seus guionistes per adaptar els seus continguts a una cadena més —com ho diria— espanyola
De fet, serà interessant veure qui entra a formar part d’aquesta nova graella televisiva que té moltíssimes hores per cobrir; ja us aviso que molts dels que suquen pa a “la nostra” ja estan regalant xocolatines als seus guionistes per adaptar els seus continguts a una cadena més —com ho diria— espanyola. En això tindran pocs problemes, perquè —tot i que el comú del poble ho desconegui— algun dels nostres productors més indepes ja es troben fent productes per a RTVE en un castellà més castís que el de Don Miguel Delibes. Fixeu-vos si a can sociata estan de conya que el rellançament de TVE a Catalunya vindrà acompanyat d’un projecte per rellançar l’audiovisual en català arreu del país (per això li han cardat un nom en anglès: Catalunya Media City) i el xiringo en qüestió serà presidit, alehop!, per l’ínclit Ferran Falcó, l’antic cap de la sectorial convergent a la bella i pròspera ciutat de Badalona.
Comptat i debatut, tot aquest moviment mediàtic té un cert sentit: si encara no pots reformar TV3, millor que t’inventis una tele paral·lela. Al límit, jo dels socialistes aprofitaria l’ocasió per comprar drets i recuperar alguns espais de “la nostra” com ara Tres pics i repicó o per fer una continuació de Nissaga de poder, així podríem tornar de ple al món de la sociovergència i, si més no, sentiríem el català amb la fonètica adequada. Si recuperen les neutres i la essa sonora, soc capaç de precipitar-me a la Festa de la Rosa, com un militant més.