El 47. Aquest era l'autobús que jo agafava al passeig de Verdú per anar fins a la plaça de Catalunya el mateix any en què Manolo Vital va aconseguir que la línia arribés fins a Torre Baró. El seu barri no era llavors cap paradís, però el meu, Nou Barris, tampoc. En tot cas va ser el meu fins que, a vint anys fets, la meva família va decidir traslladar-se a l'altra punta de la ciutat, per ser més a prop de Viladecans, en una de les fàbriques de la qual treballava el meu pare. Jo també hi vaig guanyar, la facultat em quedava molt més a prop.

El 47 és, després de l'estrena recent de la pel·lícula amb aquest mateix nom, el símbol d'una lluita veïnal contra la desídia i la burocràcia administrativa en la resolució dels problemes de la gent. Segurament és moltes coses més, juntament amb el recital interpretatiu d'un Eduard Fernández en estat de gràcia (alguna vegada no?) i de tot un grup de veïns que, de tan autèntics, gairebé semblen irreals. Però el que m'importa ara no és això, sinó l'exasperant realisme amb què la pel·lícula retrata frases eternes: torni demà, això no és possible, ho haurà de resoldre en un altre negociat, a mi no m'han donat instruccions de com arreglar-ho, això no és de la meva competència... Els sona? Sí, perquè això continua passant ara.

Aquí l'empresari és un explotador i el que li passi gairebé és celebrat pels qui mai no tindrien ni l'oportunitat ni el coratge per posar en marxa la més mínima iniciativa

En Manel és un empresari català amb antics vincles comercials amb Itàlia. És un sincer admirador de la manera en què Itàlia ha estat capaç de mantenir la seva indústria al marge dels obstacles polítics (i de la màfia en cercles secants). Així ho vaig viure jo també el temps que vaig estudiar a Bolonya, Florència i Roma. Els meus amics del Chet Baker Jazz Club, on sopava gairebé cada nit, em deien: paguem i votem l'imprescindible i després ens n'oblidem, intentant sobreviure al marge de la seva desídia i ineficiència. En Manel va decidir, amb els 60 ja fets, invertir tots els seus estalvis i demanar un crèdit hipotecari per muntar un negoci. Sembla que el pàdel està de moda i ell, esportista, es va decidir per aquest sector. Però l'administració, no. El banc li va concedir una carència de sis mesos per començar a cobrar capital i interessos, però el retard en la concessió de les llicències per culpa d'aquest "torni demà" o "ja queda poc" o "no sé si ho podrem resoldre" es va menjar el mig any de respir i ara afronta el negoci amb tots els seus riscos. Sense xarxa. Per descomptat, en aquest país l'empresari és un explotador i el que li passi gairebé és celebrat pels qui mai no tindrien ni l'oportunitat ni el coratge per posar en marxa la més mínima iniciativa. I aquesta ha estat la diferència entre Espanya i Itàlia. I ho continua sent avui. Això ens trava o empetiteix i no el fet que un grapat de valents i desesperats mariners, sota el comandament d'Hernán Cortés, arribessin a Mèxic i no fossin ben rebuts per la minoria sanguinària que tenia sotmeses totes les altres tribus que va trobar i que van celebrar amb ell l'alliberament i el mestissatge.