Donald Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units. Això podia passar. Però, de fet, ha arrasat. I tornarà a ser president del país més poderós del món. Encara. I, òbviament, Kamala Harris no ha aconseguit convertir la seva irrupció, substituint Joe Biden, en un resultat real. Malgrat que si haguessim fet cas del relat de molts mitjans de comunicació de tot el món, ara mateix hi hauria la primera dona presidenta dels Estats Units. Perquè no és la primera vegada que passa. Una cosa són els mitjans de comunicació tradicionals i l’altra és la realitat. I la realitat és el vot de la gent. I això ho hem vist també a Espanya en altres moments de la historia. I això ho hem vist també a Catalunya.
I la realitat també diu que l'home blanc tradicional, i encara majoritari, se sent maltractat per un món complex i urbà que no és el que va conèixer o el que li van explicar. I aquest home blanc no troba en la política tradicional, al contrari, una solució que sí que ofereix l’home taronja. Fins al punt que Trump millora els seus resultats contra Hillary Clinton del 2016 i guanya en vot popular. Cosa que porta fins al punt de pensar que potser, al capdavall, podria haver estat més bon candidat Joe Biden.
Es parla de vot reaccionari contra el feminisme, contra la immigració, contra la diversitat, contra les garanties bàsiques de la política o contra la veritat. Potser és que no veiem —o no volem veure— que, a més de reaccionari, aquest és ara el vot antisistema, el vot revolucionari, com abans ho era votar l’esquerra. I els Estat Units són avui vermells. Són més de Hulk Hogan que de Bruce Springsteen.
Potser no veiem —o no volem veure— que, a més de reaccionari, aquest és ara el vot antisistema i revolucionari, com abans ho era votar l’esquerra
Trump ara és un home amb més experiència al poder. I això, que podria ser bo, potser no ho és en el seu cas. Sent un delinqüent condemnat, un instigador de torbes colpistes o un antivacunes per a les polítiques de salut pública, els analistes observen que pot resultar més venjatiu. Però aquest no és el problema. El problema és que no hi haurà contrapesos. Ni en el seu equip ni en el legislatiu. Així que, com ja va passar fa quatre anys, és molt possible que Trump deixi un món pitjor el 2028. Per als seus votants i per als que no l’han votat. Per als nordamericans i per a la resta del món.
I ja sabem com funcionen les ones expansives que venen dels Estats Units. Qualsevol cosa, bona o dolenta, acostuma a ser un efecte papallona per a la resta del món. Així que si la victòria de Joe Biden fa quatre anys semblava que acabava amb aquest malson perillós que ens fa pensar en els anys trenta del segle passat, ara torna amb més força. Una època daurada, en diu Trump. I la solució no és —només— maleir els votants d’aquesta mena d’opcions. La solució és això, oferir solucions. I això és el que ha de ser el progressisme. I això és el que han de fer les democràcies liberals. Si és que tenen la capacitat de fer-ho. Si no, haurem d’esperar que tot se’n vagi, amb perdó, a la merda, perquè el món reaccioni. I d’això n’hem tingut també exemples al llarg de la historia. El 47 ha arribat, de nou, a la Casa Blanca.