El 50è aniversari de la mort de Francisco Franco ha estat marcat a Espanya per una sèrie de commemoracions oficials sota el lema “Espanya en llibertat”. Tanmateix, aquest tipus de celebracions no només resulten qüestionables, sinó que semblen dissenyades per reforçar els fonaments de l'anomenat “Règim del 78”, evitant qualsevol revisió crítica de l'allargada ombra que encara projecta la dictadura franquista sobre la península Ibèrica.

Al contrari del que alguns creuen i altres ens intenten fer creure, un procés democratitzador no acaba amb la mort d'un dictador. Acaba quan la democràcia es consolida, quan s'erradiquen les estructures autoritàries i es depuren les responsabilitats d'aquells que van contribuir a la repressió. A Espanya, aquest procés va quedar incomplet. L'anomenada Transició, presentada durant dècades com a modèlica, no va ser més que un pacte entre elits, on la impunitat es va garantir a canvi d'una democràcia tutelada. No hi va haver justícia transicional. No es van investigar ni es van jutjar els crims del franquisme, cosa que va deixar obertes ferides profundes en la memòria col·lectiva i, sobretot, una cultura franquista que és la que continua viva.

El problema fonamental és que aquest tipus de celebracions no s'orienten a reflexionar sobre aquesta falta de justícia històrica, sinó a perpetuar un relat edulcorat del passat i justificar unes imperfeccions democràtiques impròpies després de cinquanta anys de la mort del dictador. A diferència d'Alemanya o Itàlia, on els aniversaris de figures com Hitler o Mussolini són abordats des de la reflexió crítica i la condemna, a Espanya persisteix una profunda reticència a confrontar la profunditat que assoleixen les arrels del franquisme. Mentre que a Alemanya es commemoren els actes de resistència al nazisme i la caiguda de règims totalitaris, a Espanya es prefereix l'ambigüitat, l'equidistància i, en alguns sectors, la glorificació silenciosa.

Aquest tipus de celebracions no s'orienten a reflexionar sobre aquesta falta de justícia històrica, sinó a perpetuar un relat edulcorat del passat i justificar imperfeccions democràtiques

El problema no és només de memòria històrica, sinó d'un dèficit estructural de cultura democràtica. El “Règim del 78”, lluny de ser la superació del franquisme, ha conservat molts dels seus reflexos autoritaris. L'estructura judicial, la impunitat de cossos policials en casos de tortura i abús de poder, així com la mateixa arquitectura institucional de l'Estat, reflecteixen encara el pes d'un passat cada dia més vivible. La Llei d'Amnistia de 1977, inicialment concebuda per protegir i restablir els represaliats polítics, va acabar servint d'escut acrític per als crims del franquisme, blindant els torturadors i botxins de tota responsabilitat i impedint fins i tot la correcta investigació dels fets, quan la mateixa Llei d'Amnistia de llavors no ho impedia.

El context actual no fa sinó subratllar aquesta insuficiència democràtica. La repressió a l'independentisme català, la negativa sistemàtica a resoldre políticament un conflicte polític a través del diàleg, i la judicialització de la dissidència política reflecteixen un model d'Estat construït sobre la negació de l'altre, la coerció i la rigidesa legalista per sobre dels principis de pluralisme i respecte a les diferències. La persecució a líders catalans, amb euroordres fallides i maniobres polítiques en tribunals europeus, demostra que l'ús de l'aparell judicial com a eina de control polític no és una anomalia, sinó una continuïtat històrica.

Celebrar el 50è aniversari de la mort de Franco en aquests termes, amb un relat que exalta l'estabilitat del sistema i evita qualsevol revisió crítica de les seves arrels autoritàries, és una manera de perpetuar el problema, no de resoldre'l. La democràcia no es pot mesurar només per l'existència d'eleccions, sinó per la qualitat de les seves institucions, la protecció efectiva dels drets fonamentals i la capacitat d'autocrítica davant els seus propis errors.

Un aspecte essencial d'aquesta falta d'autocrítica és la persistència dels desapareguts. Avui dia, milers de víctimes del franquisme continuen en fosses comunes, moltes d'elles sense identificar ni rebre un enterrament digne. Espanya és el segon país del món, després de Cambodja, amb més desapareguts forçats sense exhumar. Com es pot celebrar una suposada democràcia sense haver fet justícia a aquestes famílies, sense haver tancat amb dignitat aquestes ferides?

La democràcia no es pot construir sobre el silenci ni sobre l'exaltació d'una transició inacabada, d'una transició deficitària i mai consolidada

Aquesta celebració, per tant, no només evita qüestionar els dèficits democràtics actuals, sinó que, com dic, sembla dissenyada per consolidar-los. El “Règim del 78”, amb la seva rigidesa institucional, la seva resistència a les reformes estructurals i la seva incapacitat per afrontar els errors del seu origen, no pot ser el referent d'una autèntica democràcia. Al contrari, el que es necessita és una revisió crítica que permeti a les noves generacions comprendre la connexió entre les estructures de poder actuals i el franquisme, per a així poder exigir una regeneració profunda del sistema.

Per avançar cap a una democràcia real, seria necessari un procés de memòria i recerca de la veritat, la justícia i la reparació que no s'ha dut a terme a Espanya. S'hauria d'abordar l'anul·lació de la Llei d'Amnistia de 1977 pel que fa als crims de lesa humanitat, una revisió de les estructures de poder i els errors sistèmics de l'Estat i una educació històrica que expliqui amb claredat el que va suposar la dictadura i les seves continuïtats. La democràcia no es pot construir sobre el silenci ni sobre l'exaltació d'una transició inacabada, d'una transició deficitària i mai consolidada.

Aquest 50è aniversari podria haver estat una oportunitat per a un exercici de memòria valenta, per tancar les ferides des de la veritat, la justícia i la reparació. Tanmateix, sembla haver estat segrestat pels qui continuen utilitzant la història com a eina de legitimació del present, obviant que la memòria no es pot manipular al servei d'un relat complaent. La veritable llibertat i l'autèntica democràcia només s'assoleixen quan s'encara el passat amb honestedat i es trenquen els pactes de silenci. Fins aleshores, el que se celebra no és la fi del franquisme, sinó la persistència de la seva ombra, perquè de la mort de Franco ningú en dubta, de la desaparició del franquisme en dubtem molts.