El 9 de febrer de 1962, el govern franquista va enviar a la CEE una carta signada pel ministre d’Afers Exteriors, Fernando María Castiella, en la qual sol·licitava obrir negociacions “de cara a una associació susceptible d’arribar a la plena integració després de salvar les etapes indispensables” per complir les condicions del mercat comú. Massa voltes hi donava el ministre. I és que ja no devia veure massa fàcil que tot fos arribar i moldre, ni al “mercat comú” ni entre les famílies del franquisme. D’aquí que Castiella procurés nedar i guardar la roba, i en poc temps, fer-se’n fins i tot el desentès.

De fet, en aquells moments, la CEE a penes comptava amb un informe fet per l’eurodiputat Willy Birkelbach, un polític alemany del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD), amb el títol Els aspectes polítics i institucionals de l'adhesió o de l'associació a la Comunitat, que s’havia conclòs pocs dies abans, el 15 de gener de 1962, i en el qual s'exigia com a requisit per ingressar a la Comunitat Econòmica Europea (llavors formada tan sols pels primers sis membres) ser un estat democràtic. Aquesta condició va ser defensada pel grup socialista europeu, però anava en sintonia i tenia tota la força de l’actitud de rebuig a l’Espanya franquista de la ciutadania europea que s’anava construint, molt al·lèrgica a l’excés de “franqueig” de les peticions oficials del ministre Castiella… (Val la pena recordar per als més joves que la cara del dictador era la més sovintejada en els segells de correus).

Qualsevol piquet d’una vaga, o un grup nombrós de veïns i veïnes contra un desnonament, o les accions anunciades i que es creguin necessàries —per pacífiques que siguin— en defensa de la sanitat o l’ensenyament públic poden patir més subjectivitat interpretativa dels tribunals per establir penes més dures

Quan finalment, després de la signatura del Tractat d'Adhesió a Madrid de juny del 1985, es va fer efectiva la integració del Regne d’Espanya a la Unió Europea el 1986, encara quedaven aspectes de fons per acabar de complir l’Informe Birkelbach… I no cal fer-se il·lusions, encara en queden.

S’ha encarregat prou l’ANC de desmuntar les velles retòriques i polir arguments per tenir de nou empoderament i força. Sols voldria insistir en un punt: quan es crida la població catalana demòcrata a dir no al nou delicte de desordres públics agreujats el proper dimarts, no cal ser independentista per anar a Pla de Palau al migdia: qualsevol piquet d’una propera vaga, o un grup nombrós de veïns i veïnes contra un desnonament, o les accions anunciades i que es creguin necessàries —per pacífiques que siguin— en defensa de la sanitat o l’ensenyament públic, poden patir més subjectivitat interpretativa dels tribunals per establir penes més dures. I això no és bo per a una societat lliure i solidària.

Finalment, m’agrada que la convocatòria denunciï que no es poden donar eines als repressors per aconseguir les extradicions que fins ara havien fracassat als tribunals europeus. La nova redacció se situa més en les circumval·lacions on es perdia un ministre franquista com Castiella en busca d’aparences de legalitat democràtica davant d’Europa, que no en consolidar la unitat de suport —lliure de tot col·laboracionisme— de totes les persones que lluiten pels seus drets i també per l’independentisme.

En canvi, és tan difícil com remuntar un riu a contracorrent voler demostrar que els que algunes vegades protagonitzen de fet desordres públics amb agreujament, utilitzen la violència i la coacció de manera desproporcionada i no accepten de bon grat fer-se responsables dels seus actes, són les que es diuen, com en un despropòsit surrealista, forces de l’ordre… En vàrem poder ser testimonis l’1 i el 3 d’octubre de fa cinc anys: mentre que la gent que va acabar ferida o represaliada demanava votar en pau, els subversius exigien: "Que nos dejen actuar”. Per fer què? Pegar més gent? Tornar a fer de la violència i la por un jou per sempre?

Doncs, si ens deixem, no estan tan lluny d’aconseguir-ho.