Som al llindar del primer aniversari de la matança comesa per Hamàs el 7 d’octubre al sud d’Israel i, per tant, és oportú desmuntar quatre mentides que circulen còmodament als nostres mitjans de comunicació i a les nostres xarxes socials. La primera mentida és que Israel estigui cometent un genocidi a Gaza, en l’actual conflicte que l’enfronta a Hamàs i a Hezbollah, que bàsicament són tentacles del règim iranià. Aquesta guerra, desencadenada per Hamàs el 7 d’octubre, és terrible i ha provocat milers de víctimes, moltes d’elles innocents, però de cap manera és un genocidi. En primer lloc, dir-ho és una falta de respecte a les víctimes dels genocidis de debò, des dels tutsis de Ruanda als jueus de l’Alemanya nazi, passant pels grecs de Turquia o els armenis de l’Alt Karabakh (on no en queda ni un). Un genocidi és l’eliminació sistemàtica i total d’un grup humà, fins a la seva desaparició. Això no està passant a Gaza; si Israel volgués cometre-hi un genocidi ja ho hauria fet perquè té els recursos suficients per a dur-ho a terme. No és el cas. De fet, és més aviat al contrari: el 1948 hi havia aproximadament uns 900.000 jueus als països àrabs, amb volums rellevants al Marroc (250.000 jueus), Iraq (135.000) o el Iemen (50.000). La repressió, les matances, les conversions forçades i les expulsions van provocar un èxode massiu, cap a Israel, Europa o Amèrica, i actualment a la majoria de països àrabs la presència jueva, mil·lenària en molts casos, s’ha esborrat completament. No en queda pràcticament res ni ningú. Genocidi? Potser —si n’hi ha hagut algun allà— sigui aquest, que naturalment no ocupa ni un instant de la nostra dieta informativa. És més; els que canten “des del riu fins al mar” saben perfectament què estan demanant: l’eliminació física dels jueus d’Israel, perquè Hamàs i bona part dels palestins no reconeixen el dret dels jueus a viure a Israel. Ja vam veure què va fer Hamàs als pobles i quibuts que va aconseguir assaltar: l’assassinat massiu d’homes, dones, infants i gent gran. Algú creu honestament que farien una altra cosa si aconseguissin envair tot el país?

La segona mentida és l’acusació recurrent segons la qual a Israel hi ha un sistema de segregació racial similar a l’apartheid, com denuncien alguns i molts d’altres repeteixen acríticament. En primer lloc, l’apartheid és un sistema racista implantat legalment i únicament a Sud-àfrica entre els anys 1948 i 1990. Una prova de la mala fe d’aquesta acusació és que ningú no la fa servir per descriure la segregació racial a molts estats dels Estats Units durant dècades, on efectivament hi havia instal·lacions públiques per a blancs i per a negres, per exemple als mateixos autobusos. No només és una acusació falsa i històricament tramposa, sinó que és exactament al contrari: l’únic país de la regió en el qual els àrabs tenen absolutament tots els drets garantits (dret de vot, llibertat d’expressió i d’opinió, dret de defensa legal, dret de llibertat religiosa, dret de lliure circulació, dret d’orientació sexual, entre d’altres) és, ai las, a Israel. Quina paradoxa: cap altre país àrab respecta més drets per als àrabs que Israel, que representen un 21% de la població i són majoria en molts municipis. D’aquests, segons les enquestes, més del 80% prefereixen seguir essent ciutadans israelians i només un 10% optarien per ser ciutadans d’un estat palestí. Tant és així, que quan el llavors primer ministre Ehud Olmert va proposar el 2008 intercanviar territoris de majoria àrab d’Israel a Palestina a canvi d’obtenir la sobirania israeliana per a alguns assentaments jueus a Judea i Samaria, els primers que van posar el crit al cel van ser els àrabs israelians, que de cap manera volien dependre d’un govern palestí. Un darrer detall: l’any passat Ella Waweya, una dona àrab originària de la ciutat de Qalansawe (24.000 habitants, tots àrabs i la majoria musulmans) va esdevenir la primera dona àrab que obté el rang de major de les Forces de Defensa d’Israel (IDF). Això seria impensable en un autèntic règim d’apartheid, evidentment.

Els que canten “des del riu fins al mar” saben perfectament què estan demanant: l’eliminació física dels jueus d’Israel

La tercera mentida és negar a Israel el dret a defensar-se o, en el millor dels casos, la petició perquè, en el cas de fer-ho, tingui sempre una resposta moderada. Les persones que neguen el dret d’Israel a defensar-se estan convidant Hamàs, Hezbollah, els houthis i el règim iranià a seguir atacant Israel. No veig mai que aquestes mateixes persones demanin una resposta continguda a l'Iran o a Hamàs. Doncs no. Israel té tot el dret a defensar-se, com el té qualsevol país del món. I no només té aquest dret, sinó que aquesta defensa no ha de ser proporcional, perquè altrament serà un conflicte que no s’acabarà mai. L’ull per ull bíblic (si tu em tires deu coets jo te’n tiro deu) no serveix per a res. La resposta ha de ser tan contundent que elimini, si és possible, l’amenaça en el futur. A banda, en aquesta exigència a Israel hi ha quelcom molt pervers: no se li pot demanar que no es defensi perquè, precisament, durant l’Alemanya nazi els jueus europeus no es van defensar i es van deixar conduir dòcilment a les cambres de gas. Pensaven potser que els alemanys no anirien tan lluny o potser que la comunitat internacional els salvaria. S’equivocaven i van aprendre la lliçó: la seva seguretat i supervivència depèn d’ells mateixos. Els aliats sempre són necessaris i els copets a l’espatlla s’agraeixen, però qui posa la cara sempre ets tu, a qui et maten és a tu, a qui violen és a tu.

La quarta mentida diu que no hi ha lloc més insegur, per als jueus, que l’Estat d’Israel. No és cert. O, almenys, els jueus no tenen pas aquesta sensació. Res no dona més sensació de seguretat a un jueu que Israel. No només és la seva llar nacional després de ser perseguits durant segles arreu del món, sinó que Israel vetlla per la seva seguretat. L’altre dia l’Iran va llençar 180 míssils sobre Israel amb la intenció de matar molta gent; no va matar ni ferir cap israelià perquè Israel ha invertit molts diners a construir la Cúpula de Ferro per interceptar els coets enemics i molts diners a construir refugis per a la població. Mentre Hamàs inverteix en túnels i s’amaga rere els civils palestins, els israelians inverteixen en mesures de protecció per protegir els seus civils. Vet aquí la realitat. Unes dades per acabar: l’any 2022 més 2.200 jueus van emigrar des de França a Israel. L’any anterior van ser més de 3.000 jueus. Molts jueus se senten més segurs a Israel que no pas a França, per tant. Això s’explica perquè més del 90% de jueus de 13 països de la UE van afirmar que havien percebut alguna mena d’antisemitisme personal o ambiental, segons una enquesta feta aquest mateix 2024 per l’Agència Europea de Drets Fonamentals amb una mostra de 8.000 persones. Molts jueus se senten menys segurs a una Europa en pau que no pas a un Israel en guerra; per pensar-hi.