Tot just fa 15 dies del retorn del president Puigdemont a Catalunya, el passat 8 d’agost. En política, 15 dies poden ser una eternitat, però és justament això, una eternitat de mínim 15 dies, el que convenia per tal de valorar en els seus justos termes el significat polític d’aquella acció plena de riscos, tant polítics com logístics. Mirem d’explicar-ho en 5 idees. 

1. Aquest retorn —com l’acció de qualsevol actor polític— responia a un objectiu polític. Per definició, doncs, una acció com aquesta no es justifica per ella mateixa, sinó per l’objectiu polític al servei del qual es vol posar. I per jutjar si ha estat o no un èxit, cal d’entrada entendre l’objectiu que pretenia servir. 

La política és —no exclusivament, però sí molt principalment— una batalla narrativa. Imposar el relat, guanyar l’hegemonia narrativa, és una part central de l’activitat política. El relat d’Illa —abans, durant i després de la campanya electoral— és prou sabut: després d’uns anys d’excepció a Catalunya, arriba l’hora de la normalització política. Els catalans podrem, finalment, recuperar la tranquil·litat perduda: la tranquil·litat com a valor polític superior. A quina societat no li agrada la tranquil·litat? 

L’acció del president del dia 8 només s’entén en tot el seu valor si s’interpreta en el marc d’aquesta batalla narrativa: va fer saltar pels aires d’una tacada, per la via dels fets, el relat de la normalització. En quin país democràtic del món, un expresident i diputat del nou Parlament corre el risc de ser detingut per una cúpula judicial que es nega a amnistiar-lo, quan intenta exercir el seu dret —i el seu deure— de representar els ciutadans que l’han votat? Res més oposat a la normalització política que això. 

Un detall important, en aquest sentit: l’acció del president, en si mateixa, no obeïa a cap impuls rebentaire, sinó que simplement seguia la lògica democràtica més pura i elemental, això és, intentar assistir al ple d’investidura al Parlament al qual pertanys. Que intentar fer la cosa més normal del món —exercir els teus drets com a cap de la segona força més votada— impliqués una cosa tan anormal —acabar empresonat perquè hi ha un tribunal que se salta de manera flagrant la llei— és la negació més rotunda possible de qualsevol mena de normalització. De fet, és tot el contrari: la prova més eloqüent que l’estat de dret espanyol està en fallida.  

Per això va servir el retorn del dia 8: per polvoritzar la idea que la normalització política ha arribat, deixar clar que, de normalitat, res de res, i a fe que ho va aconseguir. El retorn (l’acció) al servei de la batalla narrativa (l’objectiu). I una qüestió no menor: aquest objectiu es va aconseguir des del respecte més escrupolós a la dinàmica institucional. Es tractava de fer saltar pels aires un relat —el del candidat a la investidura— però sense fer saltar pels aires la seva investidura mateixa. I així és com va anar. 

Per això va servir el retorn del dia 8: per polvoritzar la idea que la normalització política ha arribat, deixar clar que, de normalitat, res de res

2. Un magnífic exemple d’aquesta batalla narrativa en la qual ens trobem és el titular d’El País —la capçalera amb més impacte internacional de la premsa espanyola— de l’11 d’agost: “Catalunya entierra su revolución independentista”, a cinc columnes, per “explicar” el significat polític de la presa de possessió d’Illa. Un titular precuinat al servei del relat de la normalització. Tanmateix, amb els fets de tres dies abans, el titular va néixer caducat ja abans de ser consumit. Un titular com aquest, que sense l’acció del 8 d’agost del president hauria pogut semblar més o menys convincent, per mor d’aquell retorn, frega el més absurd dels ridículs.  

No oblidem que les batalles narratives es fan davant d’un determinat públic. En el cas de la que ara ens ocupa, els espectadors no són només l’opinió pública catalana i l’espanyola, sinó també l’europea i la internacional. Que són del tot clau. Potser a Catalunya una majoria dels ciutadans sap que el relat de la normalització política és només això, un relat que té Illa com a intèrpret principal, però que s’adiu malament amb la realitat. Fins i tot a Espanya hi ha probablement una consciència suficient que això del conflicte català no s’ha acabat. Però i a Europa? I al món? Allà, en general, l’última notícia que recorden és que a l’estat espanyol s’havia aprovat una llei d’amnistia i que això posava fi a la repressió i, en conseqüència, a uns anys convulsos a Catalunya. Era la notícia que al govern espanyol li convenia que quedés ben gravada en la retina del mainstream europeu. 

Quan l’1 de juliol el Tribunal Suprem va saltar-se aquesta llei per la cara, la notícia si va sortir als diaris estrangers, va fer-ho amb un impacte molt moderat. Que aquesta decisió del Suprem és, de facto, un cop d’estat —perquè és un atemptat a la divisió de poders i una vulneració flagrant de l’imperi de la llei— no se’n va assabentar ningú. La gràcia d’un cop d’estat fet a través de la judicatura és que, de cara enfora, a penes es nota i que és difícil d’explicar. I més si l’artífex n’és el màxim tribunal. 

L’acció del 8 d’agost va fer evident de manera eloqüent aquest cop d’estat encobert del Suprem de cara a l’opinió pública europea i internacional. L’impacte ha estat global: l’anada i vinguda del president va tenir tots els diaris, teles i mitjans d’arreu pendents durant 24 hores. I tothom inevitablement es va fer la mateixa pregunta: per què Puigdemont ha hagut de tornar a marxar, per segona vegada? Què està passant a Catalunya? Que el conflicte català no estava en vies de solució? 

El retorn anava d’això: de mirar de guanyar la batalla narrativa també i molt principalment a escala internacional. Posar un focus gegant davant de l’opinió pública europea per evidenciar allò —un cop d’estat encobert— que fins aquell moment estava pràcticament a les fosques. I en conseqüència, de forçar el govern espanyol a reaccionar d’una manera més contundent davant d’aquesta situació tan greu. ¿L’Advocacia de l’Estat es querella contra el jutge que suposadament practica el lawfare contra la dona del president del govern espanyol i, en canvi, mira cap a una altra banda quan el Suprem fa l’exhibició de lawfare més obscena possible contra els líders independentistes? Després del 8 d’agost, Pedro Sánchez i el seu home a Catalunya —Salvador Illa— ho tenen una mica més difícil per xiular i fer com si res davant de la inaplicació de la llei d’amnistia. 

L’acció del 8 d’agost va fer evident de manera eloqüent aquest cop d’estat encobert del Suprem de cara a l’opinió pública europea i internacional

3. El risc que Illa aconseguís imposar el relat de la normalització —intent que, per descomptat, té tot el dret a fer, igual com Puigdemont té tot el dret a intentar el contrari— era alt. I el primer dia, en una batalla narrativa com aquesta, compta molt. El 8 d’agost era aquest “primer dia”. I crec que no exagero si dic que el balanç parcial d’aquella jornada —entre el relat del “torna la normalitat” i el relat de l’“aquí no s’ha acabat res”— és de golejada en favor de Puigdemont.  

Illa, probablement, comptava que amb reclamar —en els primers paràgrafs del seu discurs d’investidura— l’aplicació completa i total de la llei d’amnistia ja n’hi havia prou. Deu ser per això que va fer aquesta reclamació com si d’un tràmit burocràtic es tractés. Però aquest to funcionarial contrastava de manera flagrant amb la situació que, just mentre ell parlava a l’hemicicle, s’estava produint a fora del Parlament: centenars de policies sota les ordres del govern català perseguint un expresident de la Generalitat —és a dir, un predecessor seu— per un delicte que mai ha comès i gasejant manifestants de la tercera edat amb gas pebre. I el país bloquejat per una operació Gàbia delirant, que fins aleshores la policia catalana només havia aplicat per atrapar els responsables d’un crim terrorista amb desenes de morts i ferits. 

Sense el retorn a Catalunya i el retorn a l’exili del president, potser aquella frase d’ofici d’Illa hauria pogut semblar suficient. Però amb aquell doble retorn, exigir l’amnistia amb to funcionarial —com un mer complement de la normalització— ja no li permetrà vendre amb convicció aquest relat. De manera simètrica, si el president s’hagués limitat a denunciar la inaplicació de l’amnistia des de l’exili, sense la inesperada acció del dia 8, també li hauria estat molt més difícil col·locar el relat de la no-normalització i guanyar la batalla narrativa a nivell internacional. 

Anar a Catalunya implicava, sense cap mena de dubte, un risc altíssim de ser detingut. La detenció certament hauria posat en evidència de manera encara més dramàtica l’absència total de normalitat. Però l’empresonament del president tenia un inconvenient que, per a molts, no compensava els seus beneficis: regalar a l’Estat una foto que ha buscat desesperadament durant set anys i que mai fins ara no havia aconseguit. Una foto del president detingut que hauria quedat per a la història i que, sens dubte, per a l’estat espanyol i una bona part de la seva societat hauria estat llegida com una grandíssima victòria. 

Una foto que l’exili ha lluitat per impedir durant tots aquests anys: no en va, cada vegada que hem evitat una extradició —ja fos a Alemanya, a Bèlgica, a Itàlia o davant del Tribunal de Luxemburg—, ho hem explicat com una immensa victòria política que feia aparèixer Espanya com un estat autoritari. Si durant set anys la manera de posar en evidència l’estat espanyol havia estat evitar l’empresonament, per què ara el president Puigdemont assumia la possibilitat de l’empresonament com una manera de fer el mateix? És normal que hi hagués molta gent a qui li costés d’entendre-ho. Tot i que la resposta, en veritat, és senzilla: aquest empresonament, amb la llei d’amnistia aprovada, posava en evidència l’estat espanyol d’una manera molt més contundent que quan aquesta llei encara no estava en vigor.  

Sigui com sigui, les dues opcions —tornar o no tornar— tenien els seus pros i els seus contres. Denunciar el cop d’estat des de l’exili estant evitava el risc de l’empresonament, però treia al relat de l’“aquí no s’ha acabat res” molta potència comunicativa. Tornar però acabar empresonat tenia un avantatge evident —fer miques amb contundència el relat de la normalització— però també un gran inconvenient —regalar a l’Estat la foto més cobejada i permetre al nacionalisme espanyol sentir-se victoriós—. Per aquest motiu, per a molts, el saldo narratiu d’una tornada amb empresonament era negatiu: els pesava més el que hagués tingut de victòria espanyola que la seva indubtable utilitat per desemmascarar el cop d’estat de facto del Suprem. I per això és normal que fossin molts els qui els dies previs al 8 d’agost aconsellaven al president que no tornés: veient l’empresonament com inevitable, creien que els costos —no només personals i familiars, que també, per descomptat, sinó sobretot els polítics— no compensaven els avantatges. 

Tanmateix, gràcies a una audaç i sàvia planificació, es va aconseguir el “miracle” d’un retorn sense empresonament. Aquesta opció, la més improbable logísticament, era sense cap mena de dubte la més beneficiosa políticament. Perquè permetia imposar-se de manera contundent en la batalla pel relat, sense haver pagat cap preu polític (ni personal) en forma de detenció. I aquesta és l’opció que —contra tot pronòstic— va acabar esdevenint-se. L’objectiu polític d’aquella acció, així, es va assolir de manera neta i a bastament. 

L'opció d’un retorn sense empresonament era la més beneficiosa políticament, perquè permetia imposar-se de manera contundent en la batalla pel relat, sense haver pagat cap preu polític (ni personal) en forma de detenció

4. Si de cas, el principal inconvenient d’una acció com aquella —un retorn a Catalunya sense detenció— és l’espectacularitat logística de l’operació. És tan inversemblant que el president pogués anunciar públicament el dia, l’hora i el lloc de la seva tornada, que arribés fins a l’escenari per fer el discurs previst i que tot i així pogués evitar ser detingut —tal com havia avisat repetidament que intentaria fer— mentre 600 policies l’esperaven en aquella mateixa zona, i que es fes una operació Gàbia posant controls per tot el país sense que res d’això servís absolutament de res, que hi ha molta gent que encara avui es pregunta com ha estat possible.  

D’aquí que el focus comunicatiu se centrés, aquell mateix dia i els posteriors, en aquesta dimensió logística dels fets ocorreguts. Els interrogants relatius a aquesta dimensió eren tants i tan llaminers que era impossible que els mitjans —i el públic en general— no es fessin mil i una preguntes al respecte. Però això comunicativament presenta un inconvenient: en comptes de parlar de l’objectiu polític del retorn, en comptes de centrar-se en la batalla narrativa, una gran part dels titulars i de les converses en un primer moment han versat sobre la seva organització, sobre “el pla” i la seva execució. La conversa pública s’ha fixat més en el “com” que en el “per què”. L’espectacularitat de l’acció ha eclipsat, en certa mesura, el seu objectiu polític. Però davant d’uns fets com aquests, aquest inconvenient era probablement insalvable. 

Per això, passat el primer impacte, és fonamental posar el focus sobre el seu objectiu polític perquè aquesta acció tingui sentit. Sobre la seva dimensió logística, allò que cal, si de cas, és constatar la paradoxa que, tot i que ningú es podia imaginar el que va acabar passant, en realitat no va passar res diferent del que el mateix protagonista havia anunciat. Va dir que tornaria i va tornar; va dir que intentaria evitar la detenció i la va evitar. On és la sorpresa? Tanmateix, encara avui hi ha un país sencer sorprès —i, el que és més preocupant, una cúpula política dels Mossos que encara no ha digerit la sorpresa—. Tot plegat permet recordar aquella llei de la vista segons la qual per fixar-te en alguna cosa, l’has de tenir a una mínima distància: quan la tens massa a prop, és impossible de veure i d’identificar. Puigdemont havia anunciat que faria el que va fer, però era tan inversemblant que a ningú li va semblar que fos possible.  

Ara, doncs, cal insistir en el sentit polític de l’acció: de normalització res i aquest doble retorn en 48 hores —retorn a Catalunya i retorn a l’exili— n’és la prova més contundent davant del món sencer. No hi haurà normalitat fins que la llei d’amnistia no estigui plenament aplicada i el cop d’estat del Tribunal Suprem no sigui rectificat. Això per començar. Sense això, les contradiccions d’aquells que necessiten la normalitat per legitimar la seva estratègia política, exploten de manera indefectible. Començant per ERC. Hi ha hagut poques contradiccions més obscenes en la política catalana recent que escoltar la secretària general d’aquest partit declarant que volia que el president Puigdemont pogués tornar lliure a casa com ella i que tres dies després el Govern del seu partit li enviés 600 policies per mirar de detenir-lo. Hi ha moltes maneres de complir la funció de policia judicial: es pot fer amb més o menys zel, amb més o menys entusiasme i amb més o menys devoció. I en el cas del president Puigdemont, el Departament d’Interior va voler complir aquesta funció amb una intensitat mai vista fins ara. Per què? Sens dubte, ERC haurà d’assumir les conseqüències polítiques d’aquesta decisió (política, que no tècnica). 

No hi haurà normalitat fins que la llei d’amnistia no estigui plenament aplicada i el cop d’estat del Tribunal Suprem no sigui rectificat

5. Els fets del 8 d’agost desemmascaren les contradiccions de tothom, sí. Començant per ERC, dèiem, i continuant pel PSC. Illa sap perfectament que no hi haurà normalitat política a Catalunya fins que no s’apliqui plenament la llei d’amnistia. Per això va començar el discurs d’investidura com el va començar, òbviament. Pero el que probablement no té tan clar és que, si bé l’amnistia és una condició necessària de la normalització, ni molt menys no n’és una condició suficient. Després de l’1-O del 2017, a Catalunya només hi haurà plena normalitat política quan l’estat espanyol li respecti el seu dret a l’autodeterminació i, en conseqüència, reconegui els resultats d’un referèndum d’independència. Aquesta és la condició necessària i suficient de la normalització. I aquest és, al meu entendre, el nucli de la batalla narrativa al servei de la qual el president Puigdemont va voler fer el seu retorn. 

El president no va venir a Barcelona només a posar de manifest davant del món que l’amnistia no s’aplica, que el Suprem ha fet un cop d’estat, que l’estat de dret a Espanya està en fallida. Va venir a fer això, també, però no només. Amb el seu “encara som aquí” —canviant el “ja” de Tarradellas per l’encara” i canviant “soc” pel “som”— va venir a recordar que l’1-O del 2017 és un abans i un després, i que després d’aquell referèndum, pel sol fet que se celebrés —malgrat tots els esforços i tota la repressió de l’estat espanyol per impedir-ho, gràcies al talent logístic i la determinació d’un moviment sencer, de les seves entitats cíviques i del govern que el representava— ja res no serà igual. I que ja res no serà igual vol dir exactament això: que la normalització sense un referèndum a Catalunya reconegut i respectat per Espanya és senzillament impossible. 

Aquest és, des del meu punt de vista, el més important dels missatges que venia a proclamar el president Puigdemont amb el seu retorn el dia de la investidura d’Illa. I aquí hi ha el significat últim —i per tant, la grandesa política— d’aquella acció arriscada. El girar full del president Illa és, per damunt de tot, un intent d’esborrar l’1-O, d’oblidar-lo, de fer com si no hagués existit. La batalla narrativa —aquest pols agònic entre el relat de la normalització i el de la no normalització— en realitat no versa sobre l’amnistia, sinó sobre l’autodeterminació. El PSC ha entès que no hi ha normalització sense amnistia. Però creu —o somnia— que hi podria haver normalització sense autodeterminació. I el retorn de Carles Puigdemont hauria de servir, sobretot, per deixar les coses clares en aquest punt: sense un referèndum reconegut, ja no podrà haver-hi mai més normalitat. Per més que Illa intenti fer pivotar la seva presidència sobre la idea contrària. Perquè l’1-O s’ha esdevingut. Perquè la història no té marxa enrere. Perquè quan un poble —una societat— prova la llibertat política una vegada, és molt difícil que després hi renunciï per sempre. I tard o d’hora, aquest poble la voldrà conquerir de manera irreversible. 

Aquest era —o almenys així ho interpreto jo— el nucli de la batalla narrativa que es va lliurar el dia 8 d’agost a uns pocs centenars de metres de distància. A dins del Parlament, el relat segons el qual l’amnistia, quan finalment s’apliqui, permetrà la plena normalitat. A fora, a l’Arc de Triomf, el relat segons el qual el conflicte no s’acabarà pel fet que els exiliats puguem tornar lliures a casa —per més que ara denunciem amb contundència el cop d’estat que ens ho impedeix, mentre Illa i Sánchez miren cap a una altra banda— sinó que la normalització política a Catalunya passa indefectiblement pel respecte de l’autodeterminació, perquè els de l’1-O “encara som aquí”. El 8 d’agost anava de recordar-nos això a nosaltres mateixos, recordar-ho a Espanya i recordar-ho al món. En aquest sentit, no és sobrer reparar en el detall —no menor— que l’acte de rebuda del MHP en el marc del qual va fer el seu discurs estava convocat pel Consell de la República, la missió del qual com és sabut, no és altra que preservar i mantenir viu el mandat derivat del referèndum de l’1-O. 

Aquesta era, com dic, la batalla narrativa que es dirimia el passat dia 8. I tot sembla indicar que algú la va guanyar, ja no als punts, sinó per KO tècnic.