A l’informe La Catalunya dels 8 milions, que ha elaborat el Centre d’Estudis Demogràfics, a banda de la fita que representa haver depassat els 8 milions de població —al cap dels de la meva generació hi ha la xifra dels 6 milions—, es posa en evidència el creixement del pes específic dels nascuts fora de Catalunya i, especialment, en el darrer segle fora de l’estat espanyol. En aquest segle XXI han arribat, i s’han quedat —perquè el pas ha estat més gran—, 1,7 milions de persones, un 21% del total; percentatge que s’enfila fins al 28% dels habitants de Catalunya si hi afegim totes i tots els nascuts a l’estranger més els seus fills i filles.

De fet, encara que ara parlem de nouvingudes i nouvinguts de fora de l’Estat com els protagonistes primers del fenomen migratori, per a Catalunya les grans onades migratòries de fora del territori no són una cosa nova. El segle passat, dues grans vingudes procedents de la resta de l’estat espanyol —la del 1910-1929 i la més coneguda, per propera i per anomenada, la que comença després de la guerra i que fa el seu cim a la dècada dels seixanta—, ja van marcar l’esdevenir del creixement de la població catalana i segueixen sent-ne un tret definidor. Només cal mirar la composició poblacional per generacions. A Catalunya, el 65,8% de la població és migrant directament o descendent de migrants, i el 75% té si més no un avi o una àvia que no era nascut a Catalunya.

Tot plegat ens deixa una fotografia molt clara, que es plasma a tot el territori, no podem parlar només d’un fenomen urbà o d’àrea metropolitana, i que posa la diversitat de procedència com una característica central de la convivència, amb el que això té de repte i, alhora, d’oportunitat. Dues cares de la mateixa moneda que necessiten, tant sí com no, la llengua catalana com a eina cohesionadora.

Som 8 milions i necessitem més que mai el català i el que tenim és una lluita fratricida del castellà contra el català; que no només ataca els drets lingüístics dels catalanoparlants, sinó que deixa sense possibilitats l'ús de la llengua com un eix vertebrador de la cohesió social

Certament, no és aquest un problema d’un sol factor, la mirada ha de ser molt complexa i els aspectes materials, les oportunitats econòmiques, són centrals, si més no per a un tipus determinat de cohesió; però, en qualsevol cas, vull insistir en la llengua. Som 8 milions i necessitem més que mai el català i el que tenim és una lluita fratricida del castellà contra el català; que no només ataca els drets lingüístics dels catalanoparlants, sinó que deixa sense possibilitats l'ús de la llengua com un eix vertebrador de la cohesió social.

L’èxit de l’escola en català, de la immersió lingüística, no era pas un èxit lingüístic com a tal —només cal recordar les xifres del grau de les competències adquirides—, però sí que era un èxit —-o, en tot cas, un èxit molt més gran— social i polític en termes de convivència. De bona convivència i una reivindicació, un dret reclamat, dels nouvinguts el segle passat de la resta de l’estat espanyol, fins que la política barroera i forassenyada —d’uns quants, cada vegada més— ha fet de la llengua, de l’ús del català, un camp de batalla per guanyar vots tot alimentant la fractura social.

Parlar un mateix idioma en sentit metafòric depassa la llengua concreta dels i les parlants, però alhora en el sentit més literal és l’element necessari per entendre’ns no només lingüísticament, també culturalment. I això no és pas una crida a la uniformització de cap mena, ni encara menys contra la diversitat; ans al contrari. Però no n’hi ha prou amb viure en un lloc, com qui s’hi està de manera provisional o fent veure que encara s’està al lloc d’origen, sense que això sigui el mateix que negar els orígens o no tenir-los presents. Quan s’arriba a un lloc nou, quan un és nouvingut, no n’hi ha prou amb quedar-se temps per deixar de ser-ho, cal conèixer-ne la forma de viure, els valors centrals, i això és molt més difícil sense conèixer la llengua del país, i aquí, per molt que molts i moltes s’hi entestin, no és pas el castellà, és el català.