Escric aquest article per dos motius fonamentals:

La necessitat de demanar disculpes públicament. 
A tota la bona gent de l'ANC, que treballa sense descans: em sap molt de greu tot el que ha passat. Em sento en deute amb ells per tota la gent que m'ha recolzat, amb menció especial per als companys de Cornellà i del Baix Llobregat. La majoria ja em coneixíeu i sabeu com sóc, penso i actuo. Ho deia quan em vaig presentar: De cara. Però quan es fa patosament, porta conseqüències mai volgudes. Us demano disculpes. Vull incloure en aquest capítol el president de l'ANC, Jordi Sánchez, i molts dels membres del secretariat: el que ha passat també els ha sotmès a un desgast molt injust. Jo només puc tenir paraules d'agraïment envers ells, per tota la feina feta fins ara i per la confiança que en tot moment m'han demostrat.

La necessitat d'agrair la multitud de mostres de suport, afecte i ànims. 
El linxament que alguns m'han volgut fer no ha estat poca cosa, però el cert és que m'afecta zero. L´únic que m'afecta és haver pogut decebre la confiança de la gent que m'ha donat suport i, sobretot, de la gent que més m'estima, amics i família. Però tot aquest esclat de ràbia contra la meva persona l'únic que fa és reafirmar-me en la convicció de -matisos a banda- estar fent allò correcte. No és fàcil donar la cara davant d’aquest vendaval, i sou molts els que ho heu fet. Tants que no he tingut oportunitat d'agrair-vos-ho individualment. Ho faig ara i així. Moltes, moltes gràcies per ser-hi.

Dir "xusma" era estalviable, i en dir-ho s'ha desvirtuat totalment el missatge que volia transmetre

També voldria explicar-me. És evident que em vaig equivocar amb el tuit. Dir "xusma" era estalviable, i en dir-ho s'ha desvirtuat totalment el missatge que volia transmetre, que era denunciar la deslleialtat i setge permanent al Govern i al procés independentista, de la CUP. La seva falta de paraula. La indignitat de trobar fins i tot divertit convertir unilateralment en paper mullat el que ells mateixos han signat. Un col·lectiu que fa de l'absència de valors i de principis, la seva manera de ser i actuar. Em vaig equivocar amb la paraula "xusma", però no em vaig equivocar ni un mil·límetre en la descripció que feia del comportament i falta de valors de la CUP.

Anem una mica enrere, però. Divendres un jutge de Madrid concloïa que sí que es podien entrar estelades a la final de Copa gràcies a un recurs interposat en nom meu pels companys de Drets. El dissabte rebia amenaces directes (i públiques!) de l’espanyolisme més ultra ("te tatuaremos la bandera española en tu frente, “inde” de mierda"). Diumenge la CUP se n'enfotia de tots nosaltres dient que s’han de “deslliurar” dels pactes que havien signat. Quan me'n vaig assabentar en arribar a Madrid, vaig fer el tuit. Diumenge i dilluns els mateixos que reien i presumien en públic de "llençar a la paperera de la història" un president i uns consellers imputats per posar les urnes el 9N, es feien les víctimes i denunciaven per les cantonades ser objecte d'insults.

Quatre dies intensos amb unes històries molt significatives. Quatre dies que reflecteixen com alguns fem tot el que podem per assolir la independència i defensar els nostres drets mentre d'altres posen en perill, dia sí dia també, el procés independentista, i quan els poses un mirall al davant, es fan els ofesos. No els importa carregar-se el que sigui, ni tan sols l'ANC… mentre d'altres presentem la renúncia per evitar que, ni que sigui per una relliscada, l'ANC prengui mal.

El cinisme de la transversalitat com a excusa. Potser no he estat prou conscient que, amb la meva elecció com a secretari nacional de l'ANC, es desdibuixava —crec que injustament— la línia que separa l’opinió personal de la meva dimensió representativa. Sincerament, no he pensat mai que la meva responsabilitat de donar veu a tots els socis de l’ANC que havien confiat en mi anul·lés la meva dimensió com a individu. Creia que seria valorat per la feina feta en el marc de l'ANC, i no per les meves opinions personals. 

Mai he entès la transversalitat com que per ser membre del SN m'hagués de practicar una mena de lobotomia i deixar de ser com sóc. Transversalitat no vol dir que tots actuem desproveïts d'idees i posicionaments propis. Vol dir seure i treballar plegats, per més allunyats que estiguem, i fer-ho formulant propostes i impulsant projectes que siguin pensant en tots amb el propòsit ferm d’assolir els objectius de l’Assemblea Nacional de Catalunya. 

És curiós que “algú” hagués parit un lema de l’Assemblea (Endavant República Catalana) que coincideix amb les sigles d’un partit polític

Mentrestant, és curiós que molts dels que s'esquincen les vestidures pel meu tuit, fa pocs dies, a l'assemblea general ordinària (AGO) de Manresa, fessin coses tan “transversals” com un tiratge de samarretes de l'ANC que no es podien distingir de les de la campanya de la CUP de "desobeïm". Com és curiós que “algú” hagués parit un lema de l’Assemblea (Endavant República Catalana) que coincideix amb les sigles d’un partit polític, i se’n facin acudits. Aquestes “casualitats” són ben curioses. Tot això, fet en l'àmbit d'unes comissions que han fet i desfet al seu aire, sense atendre al bon funcionament general de l'ANC. Això, per alguns, no malbarata la transversalitat de l’ANC ni té més importància. En canvi les meves opinions a Twitter sí. És el súmmum del deliri, la impostura i el cinisme.

Sobre la meva renúncia
Per a mi presentar-me al SN era un acte de servei. Fa temps que hi col·laboro a nivells molt diferents en tot el que ha calgut. Amb el mateix esperit d'acte de servei he presentat avui la meva renúncia al SN: L'Assemblea no es mereix ser objecte d’aquesta polèmica. I un cop generada la situació, i d'acord amb el president de l'ANC, el millor per reconduir-la era presentar la meva renúncia, cosa que he fet. 

Hi serem. I amb els valors de sempre. De cara.

Així som. Així actuem. Som, per sort, diferents. I com que som diferents, ara seguirem, com faig des de fa 32 anys. Com diu la cançó, "si te doy mi palabra nunca se romperá". Alguns tenim interioritzats una sèrie de valors i principis que per d’altres sembla que només són pedres en el seu camí cap a la república socialista, anticapitalista, antiheteropatriacal, etc. Però hem arribat més lluny que mai i l'únic que ens pot impedir assolir la independència és que nosaltres, un cop més, la caguem.

Els Kortatu cantaven, allà pels 80s, "en cualquier adoquín está la primera línea". Doncs això, que la primera línia per treballar per la independència es troba arreu i en qualsevol cosa que calgui fer i puguem fer. Hi serem. I amb els valors de sempre. De cara.

Francesc Abad és exmembre del secretariat de l'ANC