Aquests últims dies s'ha posat de moda abandonar l'antiga xarxa social Twitter, ara anomenada com Felipe González als documents secrets dels GAL. El noble exercici de dir adeu a X no només es limita a tocar-ne el dos, però, sinó sobretot a fer un tuit anunciant-ho a bombo i plateret. A part, és clar, de notificar al mateix temps l'obertura d'un compte a Bluesky, una xarxa social idèntica i fundada pels creadors de Twitter. Hi ha gent que ha marxat d'X esbombant-ho amb l'altivesa d'un estudiant enfront dels tancs xinesos a la plaça de Tiananmen l'any 1989 i la superioritat moral de qui es creu per sobre del bé i del mal, però desgraciadament aquest desig d'èxode digital no ha comportat encetar un meló molt més necessari, a parer meu: preguntar-nos si potser d'on caldria fotre el camp és d'Instagram.

No és que ningú hagi abandonat Instagram, certament, sinó que directament és una possibilitat que dubto que s'hagi plantejat algú, inclòs qui escriu aquestes ratlles. La paradoxa és que si posem X i Instagram en una balança, crec que tots estarem d'acord que clarament és molt més tòxica i nociva la segona xarxa social. La primera és capaç de fer tremolar governs, desemmascarar fake news o destapar casos de corrupció, mentre que la segona permet descobrir batuts per tenir bon trànsit intestinal, assabentar-te del restaurant japonès on ha sopat la companya de l'institut a qui fa dotze anys que no preguntes "com estàs?" o descobrir platges secretes que, gràcies a la ubicació d'Instagram, deixen de ser remotes. 

No seré jo qui defensi un malparit com Elon Musk, però com que Mark Zuckerberg sembla que és menys malparit que l'amic de Donald Trump, també sembla que ningú no pensi a abandonar una xarxa social que genera una constant comparació social negativa. Si X és la barra d'un bar on tothom s'atreveix a dir la seva, sigui una opinió contundent, un acudit enginyós o una bajanada, Instagram és més aviat un aparador en el qual allò que triomfa és l'ostentació de riquesa, la bellesa d'un cos sempre normatiu o l'èxit, mai no la derrota, del que sigui. Mentre que l'antic Twitter acostuma a ser un fangar en el qual brilla el realisme cru, Instagram és justament el contrari: presenta un món fals i en el qual només es mostra allò que a l'usuari li interessa posturejar. En definitiva, Twitter cal·ligrafia el món com un infern, però Instagram peca de dibuixar-lo com un paradís, i mentrestant, nosaltres, continuem embadocats en aquest purgatori sense sentit.

Cansat d'aquest joc pervers del qual un servidor també n'és esclau, fa dos anys vaig decidir desinstal·lar-me l'aplicació de Twitter al mòbil i abandonar Instagram durant el mes d'agost, així la immersió total en la vida eremita d'un monjo del segle XVI seria més completa. En aquell moment, el meu benestar digital era de dues hores i mitja diàries mirant el mòbil; a part de WhatsApp, perdia més d'una hora a Twitter i gairebé vint minuts a Instagram. L'objectiu de la desintoxicació digital era clar: comprovar si és possible viure sense xarxes socials al segle XXI i, sobretot, aprofitar tot el temps que hi dedico fent altres coses més útils, sobretot llegir. Els primers dies van ser duríssims. Suor freda, incontinència d'agafar el mòbil cada deu minuts i mirar el que fos, fins i tot webs defecals com la del diari As. Durant moments, de fet, em sentia com el protagonista de Trainspotting patint el mono, però sense nadons caminant cap per avall del sostre. 

La meva metadona, a part de la literatura, els meus amics i algunes herbes naturals però il·legals que van molt bé pel cos, va ser marxar de vacances a Croàcia i no publicar-ne, és clar, ni una foto. De tornada, un amic de Mataró, un dia que vam veure'ns, va preguntar-me si m'havien ingressat a l'hospital o algo. "És que has desaparegut", va dir. Havia desaparegut d'Instagram, en efecte, i fent-ho vaig adonar-me que no l'havia enyorat gens, però sobretot, que es tracta d'un univers prescindible que no aporta res. Un cau de safareig absurd i entreteniment frívol que, com a societat, ens adorm més que ens desperta. Aquella desconnexió radical, en canvi, em va servir per trobar a faltar Twitter i fer-me adonar que, amb un bon ús i no caient mai a la pestanya 'Per a tu', pot ser un cau ple de talent i reflexió. De fet, possiblement sigui el millor diari del món si el millor diari del món tingués per director a un ximpanzé col·locat d'MDMA.

Trenta dies després de tot plegat, doncs, vaig tornar sense dubtar-ho a Twitter. Això sí, amb moderació i només a través de la meva  tablet: vint minuts al matí, mentre esmorzo, i vint minuts a la nit, abans d'anar a dormir. Amb Instagram, en canvi, bo i sabent que és una xarxa social que només serveix per mercadejar amb la nostra pròpia vida, vaig decidir que només me l'instal·laria els divendres, que és el dia que hi publico un post i un story replicant aquest article que estàs llegint. Així ha estat des d'aleshores, ja fa gairebé un any i mig, i la veritat és que n'estic molt satisfet. Llàstima que Elon Musk no en sigui propietari i ningú no es plantegi abandonar-la, de fet, perquè de debò que us recomano deixar-la de banda, ni que sigui progressivament. Ni que sigui perquè ara llegeixo més, per sort, malgrat saber menys xafarderies absurdes i innecessàries dels altres. Per sort, també.