D’ençà que Elon Musk comprà l’antic Twitter i es convertí en un dels patges de Donald Trump, alguns ciutadans s’han posat la disfressa de combatent-contra-la-ultradreta i han decidit abandonar X per ajudar que el món visqui més desvetllat i les oligarquies del capital no regeixin l’opinió pública. El gest, perpetrat per diaris ancestrals com The Guardian o La Vanguardia i entitats públiques com l’Institut Ramon Llull, és d’una tanoqueria colossal. Com aquests, la majoria d’éssers que marxen de X no tenen ni la més reputa idea de qui la comandava abans d’Elon Musk (em sap greu informar-los que Jack Dorsey no era precisament un cupaire) i la gràcia del tema és que una gran part d’aquests herois continuen informant-se a través de plataformes que són propietat d’un tal Mark Zuckerberg (em sap greu informar-los que el multimilionari en qüestió tampoc no seria militant de l’esquerra antifa).

Que la premsa es faci l’estupenda i abandoni Twitter per preservar el recte periodisme és un acte que fa envermellir les galtones i més encara si pensem en la premsa espanyola, especialista a mantenir que ETA fou la causant de l’11-M o de participar activament en xarxes de fang com l’Operació Catalunya. No sé què pensarà el lector, però a mi el senyor Elon Musk m’ha volgut enganyar molt menys que La Vanguardia o el Diari ARA. De fet, si ens posem estrictes, les xarxes socials són un invent per comunicar-se i compartir contingut; ningú, que jo sàpiga, les inventà perquè els ciutadans del món estiguéssim més informats (qui encara confongui les fotografies d’Instagram amb la vida real dels seus protagonistes no ha de fer un curs de periodisme; que corri al psicòleg). Tot i això, si hom vol informar-se bé a X o onsevulla ho té ben fàcil; que segueixi mitjans i individus més fiables.

La nostàlgia del Twitter més incipient cau en l’error d’enyorar uns temps en què la tecnologia semblava neutra i els seus factòtums uns apologetes de l’apolítica

Per tot això, fa molta gràcia que algú cardi el camp de X amb l’excusa de promoure una societat amb menys presència de fang informatiu i de polarització política. Em sap greu decebre’ls de nou, però la propaganda i la radicalització dels credos ideològics no els inventà Mr. Musk; són producte d’una pulsió humana ancestral per imposar-se en el polític, si cal a base de mentir. Resulten igual de risibles aquells conciutadans que diuen quedar-se a Twitter per convertir-la en una eina millor i lluitar des del raconet del seu compte perquè el món sigui més angèlic; mira, Josep Maria, la teva aportació a una xarxa d’entreteniment (i la meva, només faltaria!) és tan irrisòria com el teu narcisisme moral. Com tots els avenços comunicatius, Twitter no fou ordit per samaritans de la informació; la comunicació sempre ha estat la cara oculta del poder i qui vulgui objectivitat que dediqui les tardes a l’aritmètica.

Hi ha molts amics d’un servidor que enyoren com era Twitter fa una dècada, quan l’invent en qüestió era una plataforma molt més divertida (certament, l’humorisme català contemporani nasqué en bona part de l’univers piulador) i els anys del procés convertiren les xarxes socials en un Cafarnaüm d’entusiasme sobiranista. Això pot ser ben bé així, però aquesta transició de caràcter, novament, no és imputable a Twitter; si ara la xarxa resulta molt més amarga i polaritzant és perquè els seus usuaris estem molt més desenganyats de la vida (ens hem fet grans, vaja) i perquè en l’actualitat això d’ésser independentista ho mantenim amb el mateix frenesí de conviccions però, vist l’èxit de la cosa, a tots ens fot una mica de vergonya. La nostàlgia del Twitter més incipient cau en l’error d’enyorar uns temps en què la tecnologia semblava neutra i els seus factòtums uns apologetes de l’apolítica.

Per tot això, la rebequeria dels grans mitjans que han abandonat X mostra com hi ha un nombre important d’emissaris privilegiats de la comunicació que han digerit molt malament la fi del seu monopoli informatiu. Jo els recomanaria que no ploressin tant i que penquessin més, perquè el descrèdit del periodisme tradicional pel que fa a les notícies comença molt abans del naixement de Twitter. Dit això, hom pot tenir molta mania a Elon Musk i Donald Trump; però quan veig que qualsevol redactoret de tercera critica un dels empresaris més exitosos del món se’m fan simpàtics i tot. De fet, tindria gràcia que —molt de tant en tant, a l’hora de millorar l’eficàcia dels serveis públics— algun president de la Generalitat deixés entrar un empresari ben format al seu despatx a fi de remoure les teranyines del nostre funcionariat. I tranquils, que tots els que han abandonat X hi tornaran molt aviat.