No hi ha un espai de debat públic —o semipúblic— aliè a la mentida. Ni al mal. El d’aquests dies no és ni el primer ni el segon simulacre d’escampada d’X que vivim els que fa temps que hi tenim un compte, i totes han acabat de la mateixa manera: en no res. Però aquesta vegada tot plegat té alguna cosa especial, i és que són els mitjans de comunicació oficials els que, davant els canvis imposats per Musk, han anunciat que abandonen la xarxa. La hipocresia del gest és palesa per a qualsevol que tingui ulls i tingui apamats els mitjans de comunicació tradicionals: tots, en algun moment o altre, han fet mal periodisme i han alimentat o han estat presos de les dinàmiques del seu entorn. De fet, al nostre país les línies editorials estan netament limitades pel poder polític, però a diferència d’altres països, en què això és sabut i acceptat, aquí tothom fa equilibrismes per poder-se continuar anomenant virtuós.
Tot plegat adoba una situació que, per desgranar-la, demana matisos, i X és una de les moltes xarxes socials que s’ha dedicat a beneficiar aquells missatges més simples, això és, amb menys matisos. En primer lloc, els nostres mitjans tradicionals no són cap beat sense màcula. Aquest atac de dignitat sobtat, com si el periodisme català no hagués estat mai subjecte a mentides i manipulacions, és, si més no, intrigant. En segon lloc, qualsevol usuari d’aquesta nostra xarxa social sap i entén que d’ençà que l’Elon Musk n’és el gestor, X és una casa de barrets. De manera força literal, a més a més: pornografia, conspiranoia, trumpisme i notes de la comunitat per sobre de les nostres possibilitats. Res fa cap sentit. Amb tot, la seva retirada d’X és reconfortant per a qui fa ús de les eines més clàssiques del populisme amb la intenció d’arribar al poder.
Aquest atac de dignitat sobtat, com si el periodisme català no hagués estat mai subjecte a mentides i manipulacions, és, si més no, intrigant
En tercer lloc, doncs, és fàcil construir un relat al voltant de la retirada de The Guardian o La Vanguardia explicant que exerceixen censura —que és tan cert com que qualsevol mitjà té una línia editorial i, per tant, ha de bregar amb les veus dissonants per mantenir-la— i que, en tant que censuradors, deshonestos i immorals, se’n van perquè no poden controlar què s’hi diu, a Twitter. Si els mitjans tradicionals són els de la mentida i se’n van, la xarxa social d’Elon Musk, amb un algoritme preparat per afavorir l’extrema dreta, esdevé l’element preservador de la veritat. M’ha fet pensar en una sentència de sant Joan Pau II: “Hem de defensar la veritat, passi el que passi, encara que tornem a ser-ne només dotze”. Vindria a ser això, però amb l’objectiu final radicalment oposat. En aquest sentit, les rebequeries de Màrius Carol i aquella maleïda sentència “el degenerat que es va inventar Twitter ens ha fet un mal tremendo” no fan més que afavorir aquesta narrativa en què tot plegat és una criaturada dels mitjans, que veuen qüestionat el seu control de la informació. I que no volen enfrontar-se a cap debat ni a cap fiscalització.
Si no és X, serà un altre espai. I potser estarà bé que sigui un altre espai. Però el que és important és entendre que l’ús populista que Musk fa d’X per afavorir la retòrica dels de baix contra els de dalt —bo i que ara, políticament, ja són a dalt— té un deix tan autoritari com pensar que pot haver-hi un espai de debat aïllat de tots els mals que atribuïm a X. O que segons qui atribueix a X per redimir-se. O un espai de debat amb unes garanties consensuades de manera que satisfacin tothom, tota l'estona i sota qualsevol circumstància. En qualsevol cas, un apunt final: que els dos perfils catalans que han anunciat amb més rapidesa que abandonaven X hagin estat La Vanguardia i l’Institut Ramon Llull, com a mínim, fa pensar. I fa pensar, concretament, que no és casualitat. Com a mínim, aquesta és la impressió que fa, així que, també des de Catalunya, seguim fent girar la roda de Musk.