Quan es compleixen cinc anys de l'emissió d'una segona tanda d'ordres europees de detenció i lliurament (OEDE) en contra dels exiliats i el mateix temps des de la detenció del President Puigdemont a Alemanya, potser és un bon moment per analitzar la rellevància d'aquest succés i com aquest va establir un abans i un després tant per als exiliats com per a la viabilitat europea de la repressió a l'independentisme.

Fins que no es va produir la detenció de Puigdemont a Schleswig-Holstein, però sobretot fins que el Tribunal Superior alemany no es va pronunciar, primer respecte a la llibertat del president i després sobre la mateixa OEDE, el relat oficial consistia en el fet que la persecució de l'independentisme era un assumpte intern espanyol, i, per tant, va existir un relat hegemònic sobre les conseqüències penals d'uns fets que sempre hem sostingut que no eren delictius.

A part de la confrontació de relats que es van generar aquells dies, el que és autènticament rellevant, quan ja han passat cinc anys dels fets, és que va ser aquesta detenció la que va marcar un abans i un després en tot l'esdevenir del procés judicial mitjançant el qual s'ha pretès solucionar un problema polític que dista molt d'estar resolt.

Schleswig-Holstein és, juntament amb Bèlgica, però per sobre d'aquesta, el primer dels miralls en què es va haver de mirar un procediment que dia a dia resulta més tosc, inconsistent i inviable malgrat els afanys d'uns per mantenir-lo viu a costa de relats cada vegada més insostenibles i irreals, i d'altres per presentar-se com a doblegats penedits per la comissió d'uns fets que mai no han estat delictius.

Va existir un relat hegemònic sobre les conseqüències penals d'uns fets que sempre hem sostingut que no eren delictius

Malgrat els relats, el que realment està documentat és que Alemanya sempre la considerem un bon escenari per defensar en cas d'una OEDE i, sobretot, una plaça en la qual estàvem convençuts que s'aplicaria el dret amb independència i alienmitat a qualsevol consideració política; això era i continua sent tot el que es necessita per desjudicialitzar la política.

Establir que els fets pels quals a Espanya hi havia gent a presó, després condemnada, no era constitutiu de delicte en altres estats membres de la Unió Europea; era un primer objectiu, no l'últim, però sí un de molt rellevant i sense el qual molt del que després s'ha fet no s'hauria pogut aconseguir.

Per què Espanya va decidir que fos a Alemanya on es detingués el president Puigdemont i no en qualsevol dels països pels quals va transitar aquells dies, com van ser Finlàndia, Suècia o Dinamarca, és una cosa que continuo sense saber, però que intueixo que va tenir molt més a veure amb la ignorància que amb una anàlisi tecnicojurídica dels diferents escenaris possibles. Si s'hagués actuat amb sapiència, segurament haurien sabut que qualsevol d'aquests tres països l'hauria lliurat ràpidament i el curs de la història avui seria diferent.

Una vegada establerta la inviabilitat penal de la persecució —per no ser constitutius de delictes els fets imputats—, ja era qüestió de començar a construir, sobre aquesta base, una protecció integral no NOMÉS dels exiliats, sinó del conjunt de la minoria nacional catalana, i amb un efecte "rescat", que és com el denomina Toni Comín per servir de trampolí per a la defensa d'uns drets als quals no ha de renunciar cap poble.

Si alguna cosa ha generat la sentència de Schleswig-Holstein és el convenciment d'uns que l'objectiu no és superar la injustícia ni la repressió, sinó eliminar el líder de l'independentisme i el seu entorn

Justament això és el que hem estat fent des d'aleshores fins a arribar al moment actual, en què el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a petició del jutge Llarena, ha deixat clars una sèrie de temes que, per molt que el relat continuï intentant imposar-se, fan inviable tot el que el mateix Tribunal Suprem ha estat fent en contra de l'independentisme.

Ara mateix conflueixen dos elements essencials: el pes de la sentència de Schleswig-Holstein (els fets no són delictius) i la contundència del TJUE —el Tribunal Suprem no és l'òrgan predeterminat per llei, i quan una OEDE ha estat denegada per risc de vulneració de drets fonamentals, no pot tornar a emetre's. Aquestes i no d'altres són les raons per les quals el jutge Llarena es resisteix a emetre noves OEDE, tal com havia anunciat a principis de gener.

També són aquestes les raons per les quals, quan acaba de resoldre els recursos que hem interposat en contra de la seva interlocutòria de 12 de gener, ha guardat silenci absolut respecte de la mateixa sentència del TJUE i persisteix a sostenir la seva competència com si encara no existís el paràgraf 100 d'aquesta resolució de 31 de gener, que ho ha canviat tot.

Cinc anys poden semblar una eternitat, però no ho són, i molt menys quan amb tan poc ha de desmuntar-se tant; el procés no ha estat ràpid, però sí efectiu, encara que el cost per als exiliats i els qui els defensem ha estat incommensurable, perquè si alguna cosa ha generat la sentència de Schleswig-Holstein és el convenciment d'uns que l'objectiu no és superar la injustícia ni la repressió, sinó eliminar el líder de l'independentisme i el seu entorn.

Fins i tot un moment que ens pugui semblar que tot està perdut, si s'afronta des d'una perspectiva positiva i de lluita, pot acabar sent una oportunitat

És a partir d'Alemanya quan es comença la demonització de l'exili i, per què no dir-ho, de la defensa de l'exili; n'hi ha prou amb fer una línia del temps, a dues columnes, per comprovar com s'ha actuat per a aquesta criminalització, demonització i deshumanització que permeti no solucionar un conflicte, sinó eliminar el seu líder i el seu entorn.

En aquest procés d'assenyalament i destrucció no només s'ha comptat amb el poder i els recursos gairebé il·limitats d'un estat que es resisteix a democratitzar-se, sinó que també s'han tocat les tecles necessàries perquè alguns "negres" creguessin que l'amo els estava fent socis en la propietat de la plantació.

Mirar enrere serveix, a més, per tenir clar que fins i tot un moment que ens pugui semblar que tot està perdut, si s'afronta des d'una perspectiva positiva i de lluita, pot acabar sent una oportunitat; això és el que va passar ara fa cinc anys, i estic convençut que si haguessin sabut el que nosaltres sabíem mai haurien consentit que la detenció del president Puigdemont es produís a Schleswig-Holstein, perquè hi ha un abans i un després, i això és una cosa que ja no podran canviar.