Per un ventall de motius incalculables, hi ha una part del món culturalment catòlic que ha desconnectat de l’Església. No faré judicis morals sobre com de justos o injustos són aquests motius, perquè cadascú se sap els seus i perquè al fons de la decisió —si ha estat conscient— pot haver-hi una part gens negligible d’experiències i circumstàncies personals. Íntimes, fins i tot. El fet, però, és que, arran de tot allò que l’Església no ha fet bé —tampoc dins el seu compàs moral del bé i el mal, de fet—, relacionar-s’hi des del prejudici ha estat l’opció de tots aquells qui n’han desconnectat. Un prejudici que té una part de judici perquè són opinions sobre fets reals, no preconcepcions. Però prejudici perquè el judici sobre allò passat —o present— sempre té una mirada prejutjosa sobre el futur. Justa o injusta, ja he deixat escrit que es fa difícil de dir perquè amb l’Església cadascú se sap la seva i no cal negar cap realitat. Això —em sembla— sí que no seria just. Escric això perquè el retorn que l’Església ha obtingut per les seves faltes ha estat la condició de ser tractada des del prejudici. O, com a mínim, el d’una tendència a ser tractada superficialment. Mediàticament, i deixant de banda la relació que cadascú hi hagi o no hi hagi volgut tenir, això s’acaba traduint en una caricaturització de la figura del sant pare. Ara que la figura del papa Francesc és un tema a tractar a totes les redaccions del món, és un bon moment per parlar-ne. 

Jorge Mario Bergoglio ha estat i és un papa diferenciat pel seu tarannà planer i per la seva habilitat de fer entendre la seva obertura al món a aquest mateix món a què està obert.  Com qualsevol sant pare, té virtuts i defectes. Precisament, de fet, perquè qualsevol sant pare té virtuts i defectes, la tendència de certs corrents catòlics d’etiquetar aquest sant pare o l’altre sant pare de “el meu papa”, en funció de si individualment hi han connectat més o menys, té un punt d’absurd. Si ets catòlic, “el teu papa”, en principi, ho haurien de ser tots. Perquè de fet et representen tots. Aquest clericalisme confrontatiu és fruit de perdre de vista l’objectiu final de l’Església i confondre adversaris, i és una posició comuna tant a les faccions més progressistes com a les més reaccionàries de l’Església. De fet, és en aquesta dèria de “matar” el sant pare quan no els sembla de la seva corda que s’assemblen.  Dit això, el cas és que les virtuts del papa Francesc han destacat especialment per contraposició. I no per contraposició en abstracte: ho han fet en contraposició amb els defectes del seu predecessor, Benet XVI. El tracte superficial que mediàticament es dona als sants pares —sobretot des de la premsa no religiosa i des de l’opinió d’alguns “vaticanòlegs”— ha generat una imatge d’antagonismes entre les figures dels dos últims papes. El fet, però, és que ambdós tenen un fons comú, i que la construcció d’un imaginari en què les seves figures representen posicions enfrontades capaces de destruir-se sense tenir en compte el comú pel qual vetllen, per a qualsevol catòlic que entengui les prioritats de l’Església i que tingui una mica de perspectiva històrica, és una ficció.

Si algú es pensava que un sant pare trencaria amb els valors del catolicisme, és que en parla des de fora de la realitat que vol descriure

Quan parlo de tractament mediàtic diferenciat no bec de teories conspiranoiques sobre una possible creuada del periodisme comú contra l’Església. No és del que vull parlar perquè adobaria un catastrofisme que no casa amb el caràcter esperançat amb què s’ha de parlar de certes coses. I per què no crec que funcioni així. El tractament mediàtic diferenciat no es va basar ni es basa, en cap cas, en una manipulació del missatge que profereixen les figures papals, ans en una manera de posar l’accent i fer notícia de determinades consignes i no fer notícia d’unes altres consignes basant-se en la caricatura que la superficialitat amb què es tracta la figura papal en qüestió ha engreixat. La distància entre l’Església i una part de la societat té aquest efecte, per això em sembla que, per a moltíssima gent que només es relaciona amb la figura del sant pare des d’allò que surt a la premsa, Benet XVI va ser el papa “dolent” i Francesc haurà estat el papa “bo”. I de fet els semblarà impossible que formin part de la mateixa Església. Les seves diferències, però, han estat més de caràcter personal —pel que fa a virtuts i defectes— i més de tarannà, del seu carisma dins l’Església i de la seva manera d’evangelitzar, que de fets i canvis substancials. 

En el cas del papa Francesc, aquest tractament mediàtic i aquesta contraposició de figures han dut a una confusió de desig i realitat. L’altre dia llegia una notícia de RAC1 on es deia que el papa Francesc havia “trencat amb alguns dels valors del catolicisme”, sense anar més lluny. Quan parlo de la distància entre la figura mediàtica que la premsa n’ha fet i la realitat, parlo d’això. El papa Francesc ha fet moltes coses d’una manera innovadora i diferent de com les havien fet els seus predecessors, però, si algú es pensava que un sant pare trencaria amb els valors del catolicisme, és que en parla des de fora de la realitat que vol descriure. La caricatura que s’ha fet del papa Francesc ha anat per aquí, i bo i que és cert que el sant pare ha dit i fet coses que no han estat del gust de tothom dins l’Església —com fa i diu, repeteixo, qualsevol papa—, la caricatura de progressisme magnificada no permetrà llegir bé allò que succeeixi després del seu papat, que possiblement serà un efecte pèndol. Un efecte pèndol, és clar, que serà al seu torn magnificat. I així és com seguirà la distància, la desgana i la superficialitat, i els interessats en les batalletes clericals de xirucaires i reaccionaris passats de voltes tindran fato per recriminar-se. Un fato, per cert, que en alguns casos vindrà d’un tractament mediàtic, altra vegada, superficial i gandul. La veritat és que a mi aquestes coses sempre se m’han fet molt avorrides.