Abans d'entrar a sala

Abans d’entrar a sala, molt sovint, les parts arriben a acords. Ho veiem cada dia als jutjats, tant en causes mediàtiques com més anònimes, i això es fa o bé perquè l’advocat ho aconsella o bé perquè el client ho desitja. Un exemple d’aquest últim cas és l’últim judici de Valtònyc a Sevilla, on va ser ell mateix qui va acceptar una pena pactada, va demanar disculpes per les seves declaracions contra la Guàrdia Civil i va constatar que “la llibertat és un estrany viatge”. Ell mateix s’ha encarregat de deixar clara la seva decisió i els seus sentiments enfrontats a través de les xarxes. Però sigui quina sigui la voluntat del client, l’advocat sempre ha d’intentar guanyar el judici i arribar-hi amb tots els elements necessaris per a la victòria. En aquest cas, això era exactament així (malgrat les fútils mofes d’alguns tuitaires a qui ni Déu ni ningú no pot perdonar, perquè saben el que fan), i és que sovint és precisament quan es pot guanyar quan es pot negociar bé. La millor manera de negociar no és quan t’has de rendir, que no és el cas, sinó quan saps que pots guanyar i dones l’oportunitat a l’altre d’evitar una solució conflictiva. Com diria un bon amic també tuitaire, “la via negociada és possible perquè la via unilateral és factible”. Doncs bé: l’independentisme polític, en aquest moment processal, es troba a les portes de la sala. Mirant si és possible negociar, i fent-ho amb una posició de força: per exemple, i d’entrada, la força que dona poder guanyar perfectament les causes que té presentades davant del TJUE i el TEDH.

Aquí és on ens trobem, agradi més o menys. Aviat tindrem més informació sobre mediadors, i sobre si les primeres converses auguren alguna possibilitat d’acord. De moment, el que s’ha acordat és una investidura, i una amnistia, i la resta són garanties adoptades mitjançant un mecanisme de verificació dels possibles acords o incompliments. Sobre el conflicte polític, s’entén: no sobre cap altra cosa. La referència al 1714 no és només una concessió retòrica sinó, aventuro, una invitació a les solucions intermèdies. L'honestedat intel·lectual obliga a dir que, si l’11 de setembre és la Diada nacional de Catalunya i això és acceptat per totes les sensibilitats polítiques del país, alguna cosa hi ha d’haver en aquella data que no sigui exclusivament de tall independentista. En efecte, el 10 de setembre de 1714 Catalunya no era ben bé un estat independent sinó un principat associat a la corona de Castella des dels Reis Catòlics, com ho eren també València i Mallorca, conservant tots ells les seves institucions pròpies i les seves llibertats. Si volguéssim una Diada netament independentista o republicana, hauríem d’instaurar més aviat el 17 de gener del 1641 amb Pau Claris (a falta d’una DUI més moderna i consolidada).

Si ara podem negociar alguna cosa, és perquè hi va haver un 1 d’octubre

El que vull dir és que Espanya coneix perfectament la fórmula, diguem-ne, confederal que va regir el país durant tres segles, abans que Felip V dictés el seu primer “a por ellos”. Espanya té una hipotètica solució, que és la solució austriacista, o fins i tot la que figura al seu propi escut partit en quatre, i en aquest sentit la referència històrica a l’exposició de motius de la futura llei d’amnistia els podria donar pistes. L'espòiler ja el sabem, com sabem també que l’autonomia que ens cal és la del 1641, la de Portugal, però ara que ens trobem a les portes de les sales de justícia europees, pot ser interessant parlar de per què hem arribat fins aquí i com podem resoldre-ho. Hi ha una cosa clara, però: si va existir un 1714, és perquè hi va haver un 1641. I si ara podem negociar alguna cosa, és perquè hi va haver un 1 d’octubre. Una altra cosa és que els líders negociïn millor o pitjor, però carregar-se l’1 d’octubre no és a les seves mans. No depèn d’ells. No és material negociable, ni disposable, sinó un magma subterrani permanent, de caràcter històric, i ens pertany a tots. Com que la unitat d’Espanya tampoc no és gaire negociable, perquè també té el seu propi magma secular, em sembla que el desenllaç és prou evident: entrem a sala.

Batalles judicials i arguments jurídics a banda, políticament tothom sap que aquesta negociació ja està afeblint l’Estat i posant-lo com mai davant del mirall de les seves contradiccions (els sentiments enfrontats, que dèiem abans). Tothom veu el comportament i el llenguatge dels espanyols al Parlament Europeu quan tracten aquest afer, i la divisió creada en aquest bloc. Tothom veu com els jutges del regne encara actuen al compàs dels esdeveniments polítics, i com dicten sentències o eleven les acusacions a terrorisme quan més creuen que els convé: tornarem a veure què hi diu, a això, Suïssa, que és una confederació, precisament. Tothom pot observar, amb crispetes o sense, com allò que s’ha signat en aquesta negociació, que només acaba de començar, se’ls indigesta de forma severa. No deixa de ser natural que se’ls indigesti, tant l’amnistia com la mediació com tot el que està succeint: no s’han de prendre algunes medicines per la boca. La digestió els funcionarà molt millor quan s’adonin que allò que els estem donant no és una pastilla, sinó un supositori. I que aquest tipus de remeis tenen una via d’entrada molt diferent.