Tot esdeveniment de pes agafa el Partit Popular descrivint un paisatge que no arriba a veure per complet, on no acaba de col·locar-se i des del qual emet missatges contradictoris. El partit més votat, autoproclamat mereixedor de governar aquesta legislatura, és qui més pateix. En això, com tots els conservadors clàssics. Des que Trump és president, la geopolítica i la irrupció ultra ja no són una discussió dialèctica. Té impacte real, desencadena el revulsiu més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial i mou amb força l'eix liberal. El creixement de les marques d'extrema dreta té el seu ancoratge a Trump i en la seva ona expansiva d'aliats, Alberto Núñez Feijóo no pinta res.

Cap demèrit, tret d'estar perdut en el full de ruta. Si fins ara el PSOE l'ha pressionat per deixar anar VOX, ara és Santiago Abascal qui va contra el PP. Arribat de Washington, s'ha llançat contra Feijóo. "El vostre frau electoral hauria d'estar penalitzat", ha dit amb referència als canvis de postura dels populars i a la gran coalició alemanya ben acollida per la direcció de Gènova (quin remei). Ets una "estafa política", ha escrit Abascal, per dir "un dia una cosa sobre immigració i l'endemà la contrària (i així amb gairebé tot)". Per als socialistes, els populars "no es donen per al·ludits" en la seva relació amb VOX. Mentre França va organitzar una coalició que, encara que dèbil, va expulsar Marine Le Pen i Alemanya ha fet el mateix amb Alice Weidel, els dubtes del PP sobre on són i amb qui volen pactar continuen oberts.

A VOX li costarà fer campanya nacional de la mà de Trump. Si hi ha aranzels comercials demanarà al ciutadà votar contra si mateix, donar suport a la Rússia de Putin o una rendició d'Ucraïna en una Espanya europeista que va acollir milers de refugiats ucraïnesos tampoc serà fàcil. I està fora del tauler polític en alinear-se a la ultradreta de tall nazi i antipolític. Ha canviat Giorgia Meloni per l'hongarès Viktor Orbán i la líder d'AfD, Alice Weidel, a qui felicita desitjant-li el "més gran dels èxits". Si els de Le Pen abandonaven la Conferència de Washington després de la salutació nazi de Steve Bannon, Abascal es va quedar fent genuflexions; mentre anomena "pocavergonya" Pedro Sánchez a X pel suport a Ucraïna, calla davant del vot de Trump i Rússia contra la resolució de l'ONU que reconeix la invasió a Ucraïna i no un simple "conflicte".

El creixement de les marques d'extrema dreta té el seu ancoratge a Trump i en la seva ona expansiva d'aliats, Alberto Núñez Feijóo no pinta res

Les eleccions a Alemanya ens han donat les coordenades europees. Amb l'AfD per sobre del 20% (un de cada cinc alemanys els ha votat), no hi ha ningú sa i estalvi. El país amb més tradició de coalicions (n'hi ha hagut vuit) dibuixa els dos grans fronts a Europa: garantir la seguretat exterior i protegir la democràcia a nivell intern. I el cordó sanitari —o més aviat democràtic— com a salvaguarda per mantenir ambdues coses. A més de l'obligació d'abordar les pors dels qui voten l'extrema dreta: un temor irracional de l'immigrant i del futur.

De moment, Pedro Sánchez aguanta com a referent socialdemòcrata juntament amb Keir Starmer, avalat per Ursula von der Leyen al seu costat aquest dilluns a Kíiv, mentre en el nacional desgreixa la governabilitat amb ERC i Junts. En ple soroll internacional, la llei per condonar 83.000 milions de deute autonòmic o l'imminent pacte de transferència de competències migratòries a Junts sembla una lletra petita. Acords que aplanen la legislatura i permeten a cada soci legislar segons la seva agenda pròpia.

Al davant té Feijóo, atrapat en la tensió de què fer amb VOX. Amb Junts com a metàfora, lloant un dia els pactes amb els de Puigdemont i titllant el partit de colpista l'endemà. En aquest vaivé, elogia la coalició alemanya i la critica internament, com si els conservadors alemanys no posessin també les condicions perquè sigui possible. A Espanya hi ha pogut haver coalicions via abstenció en fins a set legislatures. El PSOE es va abstenir el 2016 i l'esquinçament del partit va ser gairebé mortal. Ambdós partits anteposen la seva governabilitat però en condicions excepcionals —i aquestes ho són— el PP haurà de triar per què apostar i a qui demanar suport. Paradoxalment, en aquest moment polític el problema amb els socis està a l'oposició.