Tenim pressa. El temps tiranitza la nostra vida, ens xucla possibilitats. En la vida moderna capitalista occidental, gairebé independentment dels seus valors, estatus i compromisos morals, els subjectes se senten notòriament amb poc temps i incansablement pressionats per afanyar-se. Qui més ho ha estudiat és el pensador Hartmut Rosa, que ha observat com els individus ens sentim atrapats en una cursa de rutines diàries, posseïts per la por de perdre'ns, de quedar-nos enrere, de no poder posar-nos al dia amb tots els requisits que sentim com obligacions. Sembla que per viure, cal córrer.

Correm, però tanquem el dia amb un sentiment de culpa, mai aconseguim finalitzar allò que queda pendent. Estem sempre en deute, som insolvents temporals. Rosa detecta que necessitem més temps per fer la feina bé, per millorar habilitats i coneixements, per renovar el nostre programari, per cuidar la família, per veure amics i familiars, per tenir cura de la casa, del cos. I també per arribar a un acord amb el nostre jo més intern, amb la nostra ment o ànima i esperit. 

La bona vida en la seva essència no és una qüestió d'abast sinó una manera particular de relacionar-se amb el món, els llocs, les persones, les idees i els cossos, sense oblidar-se d’un mateix, la natura i els altres

Si tenim poc temps, intentem estar tan enfocats i orientats als objectius com sigui possible; no ens podem permetre, per tant, el luxe de ser transformats, “tocats”, en paraules del pensador alemany. El mateix passa, és clar, si ens mou la por. La por ens obliga a erigir barreres i a tancar la nostra ment, ens trasllada a un mode en el qual, precisament, intentem no ser tocats pel "món".

El pensador alemany que va conceptualitzar l'"acceleració" mortal de la nostra modernitat també va desenvolupar el seu antídot: la "ressonància". N'hi troba traces en les grans tradicions espirituals, en la connexió, en el fet de deixar-se interpel·lar. Rosa és provocatiu i creu que la democràcia necessita la religió, ja que aquesta ofereix un recurs essencial per reinstaurar una relació d’escolta i ressonància, un eco necessari. Estem, sí, més accelerats, més productius, més consumistes, més connectats, però potser no més feliços sinó més alienats. La qualitat de vida no és només material ni productiva. Els metges ja ens avisen que no podem viure només pressionats (estressats) per la feina i les obligacions. El món és multidimensional i només l’apreciarem bé durant la pausa per pensar-hi. No som hàmsters en una roda, però per adonar-nos-en hem de parar.

L’antídot rau doncs en recuperar els llaços trencats amb esferes com la de l’amor, l’amistat, l’oci, l’esport, la natura, la religió… La solució per viure millor és recuperar la bona relació amb el món. Tenim bones raons per suposar que la bona vida en la seva essència no és una qüestió d'abast (en diners, riquesa, opcions o capacitats), sinó una manera particular de relacionar-se amb el món, els llocs, les persones, les idees i els cossos, sense oblidar-se d’un mateix, la natura i els altres.