Aquesta és la hipòtesi: no hi ha acord. És important treballar amb aquesta eventualitat, no perquè tingui probabilitats més altes o més baixes de succeir, sinó perquè ajuda a veure el veritable preu del trencament de les negociacions. Hi ha gent que fa les anàlisis en funció del preu electoral: “hi haurà acord perquè si no, electoralment, succeiria això o això altre”. Però és que l’anàlisi no hauria de ser electoral. Mai, de fet. Sempre hi ha un altre tipus d’anàlisi que entoma molt més del fons del tema que no pas els càlculs dels partits. L’important no és què li passa al PSOE o a Junts o a ERC si no hi ha acord, l’important és què els passa a Catalunya i a Espanya. En el fons, tots estem pendents d’això, encara que de vegades la politiqueria aconsegueix eclipsar-ho. 

No hi ha acord, situem-nos en aquesta hipòtesi. Deixem de banda per un moment qui guanyaria en cas de repetició electoral a Espanya: guanyi qui guanyi, hi ha un fet que no és eludible, i és el fet que, per enèsima vegada, la via política no ha donat fruits. El que han d’avaluar a Madrid no és si Puigdemont torna o no torna, o si Junts puja o no puja, o si el PP té opcions de governar o no, sinó que torna a demostrar-se que la vida política és impossible i que tornem a estar tots plegats a mercès dels tribunals. Nosaltres i ells, és clar, especialment a mercè dels tribunals europeus, que ja han donat signes evidents d’estar esgotant la paciència. Torna a ser el clàssic “fracàs de la política”, que no només empeny tota la qüestió al litigi jurídic: políticament, torna a situar-ho tot en el terreny de les unilateralitats.

Ni Junts ni ERC es poden permetre no tenir un pla B, una idea alternativa a la negociació

Per la seva banda, Espanya continuarà situada, unilateralment, en el seu “no” al fet que els catalans votin el seu futur. Prenent decisions polítiques unilaterals, sigui de la mà del PSOE o del PP o de tots dos, imposant el règim vigent i castigant qualsevol persona que se’n mogui. El desacord porta a això, per una banda: i a la banda catalana, evidentment, s’armarà també de nou l’aposta unilateral. És lògic: si no hi ha acord, com en qualsevol mediació, cadascú va a la seva i la vida continua. I ni Junts ni ERC es poden permetre no tenir un pla B, una idea alternativa a la negociació, un pla d’acció que, basant-se en un grau o un altre, en les sentències europees o en el nou marc legal, reprengui la unilateralitat, tot constatant la impossibilitat de cap solució acordada. Això arribarà, evidentment. I, per tant, els riscos electorals són el que menys hauria de preocupar Espanya (i Europa). Ara bé: què passa si arribem fins aquí? 

L’avantatge d’haver viscut el 2017 és que les cartes ja es van ensenyar. El PSOE (i els seus intel·lectuals afins) ja han decidit que, davant d’unilateralitats catalanes, l’error va ser donar via lliure als jutges. Han arribat a la conclusió que no calia, i precisament per això estan fent aquesta feina de teòrica “desjudicialització”. Han observat que tot això era innecessari (i contraproduent per a la imatge d’Espanya) perquè, al cap i a la fi, aturar el tema només depenia d’un acte politicoadministratiu: l’aplicació del 155. El Parlament vol impulsar una moció decisiva sobre el tema? 155 i autonomia intervinguda. Ningú a Europa, tampoc cap tribunal, va discutir aquesta mesura. És constitucional, és una prerrogativa del govern espanyol i les cambres espanyoles i no deixa cadàvers a la vista. Autonomia suspesa vol dir que vostès, president tal i conseller Pasqual, ja no són ningú. No representen ningú. I que no poden signar més decrets en nom de ningú. 

És això l’escac i mat definitiu? Com a mínim ho sembla. Només hi ha tres coses que no encaixen. Primera: el 155 es va aplicar, precisament, per a poder perseguir judicialment, i sense immunitats o aforaments, els culpables d’uns delictes inventats. No poden pretendre ara amagar-ho. I d’això en són responsables tant el PP com el PSOE. Segona: un 155 no es pot allargar indefinidament, i situa Catalunya en un règim d’excepcionalitat massa difícil de justificar i de sostenir. I tercera, encara més important: suspendre l’autonomia és exactament allò que vam decidir nosaltres l’1 d’octubre del 2017. Només necessitàvem mantenir-ho, en efecte... però, de suspesa, l’autonomia ja ho havia estat amb la declaració del 27 d’octubre. Uns instants abans que el 155 també ho fes. Volen realment arribar fins aquí? D’acord. Però no oblidin que nosaltres, això de suspendre l’autonomia, és en bona part allò que exactament perseguim. Ah: i que Puigdemont, ara mateix des del punt de vista formal, tampoc no representa “ningú”.