Activitats poc clares

"El final de la guerra d'Ucraïna vindrà per l'Immaculat Cor de Maria"
Jorge Fernández Díaz

De camí a Barcelona la setmana passada, em vaig comprar a Atocha la magnífica anàlisi de la II Guerra Mundial de Liddell Hart, aclamat per molts com un segon Clausewitz, i, no us penseu, ja me n'estic penedint. Tot arran d'una cosa que va escriure diumenge l'imputadíssim Jorge Fernández Díaz en què explica amb tota mena de detalls que el final de la guerra d'Ucraïna vindrà de la mà de l'Immaculat Cor de Maria. ICM en diu ell, com si fos un xiringuito financer de pagament. Per a què em vaig gastar 40€ en el desplegament d'un gran estrateg si amb un misteri de Fàtima i amb la devoció dels cinc primers dissabtes de mes ja n'hauria tingut prou?

El més xocant d'aquest plantejament de Fernández Díaz —que es devia colpejar en caure del cavall, perquè mai no he vist un veritable creient més simple— és que no li passés pel cap aplicar-ho als catalinos, com diu Villarejo. Si ho hagués fet, en lloc de tenir la vulneració més greu de drets duta a terme per Interior des dels GAL, la persecució ideològica més tètrica, ens hauríem conformat amb un aletejar de rosaris i de salpassers i uns àngels benèfics intentant esbrinar el que feia i deia Jaume Giró.

Giró, l'home a qui van violentar la intimitat per les seves "activitats poc clares". Fa basarda l'amplitud d'una acusació que podria fer recaure la guerra bruta de l'Estat sobre qualsevol. El cert és que vaig conèixer el Jaume amb 18 anys, vam estudiar junts, i si alguna cosa he percebut sempre que m'he trobat amb ell, és que les coses i les activitats les tenia sempre claríssimes. Greu acusació aquesta que "en el seu entorn més reservat es mostra totalment independentista" —com exposa el seu advocat en la querella interposada a Plaza de Castilla—. Greu, perquè mostra sense embuts que el problema per a l'organització delictiva orquestrada des del Ministeri de l'Interior era el que pensessis, la teva ideologia política, encara que la mostressis en la intimitat, com propugnava el fals d'Aznar.

La querella, per cert, és un prodigi de claredat. Cal felicitar Jordi Pina per haver armat un document judicial que és molt més fàcil de seguir que molts altres articles de premsa publicats sobre l'Operació Catalunya. Cap ombra d'efectisme ni de política: mera mecànica jurídica d'exposició de fets i tipificació. Amb això n'hi ha prou. No cal que un advocat escrigui el que jo sí que puc fer: que és vomitiu que el PP estigui acusant el govern actual de totalitari després d'haver donat suport i ocultat un procedir propi de la dictadura més abjecta quan governaven ells.

És vomitiu que el PP estigui acusant el govern actual de totalitari després d'haver donat suport i ocultat un procedir propi de la dictadura més abjecta quan governaven ells

M'aturaré en un aspecte que la querella exposa de manera meridiana i que no és altre que l'estrany laberint construït per la jurisdicció per enterrar un cas de l'enorme gravetat que aquest representa. Seguim el periple de les denúncies i querelles fallides que anaven a morir en mans de l'enterrador García Castellón. La desídia buscada inclou tant la Fiscalia com l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Excuses de mal jutjador. Podria semblar que tots els advocats implicats a intentar fer justícia en aquest cas s'han mogut com arnes embogides topant amb els vidres, en un tribunal rere l'altre, com si no acabessin de donar amb la tecla de la competència. I no és això, òbviament, no és això.

El que ha passat respon més aviat al poc investigat concepte del piloteig jurisdiccional, pel qual els assumptes dels quals no es volen ocupar viatgen d'un costat a l'altre, per fer que acabin a la paperera o que els sol·licitants de justícia acabin tan exhaustos com els personatges d'El casalot. Relata Pina a qui correspongui —que hauria de ser Hermenegildo Barrera, però ja veurem— que van presentar denúncia davant de la Fiscalia a Catalunya i que aquesta va obrir unes diligències d'investigació que va acabar enviant a la Fiscalia del Tribunal Suprem en aparèixer com querellada l'aforada Alicia Sánchez-Camacho. A la Fiscalia de l'alt tribunal van enterrar aquest primer intent afirmant que aquests fets ja estaven sent investigats a l'Audiència Nacional per García Castellón, així que només quedava remetre-s'hi. Fàcil, no? Doncs gens ni mica.

Més tard, per compte de la família Sumarroca —afectada pels mateixos fets delictius— es va dir: com hi ha una aforada, i atès que la Fiscalia passa, me'n vaig directament a querellar-me a la sala II. Wrong, els diuen de nou. Amb ponència d'Antonio del Moral els indiquen, argumentant en dret, que no ho admetran a tràmit perquè tot això ja ho està investigant García Castellón.

Doncs ja en van dos, no? Directes van anar aquests i altres lletrats a demanar justícia al jutge central, amo i senyor de la Kitchen, la Tàndem i els diversos embolics de Villarejo que, oh, gran sorpresa!, contra el criteri de tots els fiscals i del mateix Suprem, els diu que "malgrat que no posa en dubte la gravetat de l'afirmat en la querella" no veu cap connexitat amb les causes, secretes i no secretes, que ell atresora. Pum! Expedient paperera. Ofici d'enterrador. No oblidem que García Castellón ha sacrificat Fernández Díaz, però perquè no quedava cap més remei per preservar els de dalt: Cospedal i Rajoy, substancialment.

Barcelona, no. El Suprem, tampoc. L'Audiència Nacional, adeu.

Per això ha estat tan important l'admissió a tràmit —amb informe favorable de la Fiscalia de Madrid, que ja no podia suggerir cap altra competència— de la querella de Rosell i per això Giró va al mateix lloc. No és immediat que el jutge Barrera se'n faci càrrec. Tal com funcionen les normes de Plaza de Castilla, la querella de Giró anirà a repartiment, perquè pugui ser alternada aleatòriament al jutjat que correspongui del mig centenar dels que hi ha. Com és improbable que recaigui directament en l'instrucció 13, serà cosa del jutge en qui recaigui inhibir-se o no en aquest jutjat, perquè si són o no els mateixos fets, o són ampliatoris de querella anterior, queda a criteri jurisdiccional. La part dolenta d'aquests viatges per Plaza de Castilla és que poden ser llargs, encara que esperem que aquest cop no hi hagi gaire ping-pong. Com va deixar dit en els seus imprudents xats Francisco Martínez, exsecretari d'Estat de Seguretat, empastifat fins al coll en aquest fang: "En fi... Ens toregen constantment". No només a ell, pel que sembla.

I, finalment, fent de la necessitat virtut tenim el descurat PSOE empenyent ara l'alentida comissió d'investigació sobre l'Operació Catalunya. No havien tingut gaire pressa i és obvi que intenten marcar-se un "i tu més" de manual ara que els del PP els assetgen amb els seus diputats corruptes puters. No és mentida que l'ús dels mecanismes de l'Estat per a la persecució política de l'independentisme és molt més greu que uns centenars de milers d'euros robats per quatre corruptes de viagra i de pa sucat amb oli, però m'hauria agradat veure'ls entusiasmar-se amb la guerra bruta de l'Estat quan no necessitaven fer-ho servir d'escut. Com amb el tema de Pegasus, del qual no han tornat a moure fitxa.

Activitats poc clares, sens dubte.