La tragèdia que Catalunya haurà de mirar de superar els pròxims anys vindrà del fet que l’única tradició política del país una mica forta, arrelada i confiable és la col·laboracionista. Si el món es trobés en una fase estable, seria més fàcil reprendre els experiments infantils o adolescents del procés i portar-los cap a una certa maduresa, ni que fos a empentes i rodolons. Com que el món va de gairell, però, l'opció política més assenyada és el PSC, que és el partit de la Restauració, del desarrollismo, de la LOAPA, i de l’oposició borbònica de Mataró durant el setge de 1714. 

Jordi Pujol, doncs, té motius per queixar-se que els seus successors es petessin Convergència per tan poca cosa, perquè ens trobem en el moment en el qual la història del seu invent hauria pogut agafar tot el sentit i fer brillar les seves millors virtuts de fons. Convergència era un instrument gradualista pensat per substituir, a poc a poc, la llarga tradició col·laboracionista del país per una altra de cultura obertament sobiranista. Per salvar el partit, però, i la seva funció social, constructiva i pedagògica, els convergents haurien hagut d'estar disposats a perdre el poder i a deixar créixer formacions clarament independentistes en el seu espai electoral.   

L’embolica que fa fort ha sigut molt gros, i ara que la història s’accelera tindrem feina per destriar el gra de la palla. Encara podem estar contents que Oriol Junqueras i Carles Puigdemont hagin sobreviscut als seus il·lusos enterradors, tant de l’unionisme com de la falsa dissidència. La tossuderia dels dos líders del procés donarà una mica més de temps a les bases del país per pair la història, i per bullir al bany Maria les excuses de mal pagador. Com diu Sílvia Orriols, ERC i Junts han perdut la innocència i difícilment podran portar el país més endavant. Però això no treu que no puguin ajudar a impedir que anem encara més enrere, embriagats amb noves confusions. 

Necessitem polítics que tornin a connectar Catalunya amb la seva història i que allunyin els catalans de les frases fetes del procés i dels estats d'ànim desesperats i deprimits

Jo crec que ERC i Junts estan destinats a desintegrar-se a poc a poc o bé a ocupar un sol espai, que faci la competència al PSC. Junqueras i Puigdemont no podran fer massa res, per separat, sense tornar a prendre mal, o desgastar-se l'un a l'altre. Des d'un punt de vista polític representen la mateixa història, els mateixos traumes i les mateixes decepcions, i tant ells com els seus col·laboradors són fills de la mateixa cultura convergent, pragmàtica i paternalista. Si van per lliure, la dialèctica del país creixerà al voltant del radicalisme d’Aliança Catalana i del cinisme socialista, i el país es desestabilitzarà quan el PSOE perdi el poder a Espanya. 

Si Junqueras i Puigdemont volen netejar el seu nom hauran de demostrar que han après alguna cosa del procés que els votants encara no saben, i que no són els ninots que la situació els ha fet semblar. Catalunya està atrapada en una situació geopolítica diabòlica i ara mateix només té capacitat per créixer cap endins, com en els millors temps de Jordi Pujol. Els grans països del continent han preferit atomitzar la societat i donar les culpes a la Unió Europea de la seva submissió als americans que no pas portar a terme la descolonització interna que Catalunya reclamava. Si la crisi democràtica no ens agafa amb els peus molt ben clavats a terra, prendrem mal.  

Necessitem polítics que tornin a connectar Catalunya amb la seva història i que allunyin els catalans de les frases fetes del procés i dels estats d'ànim desesperats i deprimits. Junqueras i Puigdemont ja farien prou si aconseguissin demostrar que la destrucció de CiU ha servit d'alguna cosa, i que poden actualitzar-ne l’esperit amb alguna mena de col·laboració. Ens acostem a un període tumultuós en què els espanyols tendiran a fer servir l’abstencionisme i la desconfiança en la política per promocionar un retorn al cabdillisme que tant els agrada. Res no ens convindria més, a Catalunya, com que Junqueres i Puigdemont aprofitessin aquesta segona oportunitat. 

Si són prou intel·ligents, començaran treballant per convertir una eventual investidura de Feijóo en una qüestió d’interès nacional, no partidista.