El Salzburger Nachrichten, el segon diari d’Àustria, em va demanar fa uns dies un article sobre els fets més recents a Catalunya. Són tan fora de lloc que no vaig poder sinó posar-li per títol “Tots a la presó?”.

El president que ho fou és l’encertada denominació de la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. L’entorn del president que ho fou em parla del “nerviosisme” a l’hora d’entrar a la gola del llop, és a dir, travessar la frontera entre Dinamarca i Alemanya, amb un cotxe abalisat i víctima del seguiment físic de diversos agents del CNI, segons ha publicat El Confidencial. Ens hauríem de preguntar qui va aconsellar malament Puigdemont. Ben bé que hauria pogut posar-se voluntàriament a disposició de la justícia, per exemple a Suècia o Dinamarca, tal com ho va fer en el seu dia a Bèlgica, i evitar així ser detingut sota la condició de fugitiu. En la situació actual, aquesta condició actua clarament en detriment seu davant del jutge alemany, el qual i possiblement per aquest fet s’ha vist obligat a mantenir-lo sota custòdia. O bé hauria pogut anar a Bèlgica per camins més directes, o més veloços. Algun dia ens ho explicaran.

Com potser també haurien d’explicar finlandesos, suecs, danesos i alemanys, assumint que el que s’ha publicat sigui cert, si existien acords i intercanvi d’informació que permetessin que el servei d’intel·ligència espanyol actués impunement als seus territoris, i en cas contrari, si això infringeix o no les respectives lleis nacionals.

L’Enric Vila ha escrit en aquestes mateixes pàgines sobre el fet que “els imprevistos són un dels fenòmens més interessants i perillosos de la vida”. El Govern alemany sembla que s'ho ha pres més aviat per l’accepció de la perillositat, i per això el seu portaveu, Steffen Seibert, s’ha apressat a dir que “tenim la convicció i l'experiència diària que Espanya és un país on l'imperi de la llei existeix”, i encara que el cas “s’ha de resoldre sobre la base del dret espanyol”, anticipant una possible extradició de Puigdemont, tal com ho publicà puntualment El Nacional. També va recollir les declaracions al diari Neue Osnabrücker Zeitung de l’influent eurodiputat de la CDU Elmar Brok, fins el 2017 president de la Comissió d’Exteriors del Parlament europeu, quan va reblar que “Puigdemont ha vulnerat inequívocament el dret espanyol i ha infringit la Constitució”.

Alemanya és conscient del potencial termonuclear de la qüestió catalana, i és evident que la seva classe política vol en bona part trobar-hi una solució express i d’àmbit discrecional, per poder dir a continuació que no s’ha interferit en una decisió merament judicial i basada en la normativa europea, sense ni tan sols valorar el fons de la qüestió, i desviar ràpidament el focus mediàtic cap a altres temes. Això defensava el conegut professor en dret penal Martin Heger, quan avançava que la justícia del seu país “no té per què escrutar si la qüestió per la qual l’acusat ha de ser processat és delicte o no a Alemanya”, i que això “ja ho decidirà la justícia espanyola”. A continuació, afegia que “a la justícia alemanya no li competeix de decidir si el procés previst a Espanya serà just o no”. En el pitjor dels casos, Puigdemont podria sempre “acudir després als tribunals europeus”.

Cal tenir en compte que el Govern federal alemany de l’era post-Martin Schulz viu en una gran coalició en què la cancellera Merkel ha quedat certament debilitada, després de les esgotadores negociacions amb l’SPD i del desgast de molts anys en la primera línia política. Per aquest motiu s’ha nomenat fins i tot una potencial successora, Annegret Kramp-Karrenbauer, la nova secretària general de la CDU, que comparteix amb el nou ministre federal d’Afers Exteriors, el socialdemòcrata Heiko Maas, la procedència. I és que la francòfona regió del Sarre té en comú amb Catalunya la celebració d’un referèndum per decidir el seu futur. Va ser el 23 d’octubre de 1955, i es va acabar integrant a la nova República Federal una regió sobre la qual França exercia una gran influència des de 1947.

Cal no oblidar que, en cas que el president Puigdemont demanés asil polític a Alemanya, la seva carpeta passaria pel Ministeri d’Exteriors. El Ministeri de Justícia està també en mans socialdemòcrates i el de l’Interior és liderat per l’expresident bavarès, Horst Seehofer, de la conservadora CSU. Tot això implica que qualsevol decisió en l’àmbit polític afectaria la gran coalició de forma global.

Mentrestant, la realitat segueix sent tossuda, i el debat públic ja ha començat. La cadena de notícies internacional de les televisions públiques alemanyes, Deutsche Welle, s’afanyava a publicar precisament al seu canal en espanyol les primeres declaracions d’ONGs especialitzades, contràries a una extradició de Puigdemont. També el mediàtic Jakob Augstein, copropietari del setmanari Der Spiegel, escrivia un contundent article editorial que duia per títol “Volem asil polític per a Puigdemont!”, en què deia literalment que “la detenció de Puigdemont és una vergonya. Per a Espanya. Per a Europa. Per a Alemanya.” El cas d’Augstein és interessant. A finals de l’any 2017 vam tenir un amable intercanvi d’opinions a Twitter, després que publiqués que “Catalunya ha estat un dels pitjors descobriments de l’any”, sobretot degut a les seves aspiracions polítiques. Però Augstein ha evolucionat, i ara diu que “Alemanya i Europa no poden seguir callant sobre el que passa a Catalunya”, ja que a Espanya “s’està fent un mal ús del propi sistema de drets”. L’editor i periodista acaba recordant els fets al voltant de la detenció del president Companys per part de la Gestapo el 1940, i ho diu com a alemany.

També el periodista Thomas Urban, des del Süddeutsche Zeitung de Munic, el segon diari d’Alemanya, ha estat alertant recentment sobre la situació a Catalunya en una important sèrie d’articles. El darrer dels quals denunciava que “Alemanya ja té el seu primer presoner polític”, i reblava que la detenció de Puigdemont a Schleswig-Holstein “no va ser gaire intel·ligent”, ja que “no és cap terrorista, sinó un polític legitimat a través d’eleccions lliures”.

Però no tot són flors i violes. El groc Bild Zeitung, el diari que llegeix tothom, titllava Puigdemont de “Revoluzzer” com si fos el Che Guevara, i destacava que “el Govern federal està darrere de les accions del Govern espanyol”, en un article ple de fotos de contenidors per terra i foc als carrers durant les protestes a Barcelona.

De moment Alemanya està pensant en la Setmana Santa i en els ous de Pasqua de xocolata que inunden les superfícies comercials. No s’espera cap decisió rellevant fins la setmana que ve.

Certament, l’afer Puigdemont no pinta gaire bé, però resta del tot obert i encara tot pot passar.

Postdata: L’edició digital del Frankfurter Allgemeine Zeitung obria portada amb les declaracions d’Erdogan des de Bulgària: “Turquia és un estat de dret”. Hi ha coses que només cal aclarir-les quan no són pas òbvies. És el que va passar aquest hivern amb Espanya, a Davos.

Adam Casals, assessor internacional, exdelegat del Govern de Catalunya a Àustria i a l’Europa Central