Quantes vegades vaig pensar: avui ho deixo. I com una força incontrolable, el meu cervell manipulava la meva ferma decisió i tornava a casa amb una ampolla de vodka a les mans, dividit entre la mala consciència i la servitud a una necessitat incontrolada.
El pròxim 20 d’octubre farà sis anys que vaig entrar a un centre d’addiccions i en farà sis que al meu cos ja no hi entra ni una gota d’alcohol. Si soc feliç, no ho sé. El que sé, de ben cert, és que ja no soc tan infeliç, capaç, com soc, de controlar les meves decisions sense haver de recórrer a cap estupefaent, malgrat haver viscut la pitjor experiència que pot viure una persona: la mort d’un fill.
Amb els meus companys d’ingrés, vàrem crear una família de perpètua fidelitat. Durant les teràpies de grup, el Blau, ens vàrem conèixer despullats de ment i de paraula, i tot allò ens va unir en la lluita contra l’animal que ens estava consumint. Potser li dono un caire massa èpic a la situació, però a nosaltres ens semblava que estàvem en una batalla dura i desigual: el bé contra el mal, la vida contra la mort. Cal dir, però, que els que no varen ser capaços de desemmascarar-se del tot durant les teràpies, tampoc no van ser capaços d’enfrontar-se a la vida ben armats un cop —ja fora del centre— van haver de tornar a entrar a la roda del hàmster quotidià. Recordo, nítidament, un company de teràpia que es va escapar del centre i el varen trobar mort tres setmanes més tard. I puc assegurar que era una persona magnífica, massa pura per acceptar les impureses de la vida. Potser per això va perdre la batalla.
Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver, diu Andrew Morton, el personatge interpretat per Humphrey Bogart a Knock on any door. Una frase que va fer fortuna i que se li va atribuir erròniament a James Dean, perquè va complir a mitges amb el postulat: va viure ràpid, va morir jove, però va deixar un cadàver irreconeixible entre la ferralla del seu Porsche 550 Spyder. Feia nou dies que havia comprat Lil’ bastard, així va batejar el seu brand new car. Sense l’heroica cinematogràfica, és una frase de merda.
La mort del meu fill em va fer perdre la por a la mort, però soc més conscient del valor de la vida. No és una contradicció. L’addicte li dona un valor zero a la seva pròpia existència i a la de la gent que l'envolta, els anomenats coaddictes, víctimes i bombers del món en què estan immersos en contra de la seva voluntat. No tots els addictes són iguals. A mi em va donar per convertir casa meva en un fortí i enfonsar-me en una soledat que s’emmetzinava en cada trago d’alcohol: “ningú no m’estima, el món està en contra meu, odio la gent, odio, odio, odio”. Altres addictes necessiten desbordar el seu descontrol en societat i crear el caos multitudinari.
La meva mare creu que jo vaig caure en l’addicció per les circumstàncies de la vida i és que és més fàcil trobar culpables que acceptar les febleses dels teus éssers propers. Jo, en canvi, crec que vaig néixer addicte, amb una deficiència a l’hipotàlem que em va predisposar al desfasament un cop vaig començar a ser conscient de la meva incapacitat per gestionar les emocions. Són dues visions d’una mateixa realitat, un puto alcohòlic, i és comprensible: a les mares els costa veure les imperfeccions dels seus fills.
Si soc feliç, no ho sé. El que sé és que ja no soc tan infeliç, capaç, com soc, de controlar les meves decisions sense haver de recórrer a cap estupefaent
Reconec que soc una persona privilegiada. Jo em vaig poder pagar l’ingrés a un centre d’addiccions, mentre d’altres malalts han de tractar de superar la seva dependència acudint diàriament a Alcohòlics anònims. I recordo aquells quatre mesos d’ingrés com un dels períodes més feliços de la meva vida. Vaig entrar-hi mort i en vaig sortir viu i sense la constant paraula odi en el meu discurs mental. Això no vol dir rendició, sinó acceptació de les meves febleses, encara que segueixo sent visceral cap a la gent que fa mal a les persones que estimo. I un petit incís: em van prohibir escriure al llarg d’un any i tornar a casa meva en divuit mesos, i ho vaig acceptar sense protestar, convençut que tot formava part del procés de rehabilitació.
Sis anys més tard, alguns dels meus companys més preuats del grup Blau han recaigut i uns quants han hagut d’afrontar la ressaca —la imatge del mar en recessió defineix molt bé el que és una recaiguda— sense poder pagar la confortabilitat d’un centre com Hipòcrates i el mestratge d’una terapeuta com la Dolors, una de les dones de la meva vida. I si alguna cosa ha canviat al llarg d’aquests anys, és en la predisposició de la societat a acceptar que les addiccions són un mal a combatre i que no serveix de res amagar una pandèmia tan estesa sota la catifa de la vergonya col·lectiva. Es calcula que només el 8% de la gent enganxada està o ha estat en procés de rehabilitació.
Dos llibres, Confessions d’un sommelier, de David Seijas, i Enganxat, de Raül Balam, llibre escrit per Carme Gasull, s’endinsen en la problemàtica de l’addicció i són un bon testimoni de la condició de l’homus addictus. Conec tots dos autors i els llibres són un viu retrat de la seva personalitat. El David explica la seva condició des de la puresa, el Raül, des d’un esperit alliçonador. Són dues maneres d’entendre la vida.
Quan estava ingressat i m’havia sotmès a totes les lleis del centre, vaig arribar a pensar que la vida planetària s’havia parat, com la meva existència, però és una fal·làcia: el món continua girant sense tenir en compte les nostres circumstàncies. És una sensació semblant a quan se’ns mor un ésser estimat. Creus que la nit serà perpètua, com el teu dolor immers en la foscor, però a l’albada, surt el sol i la vida continua.