Les addiccions són només la punta de l’iceberg de quelcom que es troba molt més amagat i encriptat en el nostre inconscient. És a dir, són l’avís que alguna cosa no va bé a dins nostre, i la solució que ha trobat el nostre cervell per tapar allò que tem i no sap com resoldre eficaçment. Un pedaç malgirbat de tota la vida. D’addiccions n’hi ha tantes com persones al món, però totes elles tenen una cosa en comú: serveixen per tapar alguna cosa reprimida. Avui em centraré en l’addicció a les xarxes socials, una addicció que pot passar desapercebuda perquè vivim en una societat que, a més a més d’obligar-nos a tenir un mòbil a cadascun de nosaltres, ha normalitzat estar més de vuit hores mirant el mòbil. O tens mòbil o no formes part d’aquesta societat. Te n’exclouen.

Quantes hores al dia esteu a les xarxes socials? Una? Dues? No us ho creieu ni vosaltres. No hi ha ningú, menor de noranta anys, que hi estigui només dues hores al dia. Les xarxes socials són la droga de l’amor, la dosi diària de socialització, d’estar acompanyat, de tenir algú que t’escolta, que et fa cas, que t’omple de likes i emoticones i que et diu com n’ets de fantàstic/a quan menys t’ho esperes... En definitiva, les xarxes socials són aquella abraçada que tots necessitem per no sentir-nos sols al món. Quan tanques el mòbil, retornes a aquella solitud tan temuda, als dubtes existencials, a la teva miserable vida avorrida i, a més a més, deixes de saber què està fent la resta de la gent, que segur que s’ho estan passant molt millor que tu. És normal que hagis optat per fer-te’n addicte, és molt més divertit estar sempre acompanyat i distret que sol. Pensar massa, angoixa.

Quantes hores al dia esteu a les xarxes socials? Una? Dues? No us ho creieu ni vosaltres

Les xarxes socials et brinden l’oportunitat de començar de zero, de ser qui t’hauria agradat ser, de ser valorat i admirat, de parlar amb gent amb qui mai no hauries pogut parlar; en definitiva, de convertir-te en el teu jo ideal. Però no tot són flors i violes, si se n’abusa o no s’utilitzen adequadament pel motiu que sigui, t’aïllen de la realitat i del contacte humà (tan necessari per ser feliç, o no). No és que les xarxes socials siguin el dimoni, és que hi ha persones que no estan bé i no saben gestionar-les adequadament, d’una manera sana. Farien el mateix en altres contextos: anar a 250 km/h per l’autopista, menjar compulsivament, enganxar-se a alguna droga, tornar-se fanàtics dels pronoms febles, estar de mala llet tot el dia, queixar-se per tot...

Una addicció és la conseqüència, no la causa. I, com que als humans ens encanten les conseqüències i ens aterreixen les causes, preferim anar acumulant símptomes i més símptomes per evitar obrir la capsa de Pandora de les nostres pors més amagades. Vivim a l’era de la tecnologia, i les xarxes socials són fantàstiques per aconseguir aquest fi. Si haguéssim nascut a l’edat mitjana, segurament estaríem enviant coloms missatgers compulsivament i fotent-nos litres de cervesa artesana. Així doncs, quantes hores al dia esteu realment a les xarxes socials per no pensar?