Temps hi haurà per parlar del nou escenari que la interlocutòria de l’instructor Llarena d’avui ens deixa. S’obren nous escenaris judicials amb les seves corresponents lectures polítiques que, segurament, seran molt fluides. Dins de la precària lògica jurídica del procés, és esperable que Llanera hagi avançat el criteri de la Sala Penal i que el delicte de sedició —d'una sedició que només va existir a la Sala del TS— no sigui substituït per cap mena de desordres públics, ni nous ni antics. Sobre la malversació, hi ha dubtes seriosos dels beneficis de la reforma recent.

Tres aspectes, en una primera i ràpida lectura de la interlocutòria, mereixen alguna consideració en aquest moment. La primera, l’andanada impròpia d’una resolució judicial, llevat que sigui considerada com a un discurs polític, de la falsedat de l'exposició de motius de la LO 14/2022 referida a l'adequació de la sedició a l'ordenament europeu. Del coneixement dels ordenaments nacionals europeus i del propi supranacional europeu, Llarena, no havent obtingut cap resultat, ha donat bona mostra. No sembla ser el més idoni per fer-ne la crítica. En segon terme, torna a caure en el mateix parany de la sentència del procés: confon la protecció de l’ordenament constitucional amb l’ordre públic, sigui el que sigui aquest concepte. Descartat per la sentència, un delicte contra l’ordre constitucional i només apreciat contra l’ordre públic, no ve a tall de res parlar de la protecció europea dels diferents sistemes constitucionals, protecció que, d’altra banda, ningú ha discutit. Torna Llarena —com el TS al seu dia— a confondre conceptes o, més cruament, a deixar veure el llautó de fer passar ordre públic per defensa constitucional, terme que van abandonar al final en qualificar els delictes i imposar les penes respectives.

En segon ordre de coses, crida l’atenció que per a les dues persones, Ponsatí i Rovira, contra les que ara només resta una desobediència penada amb inhabilitació, és a dir, amb pena no privativa de llibertat, hom demani detenció. Això comporta una nova anomalia. En efecte, està destinat al fracàs ordenar la seva detenció per la via de les euroodres i/o extradicionals, quan aquestes només són aptes per a delictes (les euroodres només 32) castigats amb penes privatives de llibertat, no amb altres penes. I, en tot cas, la pèrdua de la llibertat preventiva per després només poder imposar una pena privativa de drets representa problemes de proporcionalitat molt greus. Problemes de proporcionalitat sobre els quals vots particulars de membres ara majoritaris del TC ja van advertir. En tot cas, la llibertat tant de Ponsatí com de Rovira, si volen voluntàriament comparèixer davant Llarena, resulta inqüestionable per sempre més. Una excel·lent notícia, així com per a la resta de condemnats per aquest delicte.

En tercer terme, si realment la interlocutòria d’avui és un avançament pel que fa a la malversació, del que ja té decidit la Sala resulta molt preocupant, extremadament preocupant. Si, com sembla, la interlocutòria d'avui representa l'avançament d’allò que dictarà la Sala Penal del TS, suposa un clar prejudici, és a dir, un parti pris, incompatible amb el dret fonamental al procés degut. Ras i curt: una manca escandalosa d'imparcialitat. Tots els passos que a partir d’ara es duguin a terme (les peticions de les defenses, les al·legacions de les acusacions i altres tràmits) només cuinarien la farsa per omplir una resolució ja prèviament adoptada; es compliria un formalisme que denotaria una total manca d’imparcialitat.

Si, com sembla, la interlocutòria d'avui representa l'avançament d’allò que dictarà la Sala Penal del TS, suposa un clar prejudici, és a dir, un parti pris, incompatible amb el dret fonamental al procés degut. Ras i curt: una manca escandalosa d'imparcialitat

Finalment, descartar com descarta Llarena en una interlocutòria de processament, on només cal fixar indiciàriament uns fets —en bona part canibalitzades de resolucions anteriors seves—, les tipificacions de les noves modalitats del delicte de malversació, suposa una clara extralimitació de l'acte de processament. Té l'aparença d'una maniobra similar a la qual es va fer amb la rebel·lió. Aleshores va ser una preparació del terreny per a la suspensió cautelar dels encartats dels seus càrrecs. Ara podria ser una altra.

En efecte, la malversació no figura en cap de les seves variants dins dels delictes que compren l’euroordre (art. 20 L 23/2014), com tampoc ho està la desobediència. Quan l’ara magistrada de la Sala Segona, Lamela, aleshores al Jutjat Central 3 de l’AN, va emetre la primera euroordre, en el llistat de delictes impresos en un formulari va assenyalar la casella de corrupció. Deixant de banda que, en dret internacional penal d'acord amb els convenis, s'entén per corrupció el suborn i, a tot estirar, el tràfic d'influències, i la persecució del botí és peça essencial, podríem entendre que corrupció fa referència a embutxacar-se diners públics per part del funcionari o consentir que se’ls embutxaqui un tercer, és a dir, com diu ara la nova regulació, amb ànim de lucre propi o aliè. Del procés es podrà pensar el que es vulgui, però el que sempre ha estat palès és que ningú, mai, se n’ha emportat ni un duro. Dues proves ho ratifiquen. Així, les declaracions al procés del ministre Montoro, en el sentit que no faltaven diners a la caixa. I una altra més propera: malgrat podent haver instat els grups pretesament constitucionalistes al Parlament una, encara que infructuosa, declaració de corrupció per suspendre els diputats implicats en processos derivats de l’1-O, no s’ha intentat mai. Si els que ho veuen tot —és un dir— no ho veuen, és que no hi és. Però m’ensumo que la maniobra es tornarà a intentar.

La giragonsa de Llarena de no tenir, de fet, per reformada la malversació és un mal auguri del que pot passar quan el tema de les revisions de les condemnes del procés arribi a la Sala, per determinar quina part de la pena correspon a quina malversació —l’agreujada o l’atenuada— i quina a la sedició. Continuen sent peces a cobrar-se, en primer lloc, Puigdemont, i, en segon terme, Comín i Puig. No és sobrer recordar que el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein va acordar el lliurament de Puigdemont per presumpta malversació, però amb límit penològic alemany de 5 anys. Llarena  va rebutjar el lliurament. 

Així i tot, si prenem la condemna per sedició de Forcadell que és d’11 anys i 6 mesos i la comparem amb la de Junqueras que és de 13 anys per sedició i malversació, semblaria que la malversació només representaria un any i sis mesos. Si ho comparem amb les condemnes a 12 anys de Romeva, Turull i Bassa, la pena materialment corresponent a la malversació és encara més petita: d’un any només. Aquesta seria la penologia resultant a aplicar, fos quin fos el delicte —si es provés— de malversació, a Puigdemont, Comín i Puig. Aquest marc penològic vincula la Sala en la seva revisió de la sentència, que no és un nou judici, sinó una adequació de les penes del 2019 a la lletra del Codi penal de 2023.

Ara tocar esperar, dels mateixos autors que del Procés, el Procés II.