Enmig de la simfonia desafinada que és l’independentisme des del 2 d’octubre del 2017, aquesta setmana el president Torra ha estat a punt de convocar eleccions pel 4 d’octubre, i encara podria estar pensant-s’ho els propers dies. Avanço que crec que això seria un error monumental, i que s’ha d’evitar com sigui. Per què?

Quim Torra va arribar a la presidència de rebot i, tot i que en alguns moments s’ha autoconvençut que podria tornar a declarar la independència, es troba ara cansat i sol, i fa temps que ja dona la legislatura per acabada.

Concretament, Torra va dir prou el 28 de gener, després que el vicepresident, Pere Aragonès, i la resta de consellers d’Esquerra es van quedar asseguts i mirant al cel mentre el seu govern l’aplaudia per haver disparat contra el president del Parlament, Roger Torrent. Després de 24 hores de dubtes, una constant en aquest govern, Torra va anunciar que convocaria eleccions un cop s’aprovessin els pressupostos de la Generalitat.

Però una coseta anomenada Covid-19 va desballestar els plans, i ara ens trobem en una terra de ningú, on cada setmana s’escampen rumors que asseguren una convocatòria imminent. Al cansament natural del president pel bloqueig polític i els xocs constants entre els dos socis de govern, s’hi afegeix un argument una mica exòtic: Controlar el tempo polític, dit així en italià, que es veu que sona millor que dir “temps”.

El 17 de setembre, el president Torra declara al Suprem i el 23 al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per la causa de la pancarta. Veient la sorprenent rapidesa de la justícia espanyola quan es tracta de condemnar independentistes, és molt probable que Torra acabi inhabilitat en pocs dies. Això fa que molts antics convergents (de dins i de fora del PDeCAT) apliquin el manual pujolista de tota la vida i pressionin Torra perquè convoqui abans per poder controlar el tempo, i diuen tempo amb la veu molt afectada, com si la falta d’arguments es pogués suplir amb retòrica. I ho solen reblar amb un “sobretot, que l’Estat no ens torni a convocar les eleccions” o, encara pitjor, “que Aragonès no sigui president”.

La pregunta important en aquest punt, és: per què convoquem eleccions? Podem convocar per dues raons:

  1. Per gestionar l’autonomia i menjar-nos les retallades salvatges de l’any que ve sense cridar gaire, i anar passant l’estona fins que els presos polítics de partit acabin sortint de la presó, mentre centenars d’activistes no afiliats queden atrapats entre l’acusació de la Generalitat i jutges ultraespanyolistes.
  2. Per mirar d’aconseguir el 50% de vots independentistes i construir un govern a prova de bombes, unit i capaç de donar el salt pendent des del 2017.

Si l’objectiu és el primer, ja es poden convocar eleccions ara mateix, i m’és absolutament igual qui les guanyi. Hi haurà una abstenció brutal perquè la majoria del país no entendrà per què es convoquen en plena pandèmia, no farem el 50% (alguns es pensen que les majories arriben per màgia o decantació natural) i al final tant li fa si el president és qui presenti Junts o Pere Aragonès, perquè morirà políticament aquest Nadal quan hagi de començar a retallar sous de sanitaris i professors.

Si per l’autonomisme l’important és el tempo, per fer Política, l’important és l’objectiu

Mentrestant, l’Estat content perquè li haurem estalviat el drama d’haver d’aplicar i justificar la inhabilitació del president Torra que, a sobre, acabarà recordat com el pitjor president de la història del país.

En canvi, si l’objectiu és el segon, és evident que cal esperar a la inhabilitació del president. D’aquesta manera, se li dona la volta a l’argument, i és l’Estat qui s’ha de justificar. Imaginem-nos el següent escenari:

  1. El president Torra és inhabilitat per una pancarta, es queda al Palau de la Generalitat i obliga que els tribunals espanyols donin l’ordre de treure’l. Ell n’acaba sortint acompanyat per la policia i dient “Visca Catalunya Lliure”. Passa a la història com a president represaliat, com Companys, Tarradellas o Puigdemont.
  2. El vicepresident Aragonès assumeix la presidència en funcions. Mentrestant, el Parlament convoca una investidura on tots els diputats independentistes voten en blanc, i anuncia que no investirà cap nou president mentre no s’anul·li la condemna de Torra.
  3. L’Estat es nega a negociar, afirma que està aplicant la llei i que no hi pot fer res més.
  4. Passen dos mesos des de la investidura fallida i es convoquen eleccions automàtiques (article 67.3 de l’Estatut d’Autonomia). És Nadal, la negociació del nou finançament que ha impulsat Ximo Puig des del País Valencià és una nova estafa i Pedro Sánchez i Pablo Iglesias anuncien unes retallades històriques a les autonomies per no tocar els ministeris de Madrid.
  5. En plena efervescència, els partits independentistes concorren a les eleccions catalanes de desembre o gener, i aconsegueixen més del 50% dels vots.

Si per l’autonomisme l’important és el tempo, per fer Política, l’important és l’objectiu. President, si encara li importa l’objectiu, si us plau, aguanti fins a la inhabilitació, passi a la història com un heroi i ajudi’ns a donar el salt definitiu.