Valgué la pena mirar-se la no entrevista d’Ariadna Oltra al president Salvador Illa a TV3 (dic que la cosa en qüestió no fou un interviu, car, als països civilitzats, l’entrevistat si més no passa un o dos tràngols al decurs de la conversa) com una espècie de document fundacional d’aquest nou temps post-155 i postprocés, que goso anomenar la República del Tedi. Davant qualsevol dificultat política, Illa és un home que sap apel·lar a la voluntat d’entendre’s amb tothom, a l’ètica del no fer soroll i pencar de valent, i també és capaç d’aprofitar la mínima ocasió per desenterrar la mòmia del president Tarradellas. Així fou palès en el sempitern tema de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona (Illa és dels pocs catalans, sinó l’únic, que s’hi refereix amb el sobrenom de l’antic Molt Honorable), en què el president salvà l’escomesa afirmant que desbloquejarà l’atzucac que tenalla l’equipament en un termini de tres mesos, amb la creació d’una comissió tècnica.

Quan la política s’embussa, arriba l’hora de crear una comissió. I de fotre-hi tècnics, només faltaria! El president, filòsof de formació com servidora, sap tan bé com jo que això de la tècnica i del coneixement pràctic (la τέχνη aristotèlica de tota la vida) és un concepte que no resulta aliè a les intencions polítiques. En aquest sentit, les comissions d’experts (habitualment formades per tècnics o professionals “de reconegut prestigi”) només són l’excusa per regalar una pàtina de legitimitat a la intenció dels mandataris. Però el Molt Honorable 133 també entén que això de les comissions va bé per dotar de certa legitimitat les accions polítiques més espinoses. De fet, i per evitar les ires dels Comuns, Illa s’afanyà a recordar que, per part seva (és a dir, per part de la seva corda de tècnics), l’ampliació de l’aeroport es farà sota un escrupolós respecte als criteris mediambientals: cap totxo d’Airbus, en definitiva, acabarà cruspint-se un aneguet.

Quan la política s’embussa, arriba l’hora de crear una comissió

L’obedient portaveu del Govern, Sílvia Paneque, s’ha afanyat a dir-nos que la creació d’aquesta enèsima reunió de savis no pressuposa cap planificació concreta, sinó que busca únicament desbloquejar les negociacions (tot i això, en una nota de premsa posteriorment retirada, el Govern insinuava que —per salvar la fauna contigua a l’aeroport— potser caldria apostar per "l'allargament de la pista al mar per satisfer la demanda de vols intercontinentals, amb una longitud que vindria determinada per criteris tècnics i ambientals"). Els socis del PSC al Govern, començant per Esquerra, ja s’han afanyat a recordar que la remodelació de l’aeroport pot ser tan xupiguai com calgui, però que d’allargar les pistes ni parlar-ne, adduint també que el pacte sobre la infraestructura inclou qüestions sobre la seva governança. Dels Comuns no en sabem res, car són gent que, mentre no governin els indepes, viuen feliços ben calladets.

No m’agradaria ser a la pell dels comissionistes-tècnics que afrontaran les futures reunions bilaterals d’aquest setembre, que potser hauran de cercar espai per l’aterratge dels avions curulls de guiris que ens contaminen la terra qui sap si en una pista instal·lada al Tibidabo. Però això tant li fot, puix que —amb la seva iniciativa de desbloqueig— Illa només busca pressionar ERC i Comuns a fi d’arribar a un acord que aquests puguin defensar mínimament davant llurs parròquies. De la mateixa manera, el PSC fa veure que ha abandonat el projecte Hard Rock per al Camp de Tarragona, però (com va admetre el Molt Honorable a la mateixa entrevista), la maquinària de la Generalitat ja cerca invents d’inversió al territori. El president ha tingut un bon mestre en l’art d’assassinar, i sap que el poder et regala marge per anar abraçant als teus socis fins a dessagnar-los. Si busca una pauta, Illa només ha de fer copy-paste del que Sánchez va fer amb Yolanda Díaz.

A la República del Tedi, la política serà cosa de comissions. Ens haurem d’avesar, doncs, a passar de les emocions fortes del procés a una colla de funcionaris reunint-se per decidir quelcom que ja s’ha ordit als despatxos. La cosa pinta prou grisa, però Illa sap que l’avorriment també és una eina molt eficaç a l’hora d’aniquilar els socis que et fan més nosa que servei. Pobrets meus, quina trista figura que els quedarà durant quatre anys...