En els darrers anys, sembla més fàcil perdre’s que trobar-se, oblidar que recordar, tirar-s’ho tot a l’esquena que no deixar-ne passar ni una, o bé cedir abans que insistir. La setmana passada n’és plena d’exemples: esclata un incendi terrible i mortal a la ciutat de València i els primers periodistes valencians que donen la notícia a TV3 pregunten pel fet a veïns del barri de Campanar i els contesten en valencià. Hores més tard, quan els periodistes de Sant Joan Despí han arribat a la capital del País Valencià i es fan càrrec del seguiment de la informació, la gent del carrer parla a càmera en castellà. I no són “coses del directe”: són les coses que solen passar quan ara a TV3 s’entrevista a gent de Barcelona i rodalies. És aquesta l'espanyolització que per alguns dirigents o presentadors i presentadores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ja ha esdevingut tendència?
En poques hores, d’un dia per l’altre, es feia palès un canvi de perfil lingüístic d’un barri que socialment i urbanísticament havia patit una nova destrucció identitària un quart de segle abans, quan la coordinadora Salvem el Pouet va perdre la batalla davant l’especulació immobiliària. Com explica Víctor Maceda, des de Salvem el Pouet es volia preservar un conjunt patrimonial únic, que combinava “una horta periurbana d’alt valor ecològic i construccions amb molts segles d’història, les quals tenien el seu origen a l’època musulmana”.
A les ruïnes del foc sols les poden acompanyar dues alqueries que varen esquivar la voracitat urbana de la darreria del segle XX, ara semblen més elements decoratius que fragments d’un passat i d’una història
El Pouet i el vell poble de Campanar varen patir una transformació total. Els camins rurals, les séquies i els sequiols van ser substituïts per grans avingudes i edificis de moltes altures que podien convertir-se en poc temps en devoradors de vida i de llars. Ara els diaris s’omplen de fotografies de la barbàrie i molt pocs recorden com era el nou/vell Campanar. A les ruïnes del foc sols les poden acompanyar dues alqueries que varen esquivar la voracitat urbana de la darreria del segle XX. Ara semblen més elements decoratius que fragments d’un passat i d’una història. Ens diu Maceda que són com testimonis muts de la desfeta. O més aviat en plural: de les desfetes. Les socials, les urbanes i les culturals. I les polítiques.
Llegia fa poc a un diari que als illencs els semblava més fàcil renunciar a xerrar en la llengua pròpia als hospitals de Mallorca —ara que Vox no ho considera saludable— que entestar-se a seguir parlant de bufeta del fel i de la melsa. Però no cal anar a parar a Mallorca si se cerquen exemples. També en una habitació d’un hospital de Barcelona pot acabar semblant més fàcil demanar una funda de almohada a una auxiliar que no pas explicar-li que coixinera no és precisament la senyora que cuina… I si acaba guanyant l’auxiliar el trencaclosques lingüístic, com no rendir-se d’entrada a tot un senyor metge —o senyora metgessa, de primària o de l’especialització que calgui—, a qui ni tan sols li passa pel cap que poder parlar de com et trobes en la teva llengua és ja, de per si, un primer alleujament?
De fet, si hi ha un àmbit en què cal defensar el català com a primer instrument de millora, és el sanitari. Perquè no sols ens hi pot anar salut. Ens hi va també la cultura, l’expressió quotidiana dels afectes i el benestar… I la humanització d’una identitat que la barbàrie crema.