Durant tot el temps que va durar el moment més alt de l’independentisme moltes veus dins el moviment anaven repetint cada vegada que alguna cosa grinyolava una mica “hem d’anar amb compte que perseguint l’Estat no ens quedem sense la nació”. Es deia quan amb la intenció d’eixamplar la base l’independentisme s’oblidava dels bàsics (llengua, cultura, país); es deia quan es valorava la possible reacció de l’estat espanyol (155, presó, exili); es deia quan el màxim suport a la independència a les enquestes —aquí no es pot votar— era del 55% (per si no era suficient); es deia quan alguns perfils sense cap experiència política ocupaven llocs de molta responsabilitat en la gestió del dia a dia (sí, tots aquells); etcètera.

És a dir, com que massa coses importants alhora no es poden fer, la centralitat política del país va dedicar molts esforços a dissenyar el repte de la independència i no en va dedicar tants a imaginar-se el país dels 8 milions que som ara. En part —tot s’ha de dir— perquè la unitat per la independència va fer que la centralitat cedís la creació del relat a l’extrema esquerra i el pensament políticament correcte (woke), i això impedia, de totes totes, dir segons què. Ara ja queda lluny, però el 2017 el pòsit polític de Convergència era vigent. I el relat nacionalista s’associava directament a aquell partit nacionalista, que no molava gens a la meitat dels companys de viatge. Se’n volien desmarcar tant que alguns es van identificar com a “independentistes no nacionalistes”, com si la independència que es reclama no fos per la nació. Llengua, cultura, valors, tradició, demografia, model econòmic, entre d’altres van quedar a segon terme durant massa temps.

Una part de la societat ha reaccionat en clau nacional, sí. I en clau nacionalista. Pròpia d’aquell que no vol que la seva nació desaparegui. D’aquell que no està per massa collonades ideològiques

L’objectiu pel qual es va fer tot això no es va assolir. La independència no està feta, l’Estat ataca amb duresa i la gent està cansada i enfadada. Tot això sumat a diferents errors de l’independentisme van portar Illa a la presidència de la Generalitat de Catalunya. I ell, pensant-se que perseguint l’Estat els catalans havien perdut la nació, va començar a gestionar Catalunya tal com un baró del PSOE gestiona una comunitat autònoma qualsevol. Il·lusos enterradors! Tot i que l’independentisme polític no està en el seu millor moment la nació és ben viva i potser perquè ja no hi ha risc de ser titllat de convergent si t’expresses en termes nacionalistes una part de la societat ha reaccionat en aquesta clau. En clau nacional, sí. I en clau nacionalista. Pròpia d’aquell que no vol que la seva nació desaparegui. D’aquell que no està per massa collonades ideològiques quan veu que el que està en joc són les coses realment importants.

Una reacció que ha fet rectificar el president. Illa va començar el seu mandat posant la bandera espanyola al despatx, desatenent temes catalans per anar a actes del PSOE i fent de paparra del Rei pensant-se que el que li diuen uns quants és el país. Pensant “avall que fa baixada, que això serà la normalitat perquè ho dic jo”. La reacció davant el seu acte de promoció de l’oli de Jaén el va sorprendre. I va rectificar reunint-se a Palau amb el sector. Va ser un avís; tot i això, va seguir a la seva: incorporar cossos estatals dins les emergències al mateix moment que renunciava davant Marlaska a unes competències de Mossos que l’Ertzaintza sí que acceptava va fer estrany, però fer optativa la literatura catalana és massa. Fins i tot alguns mitjans han començat a alçar una cella. La llengua en crisi, l’escola en crisi, el model de país en crisi i el president es pensa que ha d’anar creient el que dicta Madrid? Doncs no. Ha fet bé de rectificar. I farà bé d’entendre què és l’agenda nacionalista. Perquè hi ha una agenda nacionalista. Perquè som una nació, tal com deia la pancarta de la manifestació que el president Montilla encapçalava a l’inici del procés.