El govern monocolor d’Illa respon a un projecte que intentarà per enèsima vegada normalitzar l'espanyolitat de Catalunya. Explicar-la en positiu, blanquejar-la, fer-la possible. Ho va intentar Maragall amb les olimpíades i després amb l’Estatut, després ho va intentar Montilla amb el conte de la lletera del federalisme i amb els seus advertiments sobre la desafecció, i ara l’intent és molt més sofisticat: no només no compten amb ERC com a soci de govern (sí de majoria parlamentària), sinó que, a més, el gran intent independentista, el procés, ni està fent xup-xup (com ho feia aleshores) ni està unit, sinó que ha constatat les seves limitacions, mentre els seus promotors encara es barallen per les causes del fracàs. I encara més: quan després del 2017 els partits independentistes van tenir l’anhelada majoria del 52% del Parlament, això no es va notar ni en avenços cap a la independència ni en avenços cap a l’autogovern. Per això hi ha persones properes a ERC que em diuen, un cop presa la gran decisió, que hem d’admetre que ara hi ha coses que només poden obtenir els socialistes. Perquè els socialistes no tenen un procés pendent, ni pateixen cap persecució política, ni són vistos amb mals ulls per les esferes del poder. “Si algú pot aconseguir pactar un nou finançament amb Madrid, ara, només pot ser Illa”. Fins i tot hi afegeixen: “si es vol avançar en l’aspecte de la llengua, en una societat tan plural com la catalana i després de les ferides del procés, ara és millor que no ho faci un independentista o un nacionalista”.

Tanta clarividència és aclaparadora. Tanta cessió al xantatge intern és depriment. Aquests Premis Nobel semblen, realment, creure’s de debò el que diuen, mentre al despatx de la presidència de la Generalitat l’home de les ulleres, aquell que ens volia imposar el 155 abans que moguéssim un dit, aquell que segueix la mateixa doctrina que desenvolupa per escrit Societat Civil Catalana, es fa un fart de riure. Cal admetre que, aquesta vegada, el pla d’espanyolització es fa amb molta més cura i amb més amabilitat. Illa és un home amable, atent, pacífic. Els socialistes han après que el seu gran problema sempre ha estat mostrar-se excessivament condicionats pel nacionalisme, massa acomplexats, i ara que se senten vencedors (per l’efectivitat de la repressió, però també pels errors dels altres, reconeguem-ho), actuen rigorosament sota el lema “procurando el efecto sin que se note el cuidado”. Una part de l’independentisme es podria proposar ara el mateix en els pròxims congressos dels partits, no dic que no, però investir Illa d’aquesta manera mai no podrà ser vist com cap signe d’astúcia ni d’intel·ligència. Nombrosos agents econòmics i socials fa anys que proven de mostrar la imatge d’un president de la Generalitat acotant el cap davant del rei Felip VI, després dels fets del 2017, i aquesta foto finalment s’ha aconseguit. Va començar amb la Copa Amèrica (quasi de vegades semblaria que tot l’esdeveniment buscava aquesta única foto, ja que els beneficis ciutadans promesos, i que no es veuen per enlloc, hauran de ser molt ben explicats) i a partir d’ara la foto la veurem repetir-se constantment. Normalitat institucional, en diuen, com si la gent vibrés amb aquestes coses, amb aquesta artificialitat, amb aquest paper cuixé. Sí que tindran raó, però, en el fet que l’alternativa (és a dir, l’independentisme, o l’expressió d’una anormalitat institucional encara vigent), no troba la manera d’imposar-se com ho feia el 2017. I per això poden tirar milles. I si fos només la foto, rai.

Nombrosos agents econòmics i socials fa anys que proven de mostrar la imatge d’un president de la Generalitat acotant el cap davant del rei Felip VI

Ho aniran deixant veure a poc a poc, però l’agenda és la de l’assimilació i la sucursalització. No hauria d’estranyar ningú, veient com entén internament el PSOE el seu propi federalisme. Ho van avisar imposant unilateralment el nom de l’aeroport en el primer Consell de Ministres celebrat a Barcelona, ja ho havien fet explícit manifestant-se amb Vox i el PP i donant suport al 155, i ara algú es pensa que s’hauran transformat en una mena de generosos agents infiltrats en el poder espanyol per a obtenir veritables contrapartides per a Catalunya. Jo apunto que, més aviat, la missió que tenen és infiltrar-se en el minso poder català per mirar de transformar el nostre imaginari i les nostres prioritats (en la qual cosa, val a dir, ja tenen el camp molt preparat per l’últim govern Aragonès). Ni tan sols se’ls pot criticar per fer una cosa que l’independentisme, ara mateix, no sap fer prou bé. Sí que se’ls pot donar a entendre, però, que sabem perfectament el que pretenen i que espanyolitzar Catalunya, a canvi de catalanitzar una mica Espanya, té el petit inconvenient que ja s’ha provat massa vegades.

Nosaltres també sabem fer xantatge: la Catalunya real també és nostra i també l’aixequem nosaltres, i no permetrem que se’ns imposin invents sociològics abusant de la llei o forçant-ne la interpretació. El blau i el groc es barregen bé, troben en el verd una perdurable Transició del 78. Altres colors, en canvi, es donen bufetades, com els dels taxis de Barcelona. Venent la història de la pluralitat d’identitats i del bilingüisme perfecte, que no hem escollit i que Pedro Sánchez vol imposar per la via del Reial decret, s’amaga la veritable agenda. Tothom sap què passa quan es prova de barrejar el groc i el negre. Tothom que hagi llegit història o hagi viscut els últims anys a Catalunya sap com el negre sempre fa desaparèixer el groc, per molt que ho disfressi d’abraçada. Per què hauria de ser diferent ara? “D’acord, però utilitzem-los”, em diuen aquestes persones properes a ERC: “Aprofitem-ne l'aprofitable”. I ho diuen amb cara de degollats, de vessar sang mentre els tallen les potes i les tripes, com aquells animals dels quals sí que se n’aprofita tot.