A l’agost, ens agradi o no, l’aire respira vacances. Si nosaltres no estem encara de vacances, ho estan els veïns i les botigues del barri. Tot funciona a mig gas a la gran ciutat i, en canvi, els que treballen a estall són les destinacions turístiques. Totes les vacances estan pensades per descansar i desconnectar, però no totes tenen la mateixa flaire.
Potser sou dels que cada estiu aneu sempre al mateix lloc. A casa meva, des que era petita, les vacances significaven tornar al poble, un petit poble de l’interior, a Lleida, d’aquests pobles que ara s’han posat de moda perquè la gent conrea arbres fruiters. Pobles on a l’estiu es treballa molt perquè és el temps de recollir fruita, encara que, aquest any, les gelades a destemps i una última pedregada al juny han fet malbé la collita. Els meus pares es van fer una casa amb els esforços d’anys d’estalvis, per estar prop de la família. La vida va i ve, i el que era el refugi de totes les festes i vacances anuals, ara només s’obre un cop l’any, en ocasió de l’estiu. A l’estiu tota cuca viu, i mentre puguem obrir davant i darrere, l’aire corre i revola. De dia, feia molta calor, però de nit, la marinada refrescava l’ambient i, fins i tot, dormíem amb llençol. Les nits fresques ens permetien passar estones llargues buscant llàgrimes de Sant Llorenç pel cel. Allí el meu pare em va ensenyar a reconèixer l’Osa Major i l’Osa Menor, a fer un esqueix de roser i a diferenciar una aixada d’un rasclet. Jo no puc reclamar ser de pagès, però soc portadora dels gens de moltes generacions de pagesos, i tinc família que s’hi dedica.
Les vacances, un benestar temporal que alimenta el desig de novetats i llibertat que sentim la resta de l'any, tot esperant per a encetar unes noves vacances l’any següent
Tornar al poble té una mica d’ancestral i un molt de retornar a la zona de confort. Anar a la casa on has passat els estius tota la vida és una espècie de ritual, que he perpetuat amb els meus fills. Hem passat moltes estones mortes jugant a cartes i al parxís, i oblidant pantalles; cuinant amb un bon oli d’oliva i els estris de cuina que ma mare havia fet servir sempre. Cuinar amb cassoles de fang no és tan fàcil com sembla, però sempre hi ha ganivets ben esmolats i, si remeno pels calaixos, puc trobar un bullidor de llet, una peça plana de vidre que es col·locava al fons del cassó on es bullia la llet, per a evitar que vessés. A les piscines públiques, retrobes gent coneguda i velles amistats que van fent via per la vida com nosaltres, afegint alguna arruga de més any rere any. És com mirar-te en un mirall invertit, i hi ha una certa comoditat a trobar-ho tot al seu lloc i amb pocs canvis, tot i que el temps va passant. Certament, els parents grans ens deixen i van fent lloc a la gent jove. Els fills passen de jugar a carreres de caragols a sortir de festa a les nits, i quan ja fan la seva vida, la casa encara està oberta de bat a bat, però les habitacions estan buides, les bicis agafen pols sota el plàstic que les cobreix, les cartes busquen a algú que les escapci, i has de comprar menys coca de recapte, perquè ja no tens qui se l’acabi quan la poses al mig de la taula…
Però potser no sou d’aquest grup d’estiuejants, sinó que sou dels que cada any busqueu una aventura nova, sigui muntanya, ciutat o platja. Tampoc cal que sigui molt lluny, però sí que aneu recorrent territori. Quan els nens són petits, les distàncies solen ser curtes; els rierols, amb poca aigua, i les platges, poc fondes. Potser sou de càmping i tenda de campanya, feu amics a cada parada i coneixeu les millors piscines i rius per banyar-vos. Quan els nens es van fent més grans, probablement fugiu del terreny conegut, i us aneu a buscar altres terres, més fredes i humides, o de sorra més ardent, hi ha tant país i tants països a recórrer! I a poc a poc, les prioritats també canvien, perquè tots anem canviant i tots acabem caient en noves rutines que anem creant. Ens agrada estar amb amics, i socialitzar, i si no tenim a prop els amics de quan érem joves o del lloc on vivim, doncs en fem de nous allí on fem estada, amics amb els qui compartim el lloc o llocs de vacances. Amics per anar a caminar pels centres antics de ciutats perdudes, amics per anar a visitar platges paradisíaques i albirar nous horitzons, amics per anar a sopar, amb una bona teca i beguda refrescant… a qui no li agrada compartir històries viscudes en un lloc diferent?
Les vacances són també això, una mica de fantasia i un bri de llibertat, anar fora d’allò que ens dicta el nostre treball diari i retrobar-se, formar noves imatges a la retina que, per a no oblidar-les, abans les imprimíem en paper i ara les pengem a Instagram o les enviem per Whatsapp. Les vacances, un benestar temporal que alimenta el desig de novetats i llibertat que sentim la resta de l'any, tot esperant per a encetar unes noves vacances l’any següent.
I així, de vacances en vacances, anem omplint d’imatges, cançons i fotos l’àlbum de la nostra vida. Els records no són més que els missatgers del passat que ens fan memòria de tot allò que hem viscut i encara no ho hem del tot oblidat. Temps de vacances.