Fedre, el fabulista llatí d’origen traci, va deixar dit que “les adulacions d'un home dolent encobreixen sempre una traïció”. En política les traïcions són a l’ordre del dia. Hi ha polítics que són considerats hàbils precisament perquè saben amagar les traïcions. A la Catalunya de l’individualisme, recular per tornar a viure de l’independentisme és més rendible que afrontar de cara les dificultats per fer efectiva la República, que és cert que només es va proclamar al Parlament i que ni tan sols es va traslladar al DOGC o al DOPC. En unes declaracions a RAC1, el president Carles Puigdemont ha reconegut els errors que es van cometre abans del dia 27 d’octubre. S’ha remuntat al dia 10 d’octubre, quan va fer cas de la promesa —feta per moltes vies, però sobretot per boca dels socialistes— “que si no votàvem la declaració d'independència, hi hauria diàleg”. No n’hi va haver, de diàleg, malgrat que el president va fer un pas enrere que va decebre la gentada que estava escoltant el que passava dins del Parlament a través d’una pantalla gegantina instal·lada al final del passeig de Lluís Companys. Llavors ja es va poder constatar, si bé en veu baixa i sense que la gent se n’adonés, que Fedre tenia raó.

Cada dia tinc més clar que és una equivocació pretendre encarar un repte com la independència de Catalunya sense ser transparent amb la gent. La transparència no és tan sols aquella cosa que s’idolatra fent públics els comptes corrents dels alts càrrecs de la Generalitat. Això està bé, malgrat que normalment va acompanyat d’una mena de recriminació contra els que s’han guanyat bé la vida, perquè retre comptes (el que en anglès en diuen accountability) quan es gestionen bens públics és necessari i obligat. El món de la política també hauria de proposar-se de ser transparent. Avui, per exemple, hem assistit a un d’aquells espectacles que desconcerten la bona gent que des del 2012 combat tenaçment per la independència. Després que ahir la majoria parlamentària sobiranista aprovés una proposta de resolució, pactada entre JuntsXCat i ERC i assumida parcialment per la CUP, per reconèixer la legitimitat de la presidència de Carles Puigdemont, i després que el mateix president fes una compareixença telemàtica per explicar que renunciava provisionalment a la investidura del govern autonòmic en favor de Jordi Sànchez, ERC surt ara amb la proposta d’investir Oriol Junqueras. A veure si ens entenem. El president Puigdemont ha hagut de fer aquesta maniobra perquè ERC no ha volgut —ni vol— convocar el ple per investir-lo. Ras i curt. “Que voleu més gent a la presó?”, era la seva excusa. La qüestió és que amb aquesta negativa d’ERC va trair el pacte subscrit a Brussel·les segons el qual la legislatura arrancava en l’elecció d’un nou president del Parlament, atès que Forcadell no volia repetir i que JuntsXCat mantindria el seu candidat a presidir el govern autonòmic.

 A la Catalunya de l’individualisme, recular per tornar a viure de l’independentisme és més rendible que afrontar de cara les dificultats per fer efectiva la República

Roger Torrent és avui president del Parlament. Aquesta part del pacte es va complir, doncs. L’enrenou va començar quan després de la ronda de converses i de convocar el ple d’investidura per al dia 30 de gener (i d’això ja fa un mes), ERC es va fer enrere i Torrent va desconvocar-lo unilateralment. Des de llavors que ERC i JuntsXCat negocien una solució. Quan semblava que ja s’havia arribat a un acord —més enllà del repartiment de càrrecs, cosa que provoca salivera entre els que tenen aspiracions—, avui Sergi Sabrià, el portaveu d’ERC, ha discrepat públicament de la proposta d’ahir del president Carles Puigdemont que Jordi Sànchez sigui el candidat a la presidència de la Generalitat després que ell mateix anunciés una renúncia provisional. Sabrià no pot al·legar desconeixement, perquè l’acord va ser aquest. Per segona vegada, ERC trenca un pacte. El millor és l’argument que ha fet servir Sabrià, perquè és d’un cinisme que fa feredat: “En la línia de la legitimitat, si el candidat no és Puigdemont, ho hauria de ser Oriol Junqueras”. Després del ple d’ahir, Marta Rovira i Miquel Iceta es van posar a parlar asseguts un de cara a l’altre al mig de l’hemicicle. Llavors Iceta va aconsellar Rovira: “Aquí no, que hi ha roba estesa”. Ui, quina por! La coincidència entre les declaracions de Sabrià i aquesta escena fan sospitar que el sentinella Marcel tenia raó quan va etzibar al príncep Hamlet, a l’esplanada del palau d’Elsingor, que “alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca”. Des d’aleshores sabem que els Marcels són molt necessaris per assenyalar les martingales i les misèries de la política. I la màxima també serviria si parléssim de Calàbria.

Des del moment en què ERC va decidir que no volia reeditar Junts pel Sí i que abandonava a la seva sort el Govern legítim, ja no té dret a reivindicar res. JuntsXCat va fer una campanya basada en la legitimitat i la recuperació de les institucions perdudes a través d’unes eleccions il·legítimes però legals. Va guanyar i des de la mateixa nit electoral ha estat intentant aconseguir aplicar el que havia promès als electors. ERC ha fet el contrari. És veritat que no ho havia promès en campanya i que des del moment que han renunciat a restablir Junqueras com a vicepresident, el seu capteniment és un altre. Ara bé, com que cap del dos grups sobiranistes va guanyar les eleccions amb contundència, sinó que, a més, es van veure superats per Cs, la formació del nou Govern s’ha barrejat amb la negociació sobre com reconèixer Carles Puigdemont i l’antic Govern, ple de baixes voluntàries. Es va arribar a un pacte, forçat per ERC, que és el que va exposar ahir amb brillantor el diputat de JuntsXCat Quim Torra, deixant per al vespre que Puigdemont fes l’anunci de la candidatura de Jordi Sànchez. Per què ara Sabrià es desdiu del que es va pactar a Brussel·les? És que han pactat amb algú altre repetir les eleccions? Perquè si això és així, les adulacions que fins ara ha fet ERC de Carles Puigdemont sembla que s’ajusten més a la traïció de què parlava Fedre que a la lleialtat que es mereix qui no renuncia, malgrat els errors que hagi pogut cometre, ni a la República ni a la independència. Afavorir l’enemic no és la millor manera de tenir aliats entre els que defensen la ciutadella.