No sé si vostès han tingut l’oportunitat de llegir el darrer llibre de Monika Zgustova, Vestides per a un ball a la neu (Galàxia Guttenberg). Si no ho han fet, llancin-s’hi de cap. Aquesta traductora txeca, que fa anys que viu a Barcelona, escriu en aquest llibre un intens relat sobre nou dones que van ser deportades al gulag soviètic i van sobreviure’l. És una història viscuda, perquè Zgustova ha buscat i ha entrevistat durant anys aquestes dones, doblement invisibles pel fet de ser dones i dissidents, que van patir la brutalitat de la repressió estalinista. Vaig començar a llegir el llibre dissabte, per commemorar el dia internacional contra la violència masclista. No em vaig equivocar.

Aquest és un llibre que, més enllà de ratificar-me en el que ja fa anys que sé, que el comunisme soviètic va ser tan mortífer com el nazisme i que el gulag estalinista és comparable a l’Holocaust hitlerià, també és la història de grans amistats. En condicions extremes, els humans podem ser molt insolidaris, però també és un bon moment per demostrar amistat i compartir un brioix i una rajola de xocolata amb qui no coneixes fins que algú, posseït per l’autoritat, s’apodera de la rajola de xocolata perquè sap que no diràs res. Per por. Per esgotament. Perquè sap que molts dels que t’envolten arronsaran les espatlles per expressar aquell “tant me fa” típic dels covards, si és que no vol expressar una altra cosa, com a col·laboracionisme pur i dur.

“Quan algú vol una cosa, ha d’esforçar-s’hi. I de valent!”, diu Valentina Íevleva a Zgustova. La recomanació és per advertir-la que les dificultats per arribar a casa seva, situada a la perifèria de Moscou, no poden aturar-la si realment vol escriure un llibre i que, a més, tingui ànima. Valentina és una de les nou dones que protagonitzen aquest llibre i, com la majoria, és una gran lectora. La deportació a Sibèria va ajudar-la a atrevir-se a pensar, que és el que temen els partidaris de totes les dictadures, que són, també, els partidaris de la barbàrie i la maldat. A Stalin, com a tots els dictadors, no li agradaven els personatges que, des d’una altra creença, poden interpretar el món. En el gulag estalinista, els xamans també hi eren condemnats per les seves pràctiques d’endevinació. Un d’aquests xamans li va dir a una Valentina encara jove, temorosa del futur al qual havia estat condemnada, que per superar la barbàrie tingués “compassió de les males persones, perquè són dolentes per debilitat” i que busqués amics que se li assemblessin, perquè “aquesta amistat serà per a la vida i per a la mort”. Així és sempre en la desgràcia —conclou.

L’extremisme no fa distincions ideològiques i es basa en la intransigència amb un gran menyspreu per la condició humana

L’amistat es posa a prova en la desgràcia, certament. Hi ha polítics que abominen de l’amistat perquè creuen que la “cosa pública” és incompatible amb l’afecció envers l’altre. En política no hi ha alteritat. Tot és binari. I com que és gairebé sempre així, sovint els conflictes polítics s’enquisten i es fonamenten en l’odi. En política, o això creuen molts dels polítics en actiu, no hi ha amistat. Només interès. És per això que em va sorprendre que l’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez, que és l’únic sandinista que em queia simpàtic l’any 1979, i ara sé per què, confessés en una entrevista recent que quan va “trencar amb el sandinisme a Nicaragua, em vaig adonar que l'amistat [amb Fidel Castro] era política, no personal. No l'he tornat a veure des del 1991”. Malgrat que  compartissin llibres, novel·les i biografies i que després les comentessin plegats, a la fi l’important era l’afinitat política. Mentre Ramírez militava en el sandinisme, Castigo divino (Alfaguara), una de les seves novel·les, publicada el 1988 i construïda com si fos un sumari judicial, fascinava el dictador Castro, que volia saber què hi havia de cert en aquella història de sexe, diners, poder i mort. Quan va renegar-ne, sobretot perquè es va adonar de fins a quin punt els germans Ortega eren uns bàrbars, aquesta novel·la va ser prohibida a Cuba. Ernesto Cardenal, el capellà de la boina que el papa Joan Pau II va reprendre en un famós viatge a Nicaragua de l’any 1983, va trigar una mica més a veure-ho, però finalment deu anys després també se’n va adonar.

El totalitarisme és de dreta i d’esquerra, com tothom sap. L’extremisme no fa distincions ideològiques i es basa en la intransigència amb un gran menyspreu per la condició humana. El testimoni de les nou dones russes ho fa evident i contradiu la tesi exposada l’any 44 aC per Ciceró en el tractat De Amicitia. Deia Ciceró que és possible i cal viure l’amistat en la política. Seria desitjable. I segur que deu haver-hi casos de grans amistats entre adversaris polítics,  però no és l’habitual. En la política catalana hi ha polítics que tothom sap que són males persones. El temps ho ha anat demostrant, sobretot quan sense complexos són capaços de posar-se al costat dels antics “adversaris” per enfonsar vells aliats. “Quan els homes són amics, no hi ha cap necessitat de justícia”, escrigué Aristòtil. I tot i així, encara  que siguem justos, necessitem l’amistat per superar un món de dolor i patiment. Va ser així com van poder sobreviure a la duresa del gulag Zaiara Vessiòlaia, la dona de Lot; Susanna Petxuro, la Penèlope empresonada; Ela Markaman, la Judith del segle XX; Elena Korybut-Daszkiewicz, la Minerva a les mines; Valentina Íevleva, la Psique empresonada; Natàlia Gorbanévskaia, l’Antígona davant del Kremlin; Janina Misik, l’Ulisses a Sibèria; Gàlia Safónova, l’Aridana filla del laberint i Irina Emeliànova, l’Eurídice als inferns. Forjadores de verdaderes amistats que, en condicions inhumanes, van ajudar-les a suportar el dolor i tancar-lo en la foscor de les entranyes.