Finalment ha comparegut la guía telefònica. El segon dia del debat d’investidura, Quim Torra s’ha plantat davant els diputats i diputades amb un discurs que certament recordava tots els avorrits discursos dels anteriors presidents, basats en l’enumeració de les mesures que es plantegen desenvolupar al llarg de la legislatura. Ha estat un discurs no gaire llarg però que ha estat seguit amb atenció per l’hemicicle i el públic que omplia totes les sales disponibles del Parlament, avui ple a vessar. Quan la gent ensuma que les circumstàncies estan a punt de canviar, llavors es deixa veure per tot arreu. Els humans som així. Els catalans no som una excepció.

Amb la primera part del seu discurs, Torra haurà satisfet tots els articulistes que el cap de setmana passat s’han dedicat a menystenir-lo per ser massa intel·lectual. Fa feredat aquesta defensa dels polítics-polítics i el menyspreu cap als intel·lectuals-polítics, que a Catalunya han estat molts i molt bons. Des de Jaume Bofill i Mates fins a Antoni Rovira i Virgili, passant per Lluís Nicolau d’Olwer, Just Cabot o Amadeu Hurtado. Polítics de l’esquerra liberal republicana dels anys trenta que van desaparèixer amb la Guerra Civil i la dictadura franquista. Sense aquest parèntesi, Torra hauria pertangut a aquest fructífer sector polític. El triomf de les idees totalitàries al món, a pesar de la derrota del nazisme, va fer desaparèixer el liberalisme progressista de Catalunya per substituir-lo per unes ideologies “totalistes” sectàries. Torra reprèn la tradició liberal al capdavant d’un Govern d’ampli espectre, incloent-hi la socialdemocràcia, per defensar el llegat de l’1-O. Alguns polítics-polítics ens han deixat com a herència un país trinxat per la corrupció i la mala gestió, Torra ha d’aspirar a generar la recuperació de la confiança ciutadana en la política. Estimular l’esperança.

Torra ha reivindicat l’aplicació de la democràcia, Arrimadas, en canvi, ha tornat a repetir el discurs del “nosaltres” i “vosaltres”, que és, per dir-ho així, un discurs “serbi”

El discurs de Quim Torra ha defensat un programa de govern per reprendre la tasca de l’anterior presidència. És per això que Inés Arrimadas ha sortit al faristol amb un discurs que no ha sabut debatre amb el candidat, més enllà d’insultar-lo. Arrimadas és cada dia més una líder xarona, extremista, espanyolista de pedra picada, propera a l’extrema dreta europea que només sap fer política mitjançant el crit i l’amenaça. Torra ha reivindicat l’aplicació de la democràcia, Arrimadas, en canvi, ha tornat a repetir el discurs del “nosaltres” i “vosaltres”, que és, per dir-ho així, un discurs “serbi”. Critica Torra per uns escrits pretesament supremacistes amb una retòrica ètnica. Arrimadas es presenta com la defensora d’uns catalans que avui dia només són una minoria. El Govern Torra, com ha deixat clar el candidat, té l’obligació de fer efectiva la màxima que Catalunya és un sol poble. No ens enganyem, però. Cal molt d’esforç per aconseguir que la catalanitat arribi a tots els racons del país.

Torra s’ha disculpat amb tota solemnitat per unes piulades ambigües de fa anys sobre els espanyols a Catalunya. Qui no ho hagi volgut entendre té mala fe. Tothom sap que personalment no soc gens admirador ni dels germans Badia ni dels militants de Nosaltres Sols. He escrit, i aquests dies els unionistes han utilitzat articles meus per atacar el nou president de la Generalitat, que aquesta no és la meva tradició. M’he discutit amb contundència amb els que no saben veure que a la Catalunya dels anys vint i trenta hi va haver, com a arreu, partits i persones que van quedar atrapades per les idees feixistes o autoritàries i ètniques. El candidat Torra ha volgut deixat clar que aquestes no són les seves idees. Ha demanat perdó, amb totes les lletres, per si algú s’havia sentit ofès o interpel·lat per les seves idees. Els polítics-intel·lectuals són sovint més modestos que els polítics-polítics i demanen perdó.

L’oposició no pot pretendre que el bloc independentista renunciï als seus objectius. La repressió de l’Estat, que Albert Rivera voldria redoblar amb l’allargament de l’aplicació del 155, prova que l’Estat no ha aconseguit doblegar l’independentisme. Torra ha volgut deixar clar, només de començar, que per a ell i per al seu Govern, el president Carles Puigdemont continuarà essent el president de tots. El nostre president. Però també ha volgut exposar que cal reactivar les mesures —la guia telefònica— que Catalunya necessita pensar i desplegar en el futur. Per no perdre les oportunitats de prosperitat econòmica i social. I tot i així, qui es pensi que aquesta legislatura no estarà condicionada pel conflicte, s’erra. L’oposició està desconcertada i insisteix una vegada i una altra a desprestigiar el candidat per dinamitar el projecte sobiranista. Primer ho van provar amb les porres, després amb l’aplicació del 155 i ara retornant a la vella cantarella que l’independentisme és igual a racisme i xenofòbia. La desesperació ha portat els conservadors, els socialistes, els comuns i l’extrema dreta a coincidir a atacar l’independentisme per la via de desprestigiar el candidat. El catalanisme popular està molt ben representat per Junts per Catalunya i ERC. Tant o més que per aquells que l’identifiquen, com ha fet Xavier Domènech, amb el marxisme i l’anarquisme.

Un home tan llest i llegit com Miquel Iceta ha manipulat barroerament una paraula en un article de Torra per furgar en la divisió mentre reclama “recosir” la política i el país

Els socialistes avui són més conservadors que cap altra força política. S’han convertit en els més immobilistes de la Cambra, defensors acèrrims d’un constitucionalisme eixorc, irreformable. Per amagar-ho s’han apuntat també al desprestigi personal de Torra. Un home tan llest i llegit com Miquel Iceta ha manipulat barroerament una paraula en un article de Torra per furgar en la divisió mentre reclama “recosir” la política i el país. Estripar no és la millor manera de fer-ho. A Iceta li ha sortit el polític-polític demagog per desprestigiar el polític-intel·lectual que és Torra. Els que prefereixen que Catalunya resti com una Comunitat Autonòmica, com el PSC, “haurien de rebutjar la presó, l’exili, la persecució ideològica de ciutadans, la criminalització de drets cívics i polítics”, ha dit Torra. Miquel Iceta no s’hi ha referit ni una sola vegada. Als socialistes els preocupa la compatibilitat entre els llaços grocs i l’espai públic, però sembla ser que no els neguiteja la violentació de la democràcia amb la presó i l’exili dels independentistes catalans. Als comuns tampoc.

El cap de files de la CUP, Carles Riera, ha començat la seva intervenció per explicar l’abstenció del seu grup amb una cita de Leonard Cohen que resumeix perfectament l’estat d’ànim del moviment republicà sobiranista: “A vegades, un sap a quin costat està veient qui està a l'altre costat”. Esclar que cadascú se situa en el bàndol que vol. Quim Torra serà, com ja vaig escriure dissabte passat, el president de l’excepcionalitat. D’una nova fase que ha d’abocar a la “República de tots”, l'única manera, com ha dit al final del seu discurs qui avui ja és president de la Generalitat, el MHP Quim Torra, “d'evitar convertir el silenci en presó, l'exili en un no-lloc, el dia a dia en un no-ser”.