Després que no es digui que no ho va advertir ningú. El naufragi de la democràcia a Espanya fa temps que va començar. Si més no des del 20 de setembre del 2017, quan la Guàrdia Civil va entrar en diverses seus de la Generalitat i l’Estat es va adonar que el procés secessionista podia ser imparable si sostenia el suport popular. Ara estem amb l’aigua al coll. A l’establishment espanyol, que inclou l’esquerra avui al capdavant del govern, li ha calgut aplicar la repressió a tot gas per escapçar l’intent més seriós de Catalunya de separar-se d’Espanya. Ha hagut d’aplicar un estat d’excepció encobert amb detencions arbitràries, provocant l’exili d’una part del Govern, suspenent l’autonomia amb l’aplicació del 155, invitant les empreses a anar-se’n de Catalunya, augmentant la discriminació fiscal i amb la celebració d’un judici farsa de proporcions descomunals, diguin el que diguin els advocats defensors més tous. Un judici que comença amb informes falsos i amb una predisposició ambiental a la condemna no serà mai un judici just. El linxament dels reus va ser previ a la celebració del judici. Només en les dictadures s’actua així. Em diran que exagero, perquè Espanya no és ben bé un dictadura, però respecte a l’independentisme català s’ha comportat com si ho fos.
Fins ara només els règims comunistes aplicaven mesures de reeducació. La fiscalia espanyola acaba de demanar reeducar Jordi Sànchez
La ràpida propagació de la pandèmia ha afavorit l’expansió de l’autoritarisme i, amb l’ajuda del “govern progressista”, ha infectat la política espanyola com no s’havia vist des de la repressió de l’independentisme per part de la dreta. L’aplicació de l’estat d’alarma —amb el protagonisme exagerat dels militars i de la policia en les rodes de premsa— ha estat la culminació d’un procés de degradació democràtica que es pagarà car. Que l’autoritarisme continuï igual a pesar del canvi de protagonistes —vull dir, del traspàs de poders entre el PP i el PSOE des de la tardor de 2017 a la primavera del 2020— és el pitjor auguri sobre quin futur ens espera. L’esquerra espanyola, com es va tornar a veure ahir per enèsima vegada al Congrés, sosté que l’estat d’alarma és l’única solució per acabar amb la pandèmia. L’exemple d’Alemanya demostra el contrari. La coalició de centreesquerra alemanya governa amb el que equival a la llei d’emergències sanitàries espanyola, i, a més, ho fa amb respecte al repartiment habitual de competències federals —és a dir: l’estat coordina i impulsa un marc general per acordar mesures, però les decisions són de cada land, amb una resposta territorialitzada—. Celebro que finalment ERC hagi entès que votar a favor de la continuïtat de l’estat d’alarma era com votar la llei de partits o la llei mordassa, gèrmens de l’autoritarisme actual.
Aquests dies de confinament, i aprofitant que he debatut via telemàtica amb el meus alumnes d’Història contemporània i cinema sobre La confessió, l’extraordinària pel·lícula que Costa-Gavras va rodar el 1970, he rellegit el llibre d’Artur London en el qual es va basar Jorge Semprún per escriure’n el guió. És un llibre duríssim, que més que no pas narrar la tortura pura i dura, se centra en el fenomen de l’autoinculpació, el mètode estalinista de destrucció personal aplicat des del 1937. Stalin no en tenia prou amb aplicar la repressió, buscava humiliar i aniquilar l’adversari. Com a bon antic seminarista, reclamava la confessió dels pecats però sense perdonar-los. La mutació del règim del 78 cap a l’autoritarisme va prendre com a excusa l’independentisme i va aplicar un mètode similar. La cobertura legal per fer-ho sempre ha estat possible. Tot s’ha fet segons la llei, però la llei no assegura l’estat de dret, com també era obvi a la Txecoslovàquia de 1952 que va detenir, jutjar i condemnar London a partir de l’autoinculpació. Fins ara només els règims comunistes aplicaven mesures de reeducació. La fiscalia espanyola acaba de demanar reeducar Jordi Sànchez. En l’exposició de motius per tractar d’impedir que Sànchez surti de la presó amb l’article 100.2, la fiscalia parla, també, d’intimidar la societat amb finalitats dissuasives. Aviat demanarà l’autoinculpació dels independentistes, que és la “mutació” política —i íntima— que persegueixen tots els repressors. La maldat no ha estat vençuda —com ja augurava Jordi Solé Tura al pròleg del llibre de London— i per això l’única alarma que cal atendre és la que ens ha de posar en guàrdia contra tots els “perills d’involució, de discriminació i de violència”.