En quin punt som? Segons quina sigui la resposta, les conclusions seran unes o unes altres. Els dono la meva opinió. Vist com han anat les coses, el 27 d’octubre el Govern va fer un immens salt al buit. Es va proclamar la República i no es va fer res per defensar-la. Al contrari, el Govern de Catalunya, advertit per ves a saber qui, va decidir desaparèixer i des de llavors que uns quants són a la presó i els altres, a l’exili. Va quedar demostrat, a més, que les famoses estructures d’estat, les de veritat, les que tenien a veure amb la hisenda i la seguretat pública, no existien. No acuso a ningú. Només assenyalo el que tothom ha pogut veure. Sense diners ni policia no hi ha independència que valgui. No es van fer els deures, per impossibilitat o per falta de perícia, tant és.
Per tant, des del dia 27 és evident que el moviment sobiranista, que fins llavors sempre havia portat la iniciativa, va fer un pas enrere. Catalunya està sense Govern, els administradors vinguts de Madrid exerceixen un control ignominiós de l’administració catalana i la repressió judicial, amb una clara vulneració dels drets polítics, ha engarjolat els legítims representants d’aquest país, incloent-hi la Mesa del Parlament. Però com que la internacionalització del conflicte català ha posat el focus sobre com actua el govern espanyol, també és veritat que el bloc unionista ha hagut de convocar de pressa i corrents unes eleccions. Així doncs, el 21-D som convocats a votar, en unes eleccions autonòmiques que Mariano Rajoy i els seus aliats han convertit en plebiscitàries.
Ho sap tothom. El PSC ho ha entès bé i per això ha buscat una aliança amb els seguidors de Duran i Lleida, la bèstia negra dels socialistes durant anys, per seguir com estàvem fins abans del 2006. Perquè, desenganyin-se, tant els socialistes de José Montilla com els democratacristians de Ramon Espadaler estaven en contra del projecte d’Estatut que va impulsar Pasqual Maragall. Així com PP i Ciutadans representen l’unionisme més rematadament nacionalista espanyol, la candidatura socialista és la més nítida representació del Règim del 78. Fa pudor de naftalina. Però aquest ha estat un dels grans canvis que s’han viscut durant la dècada llarga que portem de procés per arribar a la sobirania, que no pas de nacionalització, de Catalunya. El PSC d’avui dia s’assembla al PSC-C o al PSC-R del 1977 com un ou a una castanya. És més PSOE que mai.
Per altra banda, ja hem vist què és Catalunya en Comú. Reprodueix els vicis de l’esquerra estatista que antany representava ICV. Tota la política que es fa a Catalunya, llevat de si és de caire municipal, està condicionada als interessos del partit mare que aspira a influir a Madrid. Això ja va destruir el PSUC, encara que no en va ser l’única causa, ja que estava sotmès a les directrius de Santiago Carrillo i el PCE. Els que tenim uns quants anys ho sabem perfectíssimament. Però ara mateix ho hem pogut constatar de nou amb el cop d’estat que Pablo Iglesias li ha muntat a Albano-Dante Fachin a Podem Catalunya. Com va diagnosticar severament el mateix Fachin el dia que va abandonar el partit que va ajudar a fundar, els fets de Catalunya han fet envellir ràpidament la denominada nova esquerra. L’statu quo nacionalista espanyol se n’ha apoderat.
El sobiranisme ha de competir electoralment contra tot això. Ja no som al 2014. Han passat moltes coses i fins a un cert punt estem pitjor, perquè, malgrat la gran mobilització de la gent, l’Estat i els seus aliats, que són molts, han generat un estat d’odi contra els catalans sobiranistes que no s’havia tornat a veure des de la guerra dels Balcans. La persecució és per terra, mar i aire i encara bo que el president Puigdemont i les conselleres Ponsatí i Serret i els consellers Puig i Comín han pogut trobar refugi a Bèlgica gràcies a la complicitat neerlandesa. Hi ha qui voldrà fer molta filosofia sobre el “processisme” i els enganys del Govern de Junts pel Sí sobre el referèndum o les estructures d’estat. No se n’ha de fer cas, perquè són les típiques cabòries de gent que viu molt bé lluny del compromís de cada dia i que, a més, dona receptes que poden portar la gent a la presó mentre ells es fumen un parell d’havans o es passegen pels campus universitaris. De revolucionaris de saló en sobren. No vull fer més crítica perquè aquesta mena de gent també vota i cal que ho faci per una llista unitària, que és l’única oportunitat que té el sobiranisme de reprendre la iniciativa.
El 21-D és a tocar i els partits tradicionals han fet el de sempre, que és acusar-se mútuament d’allò que l’altre tampoc no desitja. L’egoisme partidista és antipatriòtic, crec jo. Dilatar l’hora de prendre decisions tampoc no ajuda gens. I així ens trobem que després de la unitat demostrada l’1 i el 27 d’octubre, sobretot quan ERC, PDeCAT i la CUP van votar conjuntament proclamar la República, resulta que no són capaços de pactar una candidatura unitària per defensar aquesta República, exigir la retirada del 155, reclamar l’alliberament del presos i el retorn dels exiliats. És que hi ha algú que es pensi que el 21-D es tracta de decidir si el Govern és per als grocs o per als blaus? Es tracta de defensar la democràcia i per això cal una candidatura, un front ampli, democràtic i republicà que superi els partits tradicionals sobiranistes i, evidentment, Junts pel Sí. I en aquest front hi ha de poder cabre la dreta cristiana d’Antoni Castellà i l’esquerra federalista d’Albano-Dante Fachin i entremig, tots els altres, començant pel president Puigdemont, que és el representant legítim del Govern de Catalunya.
És que hem d’acceptar el 155? ¿Algú trobaria normal que si el 21-D ERC guanyés les eleccions, com anuncien les enquestes, un govern presidit per Marta Rovira, posem per cas, substituís Carles Puigdemont com si no hagués passat res? No crec que la gent que ha omplert carrers i places defensant el Govern legítim ho entengués. La gent vol unitat. I la prova és que la iniciativa llistaunitaria.cat que van posar en marxa una sèrie de persones la setmana passada per reclamar adhesions a la proposta ja ha arribat al mig milió de signatures. Si fossin vots, faria feredat. Els periodistes s’inventen històries per explicar l’origen d’aquesta proposta, que ara ha confluït amb una altra iniciativa vinculada a l’entorn de l’Assemblea Nacional i, específicament, a Jordi Sánchez. La piulada del president Carles Puigdemont a favor de la llista unitària va disparar les especulacions, sobretot quan l’endemà el PDeCAT va intentar donar entenent que en tenia notícia. Res més lluny de la realitat, però com que és veritat que el PDeCAT és avui un partit que ni té líder, ni candidat ni programa, podria semblar que aquesta llista els ajudés a superar el tràngol.
És el moment que tots els demòcrates s'uneixin. Per Catalunya, per la llibertat dels #presospolitics i la República https://t.co/W4WDeUIB43 pic.twitter.com/FwbnA2wMQE
— Carles Puigdemont (@KRLS) 4 de noviembre de 2017
La llista unitària és una iniciativa de gent sense partit, com la majoria de catalans i catalanes, que desitja recuperar les institucions d’aquest país, treure els presos de la presó i reprendre la lluita per la independència mitjançant un procés constituent. Cal que tothom sigui generós i disciplinat alhora. Cal evitar els retrets, més enllà dels que són normals, i fins i tot exigibles, entre gent que no creu en la unanimitat. El triomf d’una llista unitària seria la millor lliçó que podria donar el sobiranisme al món i als unionistes. Ni ens matem entre nosaltres, ni abandonem els dirigents cívics i polítics que ho han arriscat tot per arribar fins aquí, ni l’independentisme mati la República abans de poder-la posar en marxa. L’agrupació d’electors és la darrera oportunitat de no tornar a autoderrotar-nos. El president Carles Puigdemont ha dit, via Twitter, que ell estava disposat a posar-se al capdavant de la llista unitària. Fins al dia 17 de novembre hi ha temps per posar-se d’acord.
És el moment de defensar el país. Estic disposat a encapçalar la llista @unitaria21D de l'agrupació d'electors #LlistaUnitària pic.twitter.com/XNOU4fQxGu
— Carles Puigdemont (@KRLS) 10 de noviembre de 2017