Per què Miquel Iceta és més catalanista que no ho pugui ser Xavier García Albiol? Per què Eva Granados és menys unionista i espanyolista que no pugui ser-ho Inés Arrimadas? Si jo fes aquestes preguntes en veu alta, per exemple, en una tertúlia on hi hagués majoria del que abans es coneixia com a tercera via, l’escàndol seria majúscul. M’acusarien d’insensat, de provocador, de voler trencar la sacrosanta —i idealitzada— llegenda que som un sol poble. A Catalunya no tothom disposa dels drets fonamentals per sentir-se lliure. És una evidència que a la presó o a l’exili en aquests moments només hi ha independentistes. No conec cap unionista, encara que hagi prevaricat per fabricar proves falses i llançar porqueria contra els dirigents independentistes, que estigui empresonat. El victimisme de l’espanyolisme a Catalunya per una suposada discriminació és la pitjor de les mentides que han “comprat” els de la tercera via i tota la corrua d’exconvergents, més nacionalistes que sobiranistes, per reclamar parar màquines. Si no fos per la gravetat del moment, seria còmic. L'inconvenient és que qui abans “coquetejava” amb el terrorisme light, estil MDT i adlàters, avui s’ha afegit a la festa del fals relat sobre la necessitat de posar el fre de mà al procés d’independència perquè l’existència d’una societat plural i multiètnica impedeix avançar, com si totes dues coses tinguessin res a veure. La Catalunya independent serà mestissa o no serà.

Escrivia Jordi Barbeta a la seva columna de fa uns dies que la CUP ha estat, objectivament, una força distorsionadora del procés. Els errors que han comès els anticapitalistes en relació amb el procés sobiranista són tan grans com una casa de pagès, entre altres raons perquè una part de la CUP no n’és, d’independentista, o, si més no, ho és a la manera de Jaume Asens, que té dues cares, i segons el dia diu A o diu B. He tingut ben a prop dirigents de la CUP per assegurar-ho, tot i córrer el risc que m’insultin per les xarxes socials si ho sostinc. Però ara no es tracta d’elaborar un memorial de greuges, perquè ni cal ni és productiu. Els altres grups independentistes —Esquerra i Junts o la Crida— també s’han equivocat i han portat la situació a uns límits insostenibles. La línia que separa els uns dels altres és estratègica i no pas ideològica com ens volen vendre els prohoms del moderantisme, ja sigui esquerrà o ja sigui de dreta pura i dura. Sigui Rufián o sigui Pascal, per entendre’ns

La deriva del PSC és la que és i ells sabran què fer amb la seva tradició. Però el que no pot “comprar” l’independentisme és que els socialistes són, avui, un aliat plausible

A Badalona ha passat el que havia de passar. Algú continua pensant que Albiol és més pèrfid que el tal Rubén Guijarro, el candidat socialista a l’alcaldia per substituir un alcalde —ara disminuït per una dependència— que va arribar a l’alcaldia amb la inestimable ajuda d’Albiol. ¿Qui, si no, va “regalar” els vots al PSC per desbancar Dolors Sabater com a alcaldessa de Badalona el juny del 2018? El fallit Àlex Pastor va ser alcalde amb 14 vots a favor (10 del PP, 3 del PSC i un de Cs). De la coalició del 155, per tant. De la coalició que ha destruït l’autogovern. Així van ser les coses i no cal amagar-les. La deriva del PSC és la que és i ells sabran què fer amb la seva tradició. Però el que no pot “comprar” l’independentisme és que els socialistes són, avui, un aliat plausible. Si acceptéssim aquesta lògica, llavors seria legítim preguntar-se per què el 21-D el bloc independentista no es va aliar amb el PSC. No em vinguin amb la cançó que són coses diferents per justificar els pactes a Sant Cugat, a la Diputació de Barcelona o ara a Badalona, on el PSC li ha retornat el favor de fa dos anys a Albiol.

Albiol va guanyar les eleccions municipals del 2011 amb un dels eslògans electorals més sospitosos dels darrers temps. “Netejant Badalona” es va convertir en el centre de la polèmica, que Albiol abonava amb frases com aquesta referides a la immigració: “La nostra capacitat d’acollida no és il·limitada. O accepten els nostres valors o que tornin per on han vingut”. Saben qui va ser la ment pensant de tot aquest discurs? No va ser ell, encara que ho pensés i no sabés com concretar-ho. Va ser el basc Iván Redondo, actual cap de gabinet de Pedro Sánchez i un dels dissenyadors de la pèrdua de llibertats que el PSOE i Unides Podem (Iglesias té com a cap de gabinet un militar) està aplicant a Espanya amb l’excusa de la Covid-19. Redondo no va participar tan sols en la campanya d’Albiol del 2011. El 2007 ja l’assessorava. Ara Redondo aplica a Espanya la mateixa lògica que va aplicar a Badalona. Em poden explicar quina diferència hi ha entre Albiol i Sánchez? Només aquells que encara es creuen que el PSC és d’esquerra i un aliat necessari poden estar tan cecs i no haver-se adonat de la jugada d’Iceta, que és el carceller de l’independentisme.