Avui és farà pública la sentència. O almenys això diuen. L’amic Joan Queralt afirmava en el seu darrer article que aquesta vegada no hi havia hagut filtracions sobre què ha decidit el tribunal perquè Europa ens està mirant. Al final n’hi ha hagut, de filtracions, per demostrar que la democràcia a Espanya com més va pitjor. L’ús forense de la filtració, que es veu que sí que és d’obligat compliment, pretén espantar. Més que apaivagar els ànims, el fet de filtrar la condemna, que serà dura, desenganyem-nos, crisparà més l’ambient. La reacció és imprevisible, però no serà menor que abans de la filtració. La temeritat dels espanyolistes fa que juguin a la ruleta russa, perquè només compten amb què el sobiranisme plegui veles, per por, sense oferir cap més alternativa per resoldre el conflicte políticament. A partir d’avui, una vegada condemnats els presos de l’1-O, als espanyolistes els caldrà admetre —encara que no ho facin públic— que el conflicte serà llarg i acabarà perjudicant-los. Tots plegats ens haurem d’acostumar al conflicte. La causa de Catalunya forma part de totes les causes democràtiques del món. La gent està farta que els interessos d’un país o d’un altre passin per damunt dels drets humans. Els turcs poden bombardejar el Kurdistan sirià, com la justícia espanyola pot condemnar uns quants sobiranistes catalans, però el futur, i ja em perdonaran el tòpic, és nostre, dels demòcrates. L’independentisme ha d’aprendre que la internacionalització del conflicte és en aquests moments la basa més important.

A Un heroi del nostre temps, Mikhaïl Lérmontov descriu la situació dels militars moscovites i santpetersburguesos destinats a l’abrupte no-res caucasià. El tedi i la desorientació els porta a idear un joc macabre en el qual el participant es dispara al cap amb un revòlver que només duu una bala en el tambor. Aquest era l’ambient on va sorgir la ruleta russa, que al final es va convertir en un joc universal i que avui agrada tant a l’espanyolisme. Lérmontov va morir en un duel. Tot plegat, els jocs perillosos, els duels, era resultat d’una manera d’entendre el món en un moment en què estava en plena descomposició. Lérmontov descrivia el nihilisme, el fet de no creure en res, que era un mal molt estès el 1839. La descomposició de l’Espanya democràtica s’accelera avui per tot el contrari, per un excés de creences, acompanyat d’un pornogràfic relativisme moral que s’amaga rere d’un tant se me’n fot que va de dreta a esquerra. Qui hagi vist un d’aquests vídeos que difon el podemita Juan Carlos Monedero, el que equipara víctimes i victimaris, s’adonarà de fins a quin punt la podridura intel·lectual dels espanyolistes ha penetrat en l’opinió pública espanyola. Costa trobar polítics o articulistes espanyols que estiguin disposats a victorejar Espanya i a la vegada condemnin la persecució de l’independentisme. Per això és inútil l’alternativa que planteja Rufián i el seu partit. El conflicte no s’acabarà perquè algú —com predica el profeta— pugui seduir l’esquerra espanyola. El conflicte només entrarà en una fase de resolució quan tots els polítics espanyols —i els més importants de fora— assumeixin que la inestabilitat els perjudica. Per això és tan important la mobilització i la desobediència. I el boicot, si calgués.

El mal fat de la nostra època és aquest espanyolisme casernari, que està disposat a etzibar-se un tret al cap amb l’excusa que la pàtria ho reclama

“Hi ha molta gent que confon el patriotisme amb el militarisme”. Ho afirma Pramila Jayapal, que és membre de la Cambra de Representants del EUA pel districte 7è de l’estat de Washington, en un documental sobre la no-violència, que encara no s’ha estrenat, però que vaig poder veure la setmana passada en un congrés internacional amb motiu del 150 aniversari del naixement de Gandhi. Jayapal, que és la primera dona electe d’ascendència asiàtica del legislatiu estatunidenc, és una de les fervents lluitadores contra la venda d’armes, al detall i a l’engròs, que és una “indústria patriòtica”, si fem cas a Charlton Heston, el controvertit actor que defensava el dret dels estatunidencs de portar armes, com ho són les comissions que s'endú la Casa Reial espanyola per vendre armes a l’Aràbia Saudita. El mite de la nova frontera, de l’expansió de la pàtria, del “todo por la patria”, és el que justifica qualsevol bestiesa. Al documental, Jayapal hi surt emmanillada i escortada per dos policies arran d’una protesta no-violenta contra les armes. De fet, si ho pensen bé, tots els activistes per la pau i la democràcia al món en un moment o un altre de les seves vides han acabat a la presó. Els apòstols de la no-violència —Bertrand Russell, Gandhi, Martin Luther King, Anthony Chávez, etc.— també van ser detinguts i empresonats. A Espanya, dos pacifistes confessos, els Jordis, que fa dos anys que estan en presó preventiva, seran condemnats, no sé sap si per aixecament violent o bé per aixecament tumultuari. Tant és, perquè la condemna serà injusta no tan sols pel delicte que se’ls atribuirà, sinó perquè, condemnant-los pels Fets d’Octubre de 2017, és condemnarà la democràcia. I la prova més evident que això serà així és la condemna “tova”, és un dir, que rebran els acusats que han abandonat la política activa. Si persisteixes, garrot; si fas un pas al costat, pastanaga.    

El Rei es vesteix sempre de militar per presidir la festa nacional espanyola i, en ple segle XXI, l’Estat es planteja resoldre a la turca el conflicte polític amb el sobiranisme català. De moment no bombardeja el territori, no fos cas que també s’endugués per davant els còmplices nostrats, però l’envaeix amb policies perquè desconfia —i és una desconfiança estructural— de les forces d’ordre públic catalanes. La pàtria espanyola és un uniforme, de color blau, verd o caqui, tant és. Tot el que l’espanyolisme combat amb passió i ceguesa nacionalista és una prova, una més, que Catalunya té una estructura nacional pròpia. Com més la neguen, més clar és, i més donen la raó a Pierre Vilar quan ja ho apuntava analitzant el segle XVIII. La cicatriu que deixarà la sentència serà tan profunda que trigarà anys a cicatritzar. La història hauria de servir per aprendre alguna cosa. Cap partit espanyol, i és una llàstima, està disposat a batre’s amb el sobiranisme català a les urnes d’un referèndum. Només saben acollir-se a l’amenaça, a la repressió i a l’aplicació, de facto, del 155. El mal fat de la nostra època és aquest espanyolisme casernari, que està disposat a etzibar-se un tret al cap amb l’excusa que la pàtria ho reclama. Que a ningú se li’n vagi l’olla per les condemnes. Els esperits traïdors i malignes és el que desitgen. La lluita per la llibertat només pot ser pacífica, tumultuària —que és el que espanta realment i per això els condemnen—, i freda fins que a Madrid aprenguin que la Bàltica mediterrània està glaçada.