Els independentistes catalans van matar Kennedy per ordes del malvat Carles Puigdemont. Ni Manuel Vázquez Montalbán s’hauria imaginat que el títol de la seva primera novel·la (1972) donaria per tant. La culpa de tot el que passa o no passa a Espanya és de l’independentisme del nord-est. Que a Andalusia, Múrcia o Madrid puja Vox, la culpa és dels independentistes. Que el PSOE dicta la llei mordassa digital, la culpa és de Puigdemont, que és un obsés de les noves tecnologies. Que el PSC insinua que es vol carregar la immersió lingüista, no cal dir que la culpa és de l’independentisme que ha dividit la societat catalana, com escriuran els acòlits en els diaris del règim. Però resulta que el català està tant primat a Catalunya, que un senyor com Gabriel Rufián, dirigent d’un partit independentista, tot el sant dia parla en castellà i tentineja quan empra el català. No és cap retret, tan sols una constatació. A Catalunya, com a Santa Coloma, bressol de la immersió lingüística i barri on va néixer Rufián, el català està discriminat. Si no ho està més, és perquè l’administració i els mitjans de comunicació públics aguanten les envestides espanyolistes.
L’independentisme serveix per justificar tota mena de rectificacions. La dreta catalana també va fer servir la guerra civil per acusar el catalanisme, que no era independentista, de tots els mals anteriors. En comptes de culpar l’esquerra —la republicana, la comunista o la socialista—, que hauria sigut comprensible tractant-se de gent d’ordre i parafeixista, van preferir apuntar cap al catalanisme. Alguns dels seus descendents —Ignasi Guardans, per exemple, un dels nets de Cambó—, a Twitter adopta la mateixa actitud, fins al punt d’escriure una bestiesa tan gran com que Quim Torra ha fet més mal a les institucions d’autogovern de Catalunya que Franco en 40 anys. Aquest bon home, que es va engreixar a costa del pujolisme amb tota mena de càrrecs i privilegis econòmics, no es capaç de seguir la frase, suposo que per pudor. Torra també va matar Kennedy, deu pensar, però s’oblida de dir que Franco va fer afusellar milers de catalans, incloent-hi el president de la Generalitat Lluís Companys. La mala fe de Guardans és notòria. La immoralitat, també.
El desdeny cap als escriptors catalans en llengua castellana és resultat del centralisme provincià madrileny, però aquests escriptors —que no són tots els que escriuen en espanyol— es regiren i llavors qui va matar Kennedy no és l’independentisme, ni el procés, sinó directament el català
L’odi contra el sobiranisme d’alguns sectors de la societat catalana espanyolitzada és tan exagerat com la mentida que difonen els que ara diuen que el català està sobredimensionat. A tota aquesta gent els recomanaria la lectura d’un article del meu amic i col·lega August Rafanell sobre la destrucció del català sota el franquisme. Els invito a llegir-lo pitjant el link, perquè és un escrit entenedor per explicar la perplexitat de la repressió anticatalana. Afirma Rafanell que Max Aub, un escriptor d’origen francoalemany assimilat a la cultura castellana, en retornar de l’exili el 1969 es va sorprendre de la desaparició del català als carrers. Als anys 20 havia passat temporades a Catalunya i tenia clar que el català hi funcionava com una realitat insubornable en un ambient cosmopolita. El 1969, en canvi, Catalunya estava castellanitzada, potser no definitivament, com hauria volgut el ministre José Ignacio Wert, i el català tancat a casa. Els burgesos catalans, a més, els que porten cognoms catalaníssims, es van passar al castellà amb armes i bagatges. La sotragada de 1939 va ser tremenda. No és que els nacionalistes —el franquistes, és clar— prohibissin el català al carrer, a l’ensenyament o a l’administració, és que va foragitar, diu Rafanell, “la intelligentsia del país: aquella que havia restat fidel a la democràcia i al catalanisme, que era la majoritària”, i sostenia fins llavors el sistema cultural en català. Perseguir, expulsar, exiliar, empresonar, són verbs que els catalans hem hagut de conjugar tant com tots els demòcrates espanyols. Però el nostre càstig sempre ha estat doble.
“El catalán ni lo hablo ni, por supuesto, lo escribo”, aquest és el resum de l’actitud de molts escriptors catalans en castellà a Catalunya. No és que se sentin perseguits, és que els molesta que, escrivint en castellà a Catalunya, siguin considerats perifèrics a Espanya. El desdeny cap als escriptors catalans en llengua castellana és resultat del centralisme provincià madrileny, però aquests escriptors —que no són tots els que escriuen en espanyol— es regiren i llavors qui va matar Kennedy no és l’independentisme, ni el procés, sinó directament el català. Tots els mals tenen l’origen en la tossuderia de la “massa gregària” catalana, manifestada inclús després de l’ocupació franquista, de continuar fent servir la llengua perseguida.
En una trobada internacional de fa anys a Munic, vaig presentar una ponència que portava per títol L’argument pervers. Intentava demostrar que negar la persecució del català perquè seguia viu, que era l’argument de gent com Jon Juaristi, era una perversió. En aquell seminari vaig coincidir amb Vázquez Montalbán i Joan Ramon Resina, que era qui m’hi havia invitat. Els catalans no vam matar Kennedy —vaig dir-li al gran Manolo mentre dinàvem. Ell va esbossar un somriure. I és que tots dos sabíem —ell millor que jo, segurament, perquè va néixer al Raval— que la resiliència d’un idioma no nega que hagi estat perseguit o que no hi hagi hagut la voluntat d’eradicar-lo des del poder. La immersió és un deute històric que cal pagar als catalans per reparar la persecució sistemàtica del català i el foment del secessionisme lingüístic per part de l’espanyolisme. “Som tots [...] / fills de l’espanyol i la seva / muller de sempre, que és la por”, va escriure Gabriel Ferrater el 1974 i Rafanell ens ho recorda al seu article. No tinguem por, doncs, i oposem-nos amb totes les forces als que volen assimilar-nos a allò que no som.