“Barcelona, / els teus fills no t’acaben d’entendre”. Així comença una de les estrofes de l’Oda a Barcelona del gran Pere Quart. Aquesta oda em sembla més reivindicativa que no pas les odes, per altra banda esplèndides, que Verdaguer i Maragall van dedicar a la capital de Catalunya. És clar que el poema de Joan Oliver és del 1936, en una conjuntura molt diferent de la de 1883, quan Verdaguer va publicar el seu. L’oda de mossèn Cinto era un cant triomfal, una exaltació de la transformació soferta per Barcelona des de mitjan segle XIX. L’oda nova que Maragall va publicar el 1909 era, segons l’opinió dels que hi entenen, una visió profètica, realista i integradora alhora de la metròpolis (símbol de la comunitat nacional), que creixia com un organisme vivent.

Les ciutats són, evidentment, les persones que transformen el paisatge. La metamorfosi d’una ciutat és resultat de l’acció humana. Abajo las murallas!!!, així, amb tres signes d’admiració, és el títol de la memòria que el metge i higienista Pere Felip Monlau va presentar al concurs que l’Ajuntament de Barcelona va convocar el 1841 per analitzar els avantatges d’enderrocar les muralles medievals. D’aquell crit potent i revolucionari, que vindria a ser un “I have a dream…” avançat i casolà, en sortiria un pla d’eixample que es convertiria en el vestit de gala d’una Barcelona moderna i oberta el món. Va trigar anys a aconseguir-ho, perquè el Pla Cerdà és del 1859 i el seu desplegament no va fer cosa de bufar i fer ampolles. Allò que va costar tant, el tàndem Ada Colau-Jaume Collboni s’ho ha carregat amb menys d’un septenni. Només els adeptes a la secta de l’urbanisme tàctic celebren la destrossa dels carrers i les cantonades de l’Eixample. No s’havia vist una cosa igual des de l’època que la constructora Núñez i Navarro es va dedicar a destruir els xamfrans barcelonins amb edificacions horripilants. Som davant de la reedició del que en realitat era —i és— un urbanisme primitiu.

Colau es va vantar que el seu urbanisme tàctic és la transformació més gran de Barcelona des dels Jocs del 92. Té tota la raó. S’ho està carregant tot, reintroduint algunes mesures que ens retornen a la Barcelona en blanc i negre del franquisme

L’urbanisme tàctic de la parella Colau-Collboni, que són com els Reis Catòlics, perquè, certament, “tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”, és una estafa. El que està passant a Barcelona és responsabilitat del partit de l’alcaldessa, que va arribar al càrrec amb el suport del polític francès antiindependentista Manuel Valls, però també del PSC, que li riu les gràcies i n’és el còmplice necessari. Els socialistes no són, per tant, alternativa a Ada Colau. En són l’apèndix i hi estan lligats per una baula que els uneix, el totpoderós Jordi Martí Grau. Martí és un personatge que es va espantar molt el dia que es va quedar amb el cul a l’aire, després d’abandonar el partit que li havia donat feina des del 1996. Diuen els que el coneixen que l’esglai va ser tan profund, tan angoixant, que es va prometre a si mateix que no es tornaria a quedar sense un sou. El juny del 2015, Colau va reclutar-lo com a gerent de l’Ajuntament i el 2019 va esdevenir candidat, en el lloc número cinc de la llista, de la candidatura En Comú-En Comú Guanyem. Ell és qui mana de veritat a l’Ajuntament, ja que té a càrrec seu les àrees de Presidència, Economia i Pressupost, a les quals el 2021 va incorporar la de Cultura, arran de la dimissió de Joan Subirats, el guru destronat dels comuns. Tants anys de ròssec amb els socialistes han permès a Martí fer de pont entre Colau, Collboni i Ernest Maragall, el cap de files dels republicans que, a poc a poc, ha anat aproximant-se a la majoria municipal, fins al punt de facilitar-li l’aprovació dels pressupostos. Ho ha fet sense el terrabastall que els de Junts van provocar quan es van aliar amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Encara hi ha qui, des d’Esquerra, els ho retreu sense veure la biga que tenen ells a l’ull.

Fa poc, Colau es va vantar que el seu urbanisme tàctic és la transformació més gran de Barcelona des dels Jocs del 92. Té tota la raó. S’ho està carregant tot, reintroduint algunes mesures, com la recollida d’escombraries porta a porta, que ens retornen a la Barcelona en blanc i negre del franquisme. Llavors molts edificis tenien porters i porteres que s’encarregaven de treure els cubells curulls de brossa i d’escombrar els portals. Ara, en canvi, a la Barcelona cada vegada més gentrificada, es veu que ha de ser cada veí qui baixi la bossa d’escombraries al portal. Així és com el munt de bosses es converteix en el millor festí per a gossos, gats i rates. Posats a redissenyar la ciutat, estaria bé, com exigeix una amiga meva, que l’Ajuntament obligués els veïns a col·locar a la façana dels edificis un d’aquells ganxos que abans servien, precisament, per evitar l’espectacle de bosses esquinçades i de deixalles escampades. Les mesures que prenen Colau i Collboni ens costen una fortuna. Ara han anunciat que dedicaran 70 milions per reforçar la neteja que ja hauria d’estar assegurada pels contractes multimilionaris que l’Ajuntament té amb empreses privades. Comptar amb 4.000 empleats de neteja i que la ciutat es vegi bruta diu molt poc de qui els gestiona.

Barcelona necessita una alternativa a l’urbanisme primitiu del govern Colau-Collboni. No cal fer experiments ni copiar Manuel Valls amb la creació de plataformes ad hoc, que semblen dissenyades per encimbellar un candidat molt concret, vinculat al món dels negocis i de l’esport, que restarà més que no pas sumarà per fer fora l’actual majoria. L’alternativa a Ada Colau és Elsa Artadi, ras i curt. Avui pronunciarà una conferència al Phenomena Experience, la sala de cinema del carrer de Sant Antoni Maria Claret, on abans hi havia hagut el Cine Nàpols. Tots els que reclamen “la recuperació del lideratge positiu de la ciutat en tots els seus àmbits i revertir la dinàmica i deriva negatives actuals”, només poden optar per aplegar-se al voltant de la candidata de Junts. Artadi té l’aval del president Carles Puigdemont, n’és una fidel col·laboradora, i té un currículum de bona gestió, que és el que avui necessita Barcelona. En les eleccions del 2019, l’independentisme es va dividir més per culpa de l’abrupta discussió sobre el mètode de confecció de les candidatures que no pas per les discrepàncies sobre el moll de l’os. L’alternativa a la parella Colau-Collboni no ha de ser reactiva. Una actitud així serà sempre perdedora. Artadi és la solució, perquè sap gestionar i no ha estirat mai més el braç que la màniga. No puc deixar de pensar en el desastre que ja ha provocat el duet Colau-Collboni. Quan ells dos van arribar al poder municipal, l’Ajuntament tenia superàvit. Ara deu mil milions d’euros. No vull ni imaginar el forat negre que podrien deixar aquesta parella si continuessin al capdavant de la Casa Gran. Uns inútils ja han arruïnat el Barça. No cal que els comuns i els socialistes arruïnin també Barcelona.