Permetin-me que no els parli de l’Afganistan. Encara estic refent-me d’una conversa estiuenca a la Vall d’en Bas amb dos emprenedors que em van explicar les penúries econòmiques que estan passant i els menyspreus de l’administració viscuts en aquests temps de la covid-19. Ella, la més jove, gairebé ha perdut el negoci arran del confinament i d’una malatia greu que l'ha delmat; ell, que regenta un negoci considerat essencial, s’ha sentit abandonat completament i inclús perseguit per la inspecció de treball. No creguin que soc insensible a les penúries de l’Afganistan, un país que surt de la incompetència d’un govern corrupte que estava protegit pels occidentals per entrar en una era paleolítica políticament i socialment amb el suport del Pakistan. Prefereixo parlar de coses que realment puc fer per ajudar els meus compatriotes, que escriure tuits solidaris amb les dones afganeses que, siguem sincers, són de difícil traducció pràctica. Qui no té feina, el gat pentina, malauradament.

En l’article anterior, no sé si ho recorden, els vaig prometre que els explicaria una idea que havia deixat anar a la tertúlia d'El Matí de Catalunya Ràdio de fa una setmana. Com que va ser al final del programa, cap dels contertulis va tenir temps de reaccionar. Suposo que si n’haguessin tingut, s’haurien abraonat damunt meu. Estic segur que la proposta no complaurà ni a republicans ni a independentistes, i encara menys als anticapitalistes. Però la meva proposta és raonable, o això crec, en el context polític actual, derivat de la repressió i de l’acceptació per part dels republicans, guanyadors per la mínima de les darreres eleccions, d’una normalitat anormal. Els republicans van aconseguir formar govern, després d’una negociació esgotadora, i van imposar una moratòria independentista de dos anys durant la qual es negociaria amb el govern del PSOE —i no pas amb l’Estat— l’amnistia i l’autodeterminació. Entretant s’administraria l’autonomia. Els republicans van acordar aquesta estratègia, primer, amb els anticapitalistes. Van pactar de pressa, empassant-se la moratòria. Als antisentema els preocupava —i els preocupa— més l’orientació ideològica dels independentistes, que tanmateix eren necessaris per formar govern a Catalunya, que aquests dos anys d’ajornament. Coses del sectarisme nostrat. Va formar-se un govern tècnic amb l’objectiu de blindar l’autogovern i negociar amb Madrid. Una tasca doblement difícil, atès l’interlocutor madrileny, que és centralista per vocació, malgrat que ho amagui rere d’una fraseologia falsament federalista.

Proposo solemnement, que, mentre duri l’ajornament, el govern de la Generalitat negociï l’aprovació dels pressupostos amb els socialistes catalans

La qüestió és que Pere Aragonès va ser elegit president de la Generalitat en aquestes circumstàncies. El govern de coalició entre els republicans i els independentistes està condicionat per aquests dos anys que han imposat els primers. Els independentistes propugnen que si es vol que l’estratègia negociadora funcioni, cal que l’acció dels grups parlamentaris a Madrid sigui compartida, sobretot quan el PSOE no tingui més remei que aprovar lleis, diguem-ne, ideològiques que la triple dreta espanyola no els aprovaria ni borratxa. Els republicans ja han actuat unilateralment de salvavides de Pedro Sánchez amb el típic entusiasme del cap de files republicà, sempre més content de pactar amb el PSOE que de coincidir amb els independentistes amb els quals comparteix govern a Catalunya. És una més de les vel·leïtats republicanes, que s’afarta d’apel·lar a les “lluites compartides” amb els comuns, que ben bé no saps quines són, fins que t’adones que estan parlant més del passat que no pas del present, per justificar l’ajornament. És el frau que cometen els que pretenen condicionar el futur amb la idea, ben certa, que un dia els demòcrates catalans —que inclouria els socialistes i els comuns— van compartir la lluita per acabar amb la dictadura, cosa que no van aconseguir. En la negociació amb Madrid, els socialistes i els comuns s’asseuran al costat de l’Estat. Per ells, com ja han deixat clar els dos grups, els límits de la negociació estan delimitats per la Constitució espanyola, que en cap cas preveu el dret a la secessió. Val més no enganyar-se. Per avançar cap a la independència, els socialistes i els comuns són l’enemic a batre. Perquè ells són part del mur, i no pas els aliats, que impedeix la independència.

Negociar els pressupostos a Madrid i a Barcelona hauria de ser útil, d’entrada, per evitar que el PSOE endossi la factura del deute acumulat per Espanya, que ara ja és del 122,1 % del PIB, a les autonomies

Però com que el “principi de realitat” obliga a considerar la conjuntura tal com és i no pas com desitjaríem que fos, cal afrontar amb pragmatisme els dos anys de moratòria independentista. És a partir d’acceptar aquesta realitat que proposo solemnement, que, mentre duri l’ajornament, el govern de la Generalitat negociï l’aprovació dels pressupostos amb els socialistes catalans. No s’espantin. No és cap rendició, o en tot cas faig aquesta proposta amb el mateix esperit que el president Aragonès negocia amb Pedro Sánchez l’acollida de refugiats afganesos. Em sembla una expressió de coherència. De més a més, estic convençut que el sector federalista dels republicans saltaria d’alegria. I és que si estàs disposat a aprovar els pressupostos del govern de l’Estat amb el PSOE, per què t’autoimposes una mutilació a Catalunya? Els independentistes ja van demostrar ser més pragmàtics que els republicans, encara que el gest va ser força lleig i deslleial amb els aliats, ara sí, de “lluita compartida”, quan van decidir pactar amb els socialistes a la Diputació de Barcelona. Llevat d’algun sector marginal dins de cada partit, ni els republicans ni els independentistes són anticapitalistes. Tots dos partits tenen, en general, moltes més coincidències amb els socialistes que amb els antisistema, que acostumen a imposar uns criteris pressupostaris inspirats per l’antiprogrés neandertalià. Que ningú s’ofengui, si us plau, perquè el qualificatiu està a l’altura dels que els antisistema acostumen a utilitzar per referir-se als que creuen en el lliure mercat, la col·laboració publicoprivada, els serveis públics cogestionats i l’estat del benestar d’estil keynesià. Creure en l’economia social de mercat, que és el capitalisme passat pel sedàs de la socialdemocràcia, no és incompatible amb estar preocupat per l’escalfament global o pel deteriorament de la democràcia a mans de governs, nominalment parlamentaris, però cada vegada més autoritaris.

Per dedicar-se a la política cal ser, entre altres coses, valent. Prendre decisions quan toca. Com que ara dirigeixen el país els partidaris de la moratòria independentista, em sembla que cal exigir-los que agafin el toro per les banyes i es posin a fer feina. Si més no per donar resposta a les necessitats de la gent que, com els meus dos interlocutors a la Garrotxa, se senten desemparats davant la incertesa del futur i per la burocràcia administrativa i els minsos ajuts oficials. És evident, a més, que el diàleg amb Madrid podria ser menys crispat si a Catalunya els republicans i els independentistes pactessin amb els partits unionistes (no crec que calgui recordar que ni els socialistes ni els comuns no són independentistes). El clima polític potser no serà més respirable, perquè els 3.000 encausats seguiran processats i els exiliats també continuaran patint la persecució obsessiva dels jutges espanyols, però almenys el govern català servirà d’alguna cosa. Negociar els pressupostos a Madrid i a Barcelona hauria de ser útil, d’entrada, per evitar que el PSOE endossi la factura del deute acumulat per Espanya, que ara ja és del 122,1 % del PIB, a les autonomies.