No em trobo bé...

No em trobo bé. Primer estava atordit, em feia molt mal el cap, després vaig començar a perdre la veu i estossegava, més endavant vaig tenir febre i malestar general. En fi... ja s’ho deuen imaginar. No soc l’únic a casa. La meva companya va ser la primera a caure. Intentem mantenir-nos allunyats l’un de l’altre, tot i que no és fàcil en una casa com la nostra, amb espais oberts. Fem el que podem, que és el que fa tothom. Uns amics ens han fet arribar mascaretes i guants i així ens aïllem tant com podem. El meu fill, que viu pel seu compte, no està tampoc gaire catòlic, com es deia abans. Més de mig Catalunya està igual. Per tal de no col·lapsar les urgències, fem ús de l’aplicació mòbil que ha dissenyat el Departament de Salut (Covid19Cat) i dues vegades al dia ens controlem. Mentre els símptomes siguin moderats, o sigui que la febre no passi de 38, les recomanacions mèdiques són de sentit comú: aïllar-se, hidratar-se, descansar i prendre paracetamol. El paracetamol és màgic, la veritat. En fi, que passarem aquest episodi com podrem, sense refiar-nos gaire de les millores instantànies, perquè sé d’alguns casos que quan semblava que s’havia acabat la malaltia, la recaiguda ha estat pitjor.

A pesar del malestar general, de moment no he perdut el senderi. Els que assíduament anem a l’arxiu per preparar llibres i ens aïllem per escriure’ls, estar confinat no és un gran drama. Si, a més, com és el meu cas, estar sol, i gaudir de la solitud, no és cap condemna, estar tancat a casa resulta força passador. I el millor exemple és que he pogut escriure aquesta columna, a batzegades, ho reconec, però l’he escrita, de la mateixa manera que ahir, abans d’anar a dormir, vaig veure una sèrie a la televisió, després que al matí havia fet una classe telemàtica als meus alumnes fent ús de l’aplicació Jitsi Meet, que permet fer videoconferències múltiples. Es connecten els alumnes que volen, com de fet també passa quan les classes són presencials: hi acudeix qui vol. De manera que intento viure el tràngol amb normalitat, que ni és més dramàtic que el que han viscut altres generacions, ni menys. Quan la normalitat s’altera i els tanatoris s’omplen de morts, és millor no fer-se el graciós. El relativisme històric és el vici de molts filòsofs, abocats al nihilisme.

 La dreta i l’extrema dreta han contaminat el periodisme i la mentida s’ha convertit en una pandèmia entre els antiindependentistes, de dreta o d’esquerra

Malgrat les circumstàncies, em sento protegit. No soc, òbviament, un nadiu digital, però soc un apassionat de la societat digital. Per tant, per a mi, consultar l’aplicació de Salut és com anar al metge. Em tranquil·litza, tant com quan em poso el termòmetre i veig que m’ha baixat la febre. La meva preocupació no és aquesta. El que realment em preocupa és la gestió de la crisi sanitària. Qui no sigui cec del tot, ha pogut veure que el govern espanyol ha decidit afrontar la crisi sanitària amb un plantejament absolutament equivocat. Apel·lar a la pàtria no cura. Ni a Espanya, ni a Catalunya, ni a la Xina Popular, on la combinació de nacionalisme i dictadura és innegable. Només Donald J. Trump, Boris Johnson i el tàndem Sánchez-Iglesias han encarat la crisi sanitària posant la pàtria per davant. A Espanya no ha servit de res, perquè no solament no han aturat la pandèmia, sinó que la resistència de Sánchez a prendre mesures dràstiques, com les que reclama el govern Torra, ha aconseguit tot el contrari. A Califòrnia, el governador Gavin Newsom, del Partit Demòcrata, ha decretat un confinament total, que Trump no ha pogut impedir de cap manera. La unitat nacional dels EUA no se n’ha resentit, però la salut dels californians ha millorat clarament. Entre els estatunidencs també hi ha qui insinua que els avis texans estarien disposats a morir per beneficiar els nets, que és el que ha declarat amb una ambigüitat calculada Dan Patrick, vicegovernador de Texas, membre del Partit Republicà.

Com que estem en ple conflicte polític, a Catalunya, qualsevol cosa s’aprofita per atacar el Govern. Com que ara Quim Torra ha aconseguit donar confiança a la població, cal trobar la manera de seguir atacant el Govern. No negaré pas que un o dos independentistes hagin pogut resumir l’actitud criminal de les autoritats espanyoles amb un lema tan eloqüent com exagerat: “Espanya mata”, emulant aquell gràfic “Espanya ens roba” que va posar en circulació un notari que, malgrat el seu suposat independentisme, es feia acompanyar per la Guàrdia Civil en els seus desplaçaments. Ni Espanya ni Catalunya, expressat així, en general, no maten ningú. Maten els governs i les seves decisions. Però hi ha hagut qui ha volgut agafar el rave per les fulles per atribuir a l’independentisme una actitud mesquina, irracional, gairebé xenòfoba.

Abans-d'ahir, Manuel Cuyàs, un bon home a qui ERC de Mataró va censurar ara no recordo ben bé per què, no sé si per antiindependentista o per dretà, va fer una piulada lamentable: “Cada declaració, cada titular insinua un ‘Espanya ens mata’. Es veu que ara es tracta d’aconseguir així la independència”. Una generalització d’aquesta mena és impròpia d’un periodista. Una falsedat no és combat amb una falòrnia encara més acusada. És clar que Cuyàs és el mateix periodista que es va empassar totes les mentides que li explicava Jordi Pujol quan l’entrevistava per escriure-li les memòries. Sembla com si no hagués après la lliçó o bé que l’aïllament li hagi estovat les neurones fins al punt de beure’s l’enteniment. No tot s’hi val en aquesta vida.

L’independentisme governamental està fent una gestió molt més adequada de la crisi que el govern progressista espanyol i no és honrat llançar mentides simplement perquè això ens desagradi. Els historiadors aportem fets per fonamentar la nostra explicació del passat. Podem apedaçar els trossos desconeguts del passat a partir de la intuïció i de la inducció, però no podem inventar-nos-el. Els periodistes també han d’aportar fets, proves, quantificacions, etcètera, per poder fer una afirmació com la que fa Cuyàs. Quan es prescindeix de la prova, es cau en la premsa groga. La dreta i l’extrema dreta han contaminat el periodisme i la mentida s’ha convertit en una pandèmia entre els antiindependentistes, de dreta o d’esquerra. I la realitat és que a Espanya ja han mort, almenys fins ahir, 3.434 persones, un nombre de defuncions superior al de la Xina. La facècia de Cuyàs només van secundar-la els piuladors dels comuns i dels socialistes. Els més sectaris, per cert. I és que, certament, el contagi no coneix fronteres ni ideologies.