Un tribunal espanyol ha condemnat 21 ex-alts dirigents del PSA-PSOE, entre els quals els dos antics presidents de la Junta d’Andalusia, Manuel Chávez i Antonio Griñán, i mig miler de persones més, per la corrupció sistèmica organitzada mitjançant els ERO. Els presidents de Catalunya són perseguits per posar urnes, convocar consultes, referèndums o “desobeir” la JEC mantenint el llaç groc en un balcó, mentre que els presidents andalusos són perseguits per xoriços. Diguem les coses clares per tal que Miquel Iceta i la seva cort se n’assabentin: a Andalusia el PSOE va robar durant anys. No és que ara jo vulgui donar credibilitat a la justícia espanyola. No, és clar que no, sobretot perquè, com ha quedat provat, a Espanya es paga més car ser demòcrata que ser un lladre. Només cal comptar els anys de condemna dels atracadors institucionals andalusos i els dels presos polítics independentistes. L’estafa andalusa sembla copiada del temps de la Restauració, quan el caciquisme era el fonament del règim del besavi del rei actual. Caciquisme i monarquia són sinònims. Alfons XIII era un aconseguidor d'inversions —amb la consegüent propina per al monarca— que la historiografia espanyolista ha volgut fer passar per un home de negocis. Els seus descendents han seguit la tradició. La monarquia espanyola forma part dels grans mals d’Espanya. La llegenda negra espanyola és monàrquica. I és que el gangsterisme polític espanyol s’ha refugiat històricament en la Corona. Fins i tot els Pujol van estar protegits per la Corona mentre es van portar bé.

El règim dels 78 és, per damunt de tot, un sistema corrupte. A mesura que baixa el suflé de la Transició, i per tant minva el nivell de l’aigua que ha permès flotar a un exèrcit d’incompetents i de lladres, la merda es deixa veure i empudega tothom. Els que han conviscut amb corruptes sense saber que ho eren —i aquest és el meu cas—, quan tenen proves suficients del delicte ja no poden tractar aquelles persones de la mateixa manera. Confesso que Oriol Pujol no m’ha caigut mai bé, però el dia que va confessar, després d’haver-ho negat no sé quantes vegades, que havia alterat concursos públics a canvi de diners, no em vaig alegrar que l’haguessin enxampat. Al contrari, vaig sentir una pena profunda, dolorosa. Per Catalunya i per la democràcia. Em van fer fàstic ell i l’entorn directiu convergent. La corrupció és el càncer que mata les nacions i l’esperança, que és l’aliment de la llibertat. Sense esperança no hi ha futur. Pedro Sánchez és de la camada de polítics que ha defensat —com fan els fanàtics de tots els partits— l’honradesa dels seus companys socialistes corruptes amb la mateixa vehemència que ara escup barbaritats contra els independentistes i menysté el president electe de la Generalitat. El final de la “il·lusió” serà traumàtic per a la generació del 78. Si el règim encara aguanta és perquè uns suposats revolucionaris es van dedicar a assassinar polítics, militars i civils i van proporcionar durant anys una bona coartada als vividors que s’aprofitaven de la democràcia. El terrorisme etarra va donar ales a un règim que ja era vell quan va néixer i va servir per permetre que el PSOE organitzés els GAL, que va ser una altra font de corrupció. Quan la democràcia és immoral deixar de ser un règim de llibertats.

Atribuir la corrupció a l’existència d’unes quantes pomes podrides en un cistell immaculat, és negar-se a admetre que sota el règim del 78 la corrupció va ser una norma que va començar amb el finançament dels partits

Una vegada, no fa pas gaire, un exconseller de la Generalitat de l’època gloriosa del pujolisme es queixava de la crítica ferotge dels independentistes del seu partit al règim del 78. Amb el típic to arrogant dels cadells de Pujol, aquest polític es reivindicava, no personalment, ja que no en té cap motiu, la seva gestió va ser irrellevant, sinó corporativament. Mentre l’escoltava, pensava en el nombre de consellers empresonats per corrupció amb els quals havia compartit taula aquell individu. En recordava almenys quatre. També n’hi ha haver, pocs, que van gosar denunciar que el rei anava despullat. El 6 milions d'innocents (menys uns quants espavilats) és un llibre del 1999! Francesc Sanuy sabia quin era el mal de la bèstia, tant com ho sé jo ara, perquè hi havia conviscut. Amb els anys i les promeses de canvi incomplertes, la democràcia espanyola ha entrat en la fase del concurs de creditors. Podemos ha sortit al rescat. A Catalunya i Andalusia el sistema clientelista no era exactament igual. La corrupció andalusa ha estat més bèstia. Centenars d’empreses, asseguradores, advocats i treballadors van participar —segons els jutges— en una xarxa de corrupció fomentada amb la prevaricació comesa pels polítics i els alts càrrecs. Entre tots van defraudar fins a 855 milions d'euros a través dels ERO fraudulents, amb la creació d'un sistema d'ajuts públics que no estava sota cap control.

“El gran crimen, el mayor crimen, es negarse a comprender”, va escriure Miguel de Unamuno. Atribuir la corrupció, com fan alguns estudiosos, a l’existència d’unes quantes pomes podrides en un cistell immaculat, és negar-se a admetre que sota el règim del 78 la corrupció va ser una norma que va començar amb el finançament dels partits. Els pactes de silenci de la Transició formen part de la colonització mental franquista. Acontentar-se perquè la corrupció a Espanya no arriba als nivells de Mèxic o de la Xina, és una manera de donar-li la raó a Unamuno, qui tampoc no era cap sant, sigui dit tot passant. Malgrat que molta gent desconfiï, amb raó, del sistema judicial espanyol, cal celebrar la condemna dels socialistes corruptes andalusos. A partir d’ara, lliçons, les mínimes. Quan es faci pública la sentència del 3%, que no sé per què triga tant, els catalans també podrem desempallegar-nos dels polítics nacionalistes corruptes i dels seus còmplices. Estarem a punt per fotre el camp del fangar espanyol.