1. Joan Coscubiela és un home apassionat i morrut. L’empatia no és el seu fort. Sovint té el posat hieràtic dels vells jerarques comunistes del Kremlin. Va demostrar-ho durant la legislatura passada quan, davant la repressió a tot gas de l’Estat contra l’independentisme, es passejava per l’hemicicle amb una papereta amb un “No” exculpatori, no fos cas que li toqués el rebre. No va ser l’únic del seu grup a fer-ho. Jéssica Albiach va imitar-lo sense vacil·lar. Sempre hi ha una primera vegada per trair els ideals de llibertat. Coscubiela forma part del sector més unionista dels comuns. Només es pot comparar amb la rabiosa agressivitat contra el sobiranisme d’uns pocs professors universitaris vinguts d’Itàlia i que ideològicament estan més a prop de Berlusconi que de Berlinguer, tot i que facin veure el contrari.
2. Aquesta setmana l’unionisme s’ha esverat una altra vegada. En la segona volta de les eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona s’ha imposat, de nou, la candidatura alternativa del professor Joan Guàrdia. En la primera volta va estar a 0,35 dècimes d’obtenir la majoria absoluta i llavors va ser quan es van encendre totes les alarmes entre els unionistes. La guerra bruta es va desfermar a tot drap, per bé que, curiosament, els que la promovien, per començar l’extrema dreta universitària, aliada amb l’unionisme suposadament d’esquerra, acusaven els partidaris de Guàrdia de joc brut. Si els ensenyés els missatges que he rebut per haver gosat escriure un article en el qual explicava per què votaria el catedràtic de la Facultat de Psicologia, se’n farien creus. Estirabots, desqualificacions i fins i tot el desig que servidor fos expulsat de la UB perquè el meu independentisme em converteix en un ésser intel·lectualment inferior.
3. Les eleccions a la UB no han estat plantejades en termes merament nacionals. Tot i així, és evident que davant una crisi política tan persistent com la que travessa Catalunya des de fa una dècada, és impossible que l’ambient polític no hi repercuteixi. La universitat no és una institució al marge de la societat. La responsabilitat social impregna tots els estaments universitaris i, a més, tothom en fa gala: des dels bancs que paguen programes sencers fins al consell social. La universitat és una escola de professionals però, també, una àgora de futurs ciutadans. Pretendre que la universitat sigui neutral davant la injustícia o la repressió, simplement és d’un conservadorisme atroç. El relativisme és sempre reaccionari.
4. Coscubiela va ser durant anys secretari general de CCOO, que abans que esdevenir un sindicat a l’ús havia estat un moviment de masses que actuava dins les estructures del sindicat vertical per “conquerir” espais de llibertat —a les empreses i als barris— per tal d’acumular forces contra el règim dictatorial. Estic parlant de finals dels anys 60, quan els comunistes estaven decidits a dirigir la lluita política amb l’objectiu d’imposar una hegemonia que orientés la lluita obrera cap al socialisme, amb una parada prèvia en la democràcia burgesa. Les elaboracions teòriques —en aquest cas de Gramsci— anaven bé per conciliar la lluita unitària i la fèrria direcció comunista del moviment unitari antifranquista. El PSUC va ser un partit molt important, qui ho pot dubtar!, però no va poder evitar mai que els seus militants més totalitaris l’anomenessin el Partit, així amb majúscules, com si cap altre partit pogués tenir el rol dirigent.
Pretendre que la universitat sigui neutral davant la injustícia o la repressió, simplement és d’un conservadorisme atroç.
5. Coscubiela, com Manuel Valls, es queixa que l’independentisme té una estratègia de control de la societat perquè s’ha proposat —diu ell— controlar la societat mitjançant l’accés a dirigir cambres, universitats, sindicats o entitats esportives. ¿Quin seria el problema si el sobiranisme es plantegés arribar al capdamunt de tantes institucions com fos possible de manera democràtica? És que les institucions són neutrals? La democràcia consisteix en el pluralisme, en la controvèrsia, i en la capacitat d’actuar per a tothom segons un programa polític. Només el totalitarisme prescindeix d’aquest principi bàsic i reclama unanimitats. Ja sé que Coscubiela ha crescut políticament subjugat pel comunisme, però no hauria dit mai que acabés contravenint fins i tot els principis de l’eurocomunisme, que va ser una temptativa fallida de bastir un socialisme amb rostre humà i democràtic. A les proves em remeto: va caure el Mur i tots els partits comunistes —ortodoxos o eurocomunistes— van escolar-se per l’aigüera de la història.
6. Sense democràcia no hi ha llibertat. Amb repressió, tampoc. Aquesta setmana, en la darrera sessió al Parlament de Catalunya, Junts, ERC i la CUP es van posar d’acord per aprovar una proposta de resolució per a reclamar al congrés espanyol una llei d’amnistia per als presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de les causes contra els gairebé tres mil represaliats arran del procés. Els partits independentistes van negociar fins a darrera hora amb Catalunya en Comú-Podem perquè s’afegissin a la proposta de resolució, però finalment no hi va haver acord. Els comuns van demostrat una vegada més la distància que separa la teoria de la seva pràctica. Amb relació a la repressió, els comuns actuen com fan quan parlen de resoldre el conflicte per la via de convocar un referèndum i després s’hi oposen al Congrés. No són ni carn ni peix, malgrat els grans esforços dels federalistes d’ERC —que inclús renyen el militants del seu partit que en dubten— per fer-los passar pels campions del sobiranisme. La conclusió és òbvia, la presència de Podemos al govern de Madrid no és garantia de res. Més aviat podria esdevenir una coartada per blanquejar la coalició del 155 (PP, PSOE, Cs i Vox), que impedirà debatre la proposta de llei d’amnistia al congrés espanyol el 15 de març, un mes després de les eleccions catalanes del 14 de febrer.
7. L’independentisme ha de conquerir democràticament l’hegemonia per dirigir —siguem gramscians de debò— el camí de la separació pacífica. Quantes més institucions es manifestin a favor del canvi, més probable serà que es produeixi, malgrat les dificultats. Accentuar les contradiccions i no errar sobre qui està a favor de la independència i qui no ho està no ha de ser un problema. És la lluita. Que Coscubiela no sigui independentista és ben legítim. Només faltaria. Però això no vol dir que els independentistes hagin de contemporitzar amb ell fins que caigui del cavall. A última hora sempre hi cabrà tothom, perquè la Catalunya independent serà una societat democràtica, oberta i pluralista, tot i que també espero que la majoria de la societat —i les institucions que la representen— estiguin a favor de lleis com ara la de l’eutanàsia, que respon a uns ideals humans i ideològics concrets i que, ai las!, almenys una part de la societat rebutja. La democràcia és un sistema basat en majories i minories i no pas d’imposar un comportament polític o moral.