1. L’important sempre passa a Madrid. Quan una comunitat nacional depèn del poder d’una altra, seria estúpid negar que el que passa a la capital de la comunitat dominant és intranscendent. La crisi del PP madrileny, amb la derivada que repercuteix en la direcció que ells anomenen nacional, ha inundat literalment els informatius catalans. A les tertúlies de la setmana passada no es parlava de res més. Quina importància té per als catalans que el Departament d’Educació estava ocupat pels sindicats per protestar per la cacicada del conseller Gonzàlez-Cambray? Cap ni una! Només els importa el PP.

¿No deu ser que l’embolic del PP serveix per no parlar d’una qüestió que incomoda els tertulians pròxims a Esquerra i que acostumen a resoldre amb atacs al pretès “corporativisme” dels sindicats per evitar criticar el conseller? El conseller no ha consultat ningú per aprovar el canvi del calendari escolar, ni tan sols al Consell Escolar, però, ves, esquiva els retrets i els “dolents” són els sindicats. Parlar de governança teòricament és molt bonic, però cal aplicar-la perquè serveixi d’alguna cosa. ¿És que no era significatiu que divendres de la setmana passada es reunís la comissió bilateral Estat-Generalitat? Es veu que no, si bé és veritat que cap mesura transcendent es pren un divendres a la tarda. La crisi del  PP madrileny ha resultat ideal per tapar un nou fracàs de l’estratègia negociadora d’Esquerra. Som provincians inclús comunicativament.

2. Què ens hauria d’importar de la crisi del PP? No hi ha dubte que la crisi del PP és cabdal, sobretot si es desencalla a favor d’Isabel Díaz Ayuso. Que el principal partit de l’oposició estigui en mans d’una política que, no és que sigui de dreta, és que és més que això. És una extremista que podria estar al capdavant de Vox. De fet, la línia que separa molts militants —i votants— del PP dels de Vox és molt prima. Els ultres abans estaven arrecerats en el si del PP, fins que un grup, inicialment insignificant, el 2013 va decidir separar-se'n perquè considerava que Mariano Rajoy era massa tou amb relació als presos d’ETA i Catalunya. Santiago Abascal es va donar de baixa del PP un mes abans d’inscriure Vox al registre de partits. Però l’ala dura del PP sempre ha estat un pont entre les dues dretes.

El maig de 2013, mesos abans del naixement de Vox, Aznar va presentar el llibre Cuando la maldat golpea, una publicació coordinada per la Fundació Villacisneros i l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), i va aprofitar-ho per carregar contra el PP de Mariano Rajoy. El llibre dona veu a dotze familiars de víctimes del terrorisme, entre els quals el d’Ana Velasco, filla del comandant de l'exèrcit Jesús Velasco Zuazola, assassinat per ETA. Ana Velasco seria una de les fundadores de Vox, com Ortega Lara. No crec que es tractés d'una mera coincidència que Aznar apadrinés el llibre. Un altre fundador de Vox, José Luis González Quirós, va dirigir la Revista Cuadernos, una publicació que edita la FAES, la fundació presidida per Aznar, des del 2003. González Quirós es va donar de baixa de Vox el mateix que Vidal-Quadras adduint que calia reagrupar forces davant l’amenaça socialcomunista. Corria l’any 2015. Calia tornar a reforçar el PP. Per tant, la FAES controla des de fa temps un partit i mig. Potser és que ara ha arribat el moment de controlar-los tots dos de veritat.

3. La crisi del règim del 78. En la darrera columna vaig explicar-los que l’independentisme català ha estat —i ja es veurà si continuarà sent— el moviment més rupturista dels darrers anys. Ha fet trontollar el règim. La crisi del PP és, no obstant això, una derivada de la crisi del bipartidisme espanyol. Durant els primers anys de la Transició, les minories comunista i franquista no eren gaire determinants. Les minories basca i catalana ho eren molt més. Llavors encara es vivia la il·lusió catalanista que es podia catalanitzar Espanya, seguint les petjades del catalanisme polític històric. Si no et planteges la secessió, és evident que la teva política s’ha d’enfocar de cara a influir a Madrid, que és on hi ha el poder real. Ciutadans va néixer, entre altres moltes raons, per combatre aquest esquema. Calia formar un partit que fes de frontissa entre els dos grans per marginar els nacionalistes.

El mal és que ETA va alimentar l’extrema dreta i els que van pagar-ne els plats trencats van ser els catalanistes. El sistema encara es va alterar més quan va aparèixer Podem, un partit sorgit del 15M. La crisi del PSOE de 2016 que va enfrontar Susanna Díaz i Pedro Sánchez estava relacionada, com ara passa al PP, amb la disparitat de criteris sobre si calia aliar-se o no amb els “nouvinguts”. L’ala dura del PP —Díaz Ayuso, per entendre’ns— justifica les aliances amb Vox amb l’argument fàcil que el PSOE està aliat amb els comunistes. Per a tots, però, l’independentisme és l’enemic. Curiosament, Podem s’ha convertit en la sacarina per a l’independentisme diabètic.

4. Governar i denunciar el greuge. Entretinguts amb esbrinar qui s’esbudella amb qui al PP de Madrid, que a Catalunya és més irrellevant que Vox, que té onze diputats al Parlament, convertim la política catalana en més dependent que mai del que passa a Madrid. La dependència és extrema. El procés independentista va néixer d’aquesta constatació. Després de la derrota del 27-O, a l’independentisme li està costant molt trobar el to per combinar la necessitat d’atendre les necessitats de la ciutadania i denunciar la impossibilitat de resoldre algunes coses per manca de competències. Dijous passat, per exemple, el conseller Jaume Giró va presentar una iniciativa legislativa que traslladaran als grups parlamentaris catalans presents a Madrid perquè la Generalitat no té competències per regular el risc creixent d’exclusió financera. La Catalunya buidada també existeix i la crisi dels caixers automàtics i la clausura de les sucursals bancàries anorrea els drets socials, com a mínim, i només a Catalunya, de 250.000 persones.

La iniciativa del conseller Giró de presentar una proposició de llei hauria hagut de servir per debatre sobre els drets i les competències limitats per l’autonomisme. No ha estat així. Els diaris i els tertulians han ignorat la proposta del conseller amb més actius guanyadors com si la cosa no anés amb ells. La notícia ha quedat soterrada per la crisi del PP madrileny. Provincianisme en estat pur. És més, quan no saps què fer per revertir la falta de competències en els àmbits més fonamentals de la vida social, supleixes el dèficit dedicant-te a combatre l’amor romàntic, que és una de les darreres campanyes del departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat. Entre això i les maneres del conseller d’Educació, estar tot el sant dia pendent de la crisi del PP és, simplement, una cortina de fum magnífica per amagar les ineficiències. Deixar de ser provincians era un hàbit adquirit gràcies a l’independentisme. Reprèn la dependència.