L'extrema dreta avança al món. Ens hauria de preocupar. Als EUA, Donald Trump és el principal promotor d’un conservadorisme basat en l’extremisme, la xenofòbia i el nacionalisme. Aquell ou de la serp dels anys vint, però actualitzat, que havia estat motiu de preocupació de personatges tan dispars com el periodista català Eugeni Xammar i el cineasta suec Ingmar Bergman. És la dreta extrema d’ara, amb ribets populistes, que a Europa es presenta rejovenida —i deslliurada del nazisme, el feixisme o el falangisme, les ideologies tradicionals de l’extrema dreta del segle passat—, fins al punt que avança per la dreta els partits conservadors tradicionals. A redós de la crisi econòmica del 2008, de la crisi dels refugiats i de la intensificació del terrorisme islamista, a tot el continent han sorgit grups i líders d’extrema dreta que fomenten l’odi al diferent, els nacionalismes a ultrança i el ressentiment social. La llista d’aquesta mena de partits i dirigents és llarga.

Boris Johnson és segurament més eficaç com a líder de l’extrema dreta britànica que Nigel Farage, l’artífex de la victòria dels partidaris del Brèxit. De la mateixa manera, Frauke Petry, la líder del partit populista de dretes Alternativa per a Alemanya (AfD) és “l’anti-Merkel” per antonomàsia, atès que els socialdemòcrates en són l’aliat des de fa temps. Matteo Salvini, el líder de la Lliga Nord i antic militant comunista, és avui el substitut de Giorgio Almirante, el vell dirigent del Moviment Social Italià, el partit que va servir de refugi als mussolinians. A Suècia, la formació ultradretana Demòcrates de Suècia (SD), contrària a la immigració i amb un missatge clar, “els suecs primer”, idèntic al que va fer servir Trump en la seva campanya electoral, acaba d’assolir un 17% dels vots al Riksdag. Viktor Orbán, el primer ministre hongarès que va arribar a ser vicepresident de la Internacional Liberal entre els anys 1992 i 2000, i vicepresident del Partit Popular Europeu entre el 2002 i el 2012, és un dels mandataris europeus que s’ha decantat per les polítiques típiques dels partits de la dreta extrema. La relació de partits i polítics que han optat per l’extremisme és molt més llarga, però si hagués de mencionar-los tots no acabaríem mai.

L’opinió pública espanyola és molt benèvola amb els estirabots anticatalanistes de tots els partits, però ho és encara més amb Rivera, que és avui la síntesi d’aquella banalització del mal que obre la porta a la persecució dels adversaris, a defensar la destitució de càrrecs electes i a la difusió de la mentida com a arma política

A Espanya l’extrema dreta tradicionalment es va refugiar durant anys en el PP, fins a l’aparició de Ciutadans. El PP va néixer promogut per exjerarques franquistes, però el partit taronja compleix les tres característiques que defineixen l’extrema dreta europea: és un partit extremista i intransigent, que s’alimenta del l’espanyolisme anticatalanista, que és la forma que pren el nacionalisme que defensa Albert Rivera. Com Orbán, Ciutadans és un partit de dreta liberal, més proper al conservadorisme que a cap altra ideologia. L’odi al diferent s’expressa en l’odi a la catalanitat dels diputats taronges al Parlament de Catalunya, amb Inés Arrimadas al capdavant. No assumeixen com a propi ni l’himne nacional català. Tot els és aliè. Com als serbis de la República Srpska els molesta l’existència de la República Federal de Bòsnia i Hercegovina, a Ciutadans el catalanisme li sembla el corc que porta anys, segles, desfent Espanya. Oficialment, l’extrema dreta catalana estaria representada per Plataforma per Catalunya, però aquest partit ha quedat obsolet davant moltes de les propostes que fan els dirigents de Ciutadans.

José María Aznar és el líder natural de l’extrema dreta espanyola —a més de mentor de Pablo Casado, la deriva extremista del qual hauria de preocupar tothom—, però Albert Rivera és molt més creïble —i digerible— que ell com a dirigent de la dreta nacionalista extrema espanyola. Aznar és una relíquia, Rivera és encara una esperança, si bé viu hores baixes. L’opinió pública espanyola és molt benèvola amb els estirabots anticatalanistes de tots els partits, però ho és encara més amb Rivera, que és avui la síntesi d’aquella banalització del mal que obre la porta a la persecució dels adversaris, a defensar la destitució de càrrecs electes i a la difusió de la mentida com a arma política. Aquestes són, en opinió de molts analistes, les característiques de l’extrema dreta que s’estén a Europa. Tot i que el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona, Manuel Valls, sí que ho ha fet a França, a Ciutadans no li ha calgut fins ara blasmar les polítiques d’acollida dels immigrants per atiar el foc del nacionalisme espanyolista. N’ha tingut prou amb difamar els catalans independentistes —o simplement catalanistes—, als estranys, per afavorir que la serp torni a sortir de l’ou. Mentrestant, com indicava un dels personatges de Bergman: “A través de la fina membrana [de l’ou de la serp] es pot distingir un rèptil ja format”.