“Si avui no protegiu les institucions que defensen les minories, demà el blanc dels atacs sereu vosaltres”. Aquesta és la conclusió, plena de sentit comú, a la qual han arribat un munt d’analistes després de la sobtada revocació de l’autonomia de Jammu i Caixmir. Ho focalitzen en el Caixmir però podrien dir el mateix de totes les minories del món, la catalana inclosa. La destrucció de les garanties constitucionals que es van pactar en un moment històric per aconseguir la pau, la democràcia i la protecció de la diversitat religiosa o nacional és un virus que està posant en perill els drets assolits amb molt d’esforç. Hi ha casos, com el del Caixmir, o en un altre temps els armenis o Palestina, que han fet vessar rius de tinta. No és tant que la minoria armènia, caixmir o els palestins interessin gaire els analistes eurocèntrics, que són la majoria, com que els analistes occidentals temen els efectes col·laterals que provoca l’agitació en uns indrets que desestabilitzen l’equilibri mundial. La resposta a la indiferència no pot ser mai la llagrimeta.

Durant la Guerra Freda, la coexistència pacífica era de més bon portar. Amb l’amenaça nuclear entre l’URSS i els EUA en tenien prou per garantir la pau, com qui apel·la a l’acudit del dentista per evitar mals majors. Els soviètics i els estadunidencs es tenien enganxats per allà on no sona, i la resta del planeta estava amb els uns o amb els altres, fossin o no fossin realment dels uns o dels altres. El congolès Patrice Lumumba era un dirigent nacionalista africà, un dels més respectats de l’Àfrica negra, que segons Ludo de Witte va ser assassinat per ordres de la CIA. Ho explica amb tota mena de detalls a El asesinato de Lumumba (Editorial Crítica, 2002). Lumumba no era comunista però va buscar l’ajut soviètic i això ja el va fer sospitós. Després de l’assassinat, el gener del 1961, l’URSS va batejar amb el seu nom l’antiga Universitat Russa de l’Amistat dels Pobles, inaugurada un any abans. Tot quadrava. Aquell homenatge soviètic a Lumumba era la prova que rere el nacionalista congolès s’amagava un comunista. El general colpista Mobutu era, en canvi, l’home de Washington i del seu president Dwight D. Eisenhower, el mateix que va donar ales a Franco el 1953 i ens va “regalar” uns quants anys més de dictadura. El KGB era la pesta, però la CIA també.     

La democràcia es debilita a tot arreu perquè s’està diluint el pensament democràtic. La ideologia

El passat no és garantia de bondat, doncs. Hi ha un munt d’exemples que ho desmenteixen. El terrorisme és avui tan incontrolable com les guerres de descolonització pròpies del segle XX. El terrorisme global, que és capaç de matar aportant-hi el propi sacrifici, segurament ha ampliat el dramatisme de la mort viscuda en directa. Les imatges de la gent que saltava per les finestres l’11-S són difícils d’esborrar. Don DeLillo en va escriure una espectacular novel·la, L’home del salt (Edicions 62, 2009), que els entesos diuen que és una de les millors que ha escrit aquest novel·lista i assagista i amb la qual especula amb la teoria de les conspiracions, explota les angoixes i hi deixa caure uns quants estereotips sobre la devastació i la tragèdia viscuda amb la inclusió d’una acció artística que recrea l’home del salt que apareix a la portada del llibre, símbol de la fi tràgica dels que “ho érem tot” i “ens crèiem déus”. Qui hagi llegit els escrits polítics de DeLillo sap fins a quin punt és anticomunista, potser no tant com ho era el seu col·lega Saul Bellow. L’autor de Herzog (Edicions 62, 2002), una novel·la autobiogràfica que Bellow va publicar el 1964, pertanyia a la redacció de Survey, la revista patrocinada pel Congrés per la Llibertat de la Cultura, la mateixa entitat que estava al darrera de l’anomenat “Contuberni de Munic” que oficialment va organitzar el Moviment Europeu, i al Comitè sobre Pensament Social, una organisme de la Universitat de Chicago dedicat a becar, sobretot, dissidents de l’Europa de l’Est, i al qual també pretengueren Hannah Arendt, Mircea Eliade, Leszek Kolakowski, Friedrich Hayek o T.S. Eliot. Un elenc de pensadors no gaire políticament correctes malgrat no ser el que avui en diríem uns “progres”.

La democràcia es debilita a tot arreu perquè s’està diluint el pensament democràtic. La ideologia. Fins i tot els més acèrrims defensors del capitalisme somien a copiar el model xinès. És per això que els suposats abanderats de la llibertat només donen suport parcialment a les protestes del moviment demòcrata de Hong Kong o a la resistència del Caixmir davant l’arbitrària supressió de l’autonomia per part dels ultranacionalistes hindús que governen a la Unió Índia. Amnistia Internacional fa córrer per les xarxes socials vídeos en què denuncia les càrregues policials a l’aeroport de Hong Kong. Ja ens hauria agradat que Amnistia Internacional hagués fet el mateix amb la repressió, prèvia ocupació, de la Guàrdia Civil espanyola l’1-O. L’eurocentrisme, que és un dels grans mals que ha destruït la democràcia, es veu que també fa que la solidaritat sigui selectiva. Tinc un amic que em diu: el 1975 vaig fer-me soci d’Amnistia Internacional, el 2017 em vaig donar de baixa. No és només Trump qui fa por. A més, el progrés de la societat no pot basar-se essencialment en la por, que és com l’autoritarisme ha entès —abans i ara— l’exercici del poder.